La semàntica a salut (I)

Leer en castellano

Un dels objectius que es persegueixen a diferents àmbits, entre ells l’estatal, és la compartició d’informació mèdica. Per assolir aquesta fita cal un treball intensiu d’estandardització en diferents fronts, amb la finalitat d’aconseguir l’anomenada interoperabilitat. Es treballa per tenir accés a la informació d’un pacient des de qualsevol servei de salut, de manera que les decisions clíniques puguin tenir en compte totes les dades disponibles d’aquella persona. Garantir la qualitat assistencial passa per assolir la independència de la informació a nivell departamental, territorial, lingüístic, dels proveïdors de salut i dels processos de treball.

En aquest escenari els estàndards són l’eina per assolir la interoperabilitat. La capacitat de compartició es desglossa en diferents nivells, existint molts tipus d’interoperabilitat (legal,  tècnica, funcional, de procés, semàntica, etc.). En aquesta entrada es tindrà en compte el nivell operatiu (interoperabilitat tècnica i funcional) i el semàntic.

En un idioma es pot diferenciar la sintaxi de la semàntica. Per tal que la comunicació sigui efectiva, els dos elements s’han de transmetre amb èxit. No n’hi ha prou amb llegir un text, cal entendre què explica. Amb la interoperabilitat passa el mateix, el sistema d’informació necessita els dos nivells de comprensió. La interoperabilitat operativa garanteix l’intercanvi de missatges i s’assoleix amb estàndards que defineixen com han de ser, per exemple, els fitxers de transmissió de la informació: quina estructura, contingut o format han de tenir. La interoperabilitat semàntica fa referència a les dades clíniques dels arxius. Els estàndards d’aquest àmbit defineixen la codificació a utilitzar pel domini concret de l’intercanvi. Reprenent el cas de l’idioma, dues persones s’han d’expressar en una llengua que coneguin per entendre’s i que la comunicació sigui efectiva.

Tipus de vocabulari
Es diferencien dos tipus principals de vocabulari: el natural i el controlat. El primer llenguatge és el que utilitzem les persones per comunicar-nos entre nosaltres: per un sistema d’informació clínica, seria el que usen els metges quan parlen amb els pacients i amb d’altres professionals. El llenguatge natural sorgeix espontàniament y depèn del context en el qual s’utilitza. Es molt ric però esdevé ambigu, sense definicions rigoroses, i sovint és especialitzat, presenta acrònims i paraules d’argot. Degut a aquestes característiques, no es pot utilitzar d’una manera predictible a un sistema, és un vocabulari per interlocutors humans. El llenguatge natural no és interoperable, ja que no es pot compartir d’una forma coherent, ni comparable, perquè no és possible establir equivalències entre diferents fonts d’informació. També cal destacar les mancances que presenta en quant a qualitat de les dades, en termes d’integritat, exactitud i precisió.

Per resoldre els problemes citats és necessari transformar el llenguatge natural a vocabulari controlat, codificant-lo. Amb aquest pas s’especifica i identifica el significat de la informació i s’estableixen regles semàntiques per interpretar-lo. A més de solucionar els inconvenients citats, el resultat de la conversió es pot usar com a base de sistemes experts o d’ajuda a la presa de decisions. Tenir les dades formalitzades també en facilita la traducció a diferents idiomes, l’explotació per part de diferents departaments (p.e clínics i administratius) i permet considerar informació a nivell global (de més d’un centre assistencial, per exemple). Els estàndards semàntics mencionats anteriorment són vocabularis controlats i normalment estan  acotats a un domini, pel qual s’han dissenyat específicament. N’hi ha de tres tipus, en funció del seu ús al sistema d’informació: d’interfase, de referència i de sortida.

El vocabulari d’interfase és el llenguatge que utilitza el professional assistencial per entrar les dades al sistema d’informació. Aquest primer nivell de registre permet concretar i formalitzar les dades clíniques que rep el sistema. Sovint succeeix que les codificacions que utilitzen els centres no són estàndards, de manera que la informació registrada no es pot compartir ni comparar amb d’altres agents. És com si ens inventéssim un idioma propi, ningú ens entendria i no ens podríem comunicar, en aquella llengua, amb d’altres persones.

De la necessitat, relativament recent, de compartir informació mèdica, va sorgir la de comptar amb un vocabulari que permetés entendre les codificacions pròpies: el de referència. S’utilitza com a base per comparar dades i representa els termes registrats en llenguatge d’interfase amb el màxim nivell de detall. El vocabulari de referència té relacions entre els conceptes que el composen i amb els termes del d’interfase. La interoperabilitat semàntica s’assoleix amb aquesta mena de llenguatge. Si ens volem comunicar amb  una persona que parla xinès, caldrà que nosaltres en sapiguem o que tots dos utilitzem un tercer idioma. Imaginem que no sabem xinès però sí anglès, i que el nostre interlocutor també en sap: ens podrem comunicar. En aquest exemple, estaríem utilitzant l’anglès com a llenguatge de referència. En la informació mèdica pot ser que dos sistemes utilitzin codificacions diferents pels mateixos dominis de manera que, a priori, no es podrien comunicar. Si relacionem cadascun d’aquests vocabularis a un tercer (el de referència), no només entendrem el que es transmet sinó que, a més a més, ho podrem comparar, identificar i utilitzar. El vocabulari de referència també millora el registre i l’explotació d’informació, ja que aporta dades addicionals i un major grau de detall.

El darrer tipus de vocabulari és el de sortida, el qual permet analitzar la informació des de diferents perspectives (p.e clínica i financera). El llenguatge de sortida és el que s’utilitza en la gestió i en la investigació, sobretot amb finalitats estadístiques.

La imatge següent mostra els tipus de vocabulari explicats:

Aquests tipus de vocabulari no són excloents, sovint el d’interfase i el de sortida coincideixen i es pot donar el cas que el de referència i el d’interfase siguin el mateix, tot i que no és freqüent.El vocabulari d’interfase i el de sortida, solen tenir finalitats agrupadores que facilitin l’explotació econòmica i estadística de les dades. El llenguatge de referència, en canvi, està dissenyat, específicament, per representar informació mèdica, motiu pel qual és granular, fins arribar a un gran nivell de detall.

La propera entrada terminològica “La semàntica a salut (II)” tractarà sobre una altra classificació del vocabulari controlat, explicant què són i comparant diferents tipus de codificacions com les classificacions, les terminologies, les ontologies, etc.

 

Entrades relacionades:

La semàntica a salut (II)

La semàntica a salut (III)

Llegir en català

Uno de los objetivos que se persiguen en diferentes ámbitos, entre ellos el estatal, es la compartición de información médica. Para conseguir este hito es necesario un trabajo intensivo de estandarización en diferentes frentes, con la finalidad de conseguir la nombrada interoperabilidad. Se trabaja para tener acceso a la información de un paciente desde cualquier servicio de salud, de manera que las decisiones clínicas puedan tener en cuenta todos los datos disponibles de aquella persona. Garantizar la calidad asistencial pasa por alcanzar la independencia de la información a nivel departamental, territorial, lingüístico, de los proveedores de salud y de los procesos de trabajo.

En este escenario los estándares son la herramienta para alcanzar la interoperabilidad. La capacidad de compartición se desglosa en diferentes niveles, existen muchos tipos de interoperabilidad (legal, técnica, funcional, de proceso, semántica, etc.). En esta entrada se tendrá en cuenta el nivel operativo (interoperabilidad técnica y funcional) y el semántico.

En un idioma se puede diferenciar la sintaxis de la semántica. Para conseguir una comunicación efectiva, los dos elementos deben transmitirse con éxito. No es suficiente con leer un texto, hace falta entender qué explica. Con la interoperabilidad pasa lo mismo, el sistema de información necesita los dos niveles de comprensión. La interoperabilidad operativa garantiza el intercambio de mensajes y se alcanza con estándares que definen como tienen que ser, por ejemplo, los ficheros de transmisión de la información: estructura, contenido, formato, etc. La interoperabilidad semántica hace referencia a los datos clínicos de los ficheros. Los estándares de este dominio definen la codificación a utilizar para el dominio concreto del intercambio. Volviendo al ejemplo del idioma, dos personas se tienen que expresar en una lengua que comprendan, para entenderse y que la comunicación sea efectiva.

Tipos de vocabulario
Se diferencian dos tipos principales de vocabulario: el natural y el controlado. El primer lenguaje es el que utilizamos las personas para comunicarnos entre nosotros: para un sistema de información clínica, sería el que usan los médicos cuando hablan con los pacientes y con otros profesionales. El lenguaje natural surge espontáneamente y depende del contexto en el que se utilice. Es muy rico pero suele ser ambiguo, sin definiciones rigurosas, y a menudo es especializado, presenta acrónimos y palabras de jerga. Debido a estas características, no se puede utilizar de una manera predecible en un sistema, es un vocabulario para interlocutores humanos. El lenguaje natural no es interoperable, ya que no se puede compartir de una forma coherente, ni comparable, porque no es posible establecer equivalencias entre diferentes fuentes de información. También se tienen que destacar las carencias que presentan en cuanto a calidad de los datos, en términos de integridad exactitud y precisión.

Para resolver los problemas citados es necesario transformar el lenguaje natural a vocabulario controlado, codificándolo. En este paso se especifica y identifica el significado de la información y se establecen las reglas semánticas para interpretarlo. A de más de solucionar los inconvenientes citados, el resultado de la conversión se puede usar como base de sistemas expertos o de ayuda a la toma de decisiones. Tener los datos formalizados también facilita la traducción a diferentes idiomas, la explotación por parte de diferentes departamentos (p.e. clínicos y administrativos) y permite considerar información a nivel global (de más de un centro asistencial, por ejemplo). Los estándares semánticos mencionados anteriormente son vocabularios controlados y normalmente están acotados a un dominio, para el cual se han diseñado específicamente. Hay de tres tipos, en función de su uso al sistema de información: de interface, de referencia y se salida.

El vocabulario de interface es el lenguaje que utiliza el profesional asistencial para entrar los datos al sistema de información. Este primer nivel de registro permite concretar y formalizar los datos clínicos que recibe el sistema. A menudo sucede que las codificaciones que utilizan los centros no son estándares, de manera que la información registrada no se puede compartir ni comparar con otros agentes. Es como si nos inventásemos un idioma propio, nadie nos entendería y no nos podríamos comunicar con otras personas en esa lengua.

De la necesidad, relativamente reciente, de compartir información médica, surgió la de contar con un vocabulario que permitiera entender las codificaciones propias: el de referencia. Se utiliza como a base para comparar datos y representar los términos registrados en el lenguaje de interface con el máximo nivel de detalle. El vocabulario de referencia tiene relaciones entre los conceptos que lo componen y con los términos del de interface. La interoperabilidad semántica se alcanza con este tipo de lenguaje. Si queremos comunicarnos con una persona que habla chino, será necesario que ambos conozcamos ese idioma, o que utilicemos una tercera lengua. Imaginemos que no sabemos chino pero sí inglés, y que nuestro interlocutor también: nos podremos comunicar. En este ejemplo estaríamos utilizando inglés como lenguaje de referencia. En la información médica puede ser que dos sistemas utilicen codificaciones diferentes para los mismos dominios de manera que, a priori, no se podrían comunicar. si relacionamos cada uno de estos vocabularios a un tercer (el de referencia), no solo entenderemos lo que se transmite sino que, a de más, lo podremos comparar, identificar y utilizar. El vocabulario de referencia también mejora el registro y explotación de información, ya que aporta datos adicionales y un mayor grado de detalle.

El último tipo de vocabulario es el de salida, el cual permite analizar la información desde diferentes perspectivas (p.e. clínica y financiera). El lenguaje de salida es el que se utiliza en la gestión y en la investigación, sobre todo con finalidades estadísticas.

La siguiente imagen muestra los tipos de vocabulario explicados:

Estos tipos de vocabulario no son excluyentes, a menudo el de interfaz y el de salida coinciden y se puede dar el caso en el que el de referencia y el de interface sean el mismo, aunque no es habitual. El vocabulario de interface y el de salida, suelen tener finalidades agrupadoras que facilitan la explotación económica y estadística de los datos. El lenguaje de referencia, en cambio, está diseñado, específicamente, para representar información médica, motivo por el cual es granular, hasta llegar a un gran nivel de detalle.

La próxima entrada terminológica “La semántica en salud (II)” tratará sobre otra clasificación del vocabulario controlado, explicando qué son y comparando diferentes tipos de codificaciones como las clasificaciones, las terminologías, las ontologías, etc.

Entradas relacionadas:

La semántica en salud (II)

La semántica en salud (III)

Ariadna Rius

Publicat per Ariadna Rius

Enginyera Tècnica en Informàtica de Gestió, Màster en Enginyeria Informàtica i actualment cursant un Màster en Intel·ligència Artificial Avançada. Treballo al CCI com a responsable de la línia de Terminologia, el meu marc de treball és la interoperabilitat semàntica i estic especialitzada en SNOMED CT i els serveis terminològics.

4 Respostes per La semàntica a salut (I)

  1. Pingback: La semàntica a salut (II) | El Bloc del Centre de Competències d'Integració

  2. Pingback: SNOMED CT (I) | El Bloc del Centre de Competències d'Integració

  3. Pingback: SNOMED CT (III) | El Bloc del Centre de Competències d'Integració

  4. Pingback: SNOMED CT (IV) | El Bloc del Centre de Competències d'Integració

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *