Sobre la necessitat de posseir determinats coneixements musicals en l’àmbit dels mitjans audiovisuals

Hi ha països en els quals la formació musical es considera un pilar de la cultura i, en conseqüència, un component fonamental de la formació de l’individu. I en alguns d’aquests països, la música no es limita a un plantejament ortodox: tant és així, que en alguns d’ells hi ha carreres universitàries dedicades a instruments com el sintetitzador o la guitarra elèctrica (cosa que encara en alguns dels nostres apergaminats ambients acadèmics provoca un cert menyspreu, ja que en aquests àmbits només es considera música el què es fa i s’ensenya en ells prenent com a referència els clàssics —amb Bach al capdavant— i, en conseqüència, només hi ha un tipus d’instrument homologable —malgrat que no defugen la amplificació, l’enregistrament i la digitalització: processos, tots ells, electrònics).
Malauradament, tant a l’estat espanyol com als països catalans l’afer de la qualitat de la música com a component fonamental de la formació personal no s’ha abordat seriosament per una actitud derivada, si més no, del desconeixement. A causa d’aquest fet, els estudiants d’audiovisuals que van a fer estades a institucions acadèmiques d’aquests països, es poden trobar que se’ls suposi un suficient bagatge en la part “àudio” (que inclou la formació musical) que sovint no tenen. Per altra banda, titulats en MA que vulguin anar a treballar a aquests països es poden veure desestimats per al lloc que desitgen en no tenir suficients coneixements musicals (se sol trobar en els perfils desitjats per a aquests llocs de treball un determinat nivell de formació musical).
En l’àmbit audiovisual, allà on la música té el paper que li pertoca, s’exigeix una formació musical bàsica com a requisit previ per a treballar-hi, sent així que la manca de capacitats d’aquest ordre és considerada en els àmbits professionals en el mateix nivell que un cert grau d’analfabetisme funcional. És com algú que vulgui conduir sense conèixer el significat dels senyals de tràfic: tard o d’hora tindrà greus problemes.
Aquesta formació musical bàsica per a poder treballar en la producció audiovisual, és un dels requisits que figuren en els perfils desitjats als candidats a treballar en aquest camp. Això té la seva explicació: el vídeo i l’àudio van sempre junts, des del començament fins el final del procés de creació d’un producte audiovisual. La imatge i el so han anat sempre junts, des dels temps del teatre grec i asiàtic, o, si anem més enrere, des de les coreografies acompanyades (més que “acompanyades”, formant un tot indiscernible) amb música dels nostres més antics avantpassats.
Quan es va inventar el cinematògraf, el primer que es va fer va ser trobar la manera d’acompanyar les escenes amb músiques adients, i es desenvolupaven sistemes per a indicar a les partitures quina música anava a quina escena i quan havia de començar i acabar. Tal i com ara es fa en l’anomenat spotting, un concepte què engloba tot el relacionat amb el què, com i quan de la inserció de música i so en la “banda visual” (ja que es parla de banda sonora, també podem parlar de banda visual).
El director d’una pel•lícula (o d’una sèrie de TV, etc.) ha de tenir els suficients coneixements musicals com per a poder jutjar la qualitat i la idoneïtat de la música aportada pel compositor i, si escau, poder fer suggerències amb coneixement de caua. No només això: un dels moments fonamentals de la producció d’un film és la reunió que mantenen el director i el compositor (o “productor musical”). En aquesta reunió, anomenada “spotting” (n’és el primer moment), el director i el compositor decideixen a quines escenes hi ha d’anar acompanyament musical (les “cues” o insercions) i quin és el tipus de música més adient. Hi ha directors, com Steven Spielberg, què tenen una sòlida formació musical què els permet discutir de tu a tu amb compositors com John Williams (autor de la música de la saga de Harry Potter, Star Wars, Schindler’s List…) i fins i tot hi ha directors, com John Carpenter, què composen la música dels seus films. . El paper del director és, per tant, fonamental en la determinació de la banda sonora, ja què aquesta pot potenciar o menyscaptar la essència del film.
El guionista, si té coneixements musicals, pot fer suggeriments molt interessants sobre quin tipus de música podria acompanyar millor determinades escenes i, fins i tot, podria avaluar la idoneïtat del main theme (o tema principal). Si no posseeix aquesta formació, queda fora de joc en aquesta part important del procés.
En la etapa de la postproducció, la formació musical és absolutament imprescindible. Si reflexionem sobre en què consisteix la postproducció, veiem que la música n’és una part fonamental. La postproducció inclou: edició de vídeo i de fotografia; adició d’efectes especials per ordinador; tractament del color; edició de la banda sonora o soundtrack, què inclou diàlegs, background contextual, efectes especials sonors, cues (insercions) musicals i tema principal: tot això requereix ser mesclat i masteritzat. El tractament què es doni a la música durant la postproducció pot canviar el caràcter del film i és, per tant, un procés molt delicat pel qual calen coneixements musicals si més no sobre tonalitats i modalitats, ja que, per exemple, la alteració desafortunada d’alguna freqüència pot alterar la percepció de les textures musicals i, per tant, de la harmonia.
L’idioma de la música no és difícil. Per a poder entendre’l i parlar-lo només cal una actitud oberta i ben predisposada cap a la seva assimilació. Els seu alfabet és senzill i només té 7 lletres. La manera com s’organitzen en l’espai i en el temps ve perfectament delimitada per un codi exacte, semblant a un sistema de coordinades, i molt senzill d’aprendre. Després ja forma part del gust, dels interessos, de la llibertat i de la creativitat de cadascú l’ús que se’n farà d’aquest codi.