El passat diumenge el prestigiós diari The New York Times, símbol de la premsa (i mitjans) de massa del segle XX, publicava en portada, per primer cop, una fotografia presa amb iPhone i retocada amb Instagram. La foto, on apareix Alex Rodríguez dels Yankees, no té importància. La majoria de nosaltres no coneixíem aquest jugador de beisbol ni el seguirem a partir d’ara. El que ha disparat nombrosos comentaris i valoracions és el mitjà –el mòbil i l’aplicació. Molts ja s’han afanyat a matissar que no és, encara, la fi del fotoperiodisme.
La fi, no. Però sí un canvi important que, de fet, no es dóna en el mateix fotoperiodisme sinó en els valors de l’audiència respecte una fotografia, és a dir, en l’àmbit de ‘què espera el públic d’una fotografia’, i, amb més precisió, d’una fotografia en un mitjà diari de comunicació de masses (dels quals, per cert, també s’ha predit apocalípticament la seva fi en incomptables vegades).
D’aquesta fotografia publicada, més aviat, d’aquesta nova relació espectador-imatge, sorgeixen dues reflexions. En primer lloc, la qualitat i la veritat passen a un segon terme. Evidentment, seguirà existint l’ofici de fotoperiodista, però aquest professional haurà d’atendre que la qualitat de l’equip, de la imatge, i, en certes ocasions, fins i tot de la impressió, ja no és cabdal ni determinant per què un clixé fotogràfic esdevingui part d’un missatge de masses. Tampoc la veritat. Instagram, curt i ras, és un filtre. Instagram és una aplicació que facilita i fa molt còmode la manipulació de la imatge de l’escena real, imatge que, per altra banda, ja no és analògica o provocada per la mateixa escena, sinó una traducció al codi digital. Instagram podríem dir realitza traduccions (personals) de la traducció digital (estàndard). Traducció sobre traducció i ben lluny del món real, doncs. O, expressat amb altres paraules: amb una fotografia procedent d’Instagram, no tenim manera de saber quins matisos lumínics i quins tons pertanyen a la realitat i quins no.
La segona reflexió és que aquest paradigma on el que prima és la il·lustració i l’originalitat, amb una dosi de comprimida i accelerada actualitat, recorda molt als inicis del fotoperiodisme. A finals del segle XIX, quan les càmeres fotogràfiques encara no havien fet el salt definitiu en velocitat d’obturació, qualitat i portabilitat, la fotografia a la premsa era un recurs decoratiu i secundari. Sovint, les fotografies es publicaven traduïdes al format d’un dibuix, degut als problemes, llavors, en els sistemes d’impressió. Només cal recordar que els dibuixants formaven part de la plantilla i en canvi els fotògrafs eren assalariats eventuals. La fotografia no assoleix el seu valor de notícia i veritat fins que la càmera no permet una captació àgil del món real, als anys 20 del segle passat. I, de fet, ha estat novament amb un canvi de velocitat en aquesta captació-retransmissió que la fotografia sembla que torni a mudar els seus valors.
Sembla interessant, doncs, valorar que tota l’evolució tècnica electrònica d’un segle i escaig ens ha portat de retorn al mateix paradigma des del punt de vista de la relació dels valors de la imatge per part de l’espectador. Aquest gir de retorn evidentment no es dóna, en canvi, en altres aspectes com la participació horitzontal del públic i d’altres com el ritme del que és o no novetat. En tot cas, des del punt de vista estètic, la fotografia a la premsa, ara i al segle XIX, ens interessa per la seva capacitat il·lustrativa i per la curiositat de l’escena captada, no tant per si és bona o per si és certa. Les xarxes socials són l’antonomàsia d’aquest nou paradigma i la premsa de masses, vestigi d’un model anterior, no ha tingut més remei que acceptar-ho.
