Avui, en el dia de Sant Jordi, em complau referenciar-vos a l’estimat escriptor i periodista Josep Mª Espinàs, i la seva darrera aportació com a compendi vital. “Una vida articulada” és una antologia seleccionada de les seves més d’onze mil columnes publicades a la premsa. El títol és desvetllador. Ens parla de com la vida d’una persona es fa de petits trossets intencionadament relacionats, de la seva capacitat de compondre la vida al seu mode i mesura. De fet, ens parla de creativitat, segons ell “una combinació d’observació i associació” ja que “amb la pura imaginació no hi ha hagut cap escriptor”.
Seguint a Espinàs, quan ens preguntem sobre la creativitat, comencem un recorregut incert, atractiu i perillós alhora, una combinació irresistible que ens aminora aquesta capacitat. Això succeeix perquè en les professions lliberals vinculades a l’art i a la comunicació en el seu més sentit més ampli, ens sentim en l’obligació de ser creatius, i si bé una mica de pressió pot ser a estones procel·losament incentivadora, si augmenta massa acaba aixafant-nos.
Ens costa imaginar, que en l’acte creatiu, no cal anar gaire més enllà del que veiem a petits retalls en composicions reals alternatives, a cops aleatòries i d’altres gens, i que responen al nostre pensament directriu al re-col.locar els complexes idearis entrecreuats de la intuïció de manera diferent. La preocupació creix al intentar copsar on rau la clau del geni, quin és el camí de la creativitat.
Quan ens detenim en els ulls d’una persona estimada, o observem al nostre felí domèstic dedicat a una exhaustiva “toilette” mentre s’exhibeix, o qualsevol altre circumstància quotidiana que dia a dia es repeteix en un reciclatge de mesures infinites, ens arriba la anhelada comprensió. És al aturar-nos quan se’ns obren noves essències que potser sospitàvem mentre desapareixien en la rapidesa de la nostra mirada; és en el moviment lent i constant on neix una nova dimensió. Podem construir a cada mirada, a cada pensament, i a cada emoció que en un instant ens sacseja.
Així, quan Josep Maria Espinàs ens parla als 85 anys que per observar cal de deixar de pensar en un mateix, ens sembla un exercici de misticisme. Cal deslliurar-nos dels condicionaments que ens colonitzen cada dia, cal oblidar les premisses contextuals que ens estabilitzen en el mon. Se’ns fa difícil quedar-nos sense referents i mirar de nou. El savi periodista ens dona una solució: integrar-nos sense prejudicis i a càmera lenta. És possible?
Sobre la creativitat va dir Einstein que era la intel.ligència divertint-se. Josep Mª Espinàs, l’escriptor i periodista de llarg recorregut i amant de les coses properes, ens diu que per a ser creatiu cal oblidar-se d’un mateix. Per tant, en un mon visualment saturat i a voltes estrident, en l’egocèntric intent d’esgarrapar el preuat tresor que suposa l’emoció de la novetat, quina millor proposta que la de ser creatius dins d’un entorn original genuïnament policromat? Tan sols hem de retrobar noves i subtils entonacions en la seva contemplació.
Natàlia Quílez Cepero