LA RÀDIO: UN MITJÀ PREVALENT

Suposem que hi ha un cataclisme a escala global (fet què sembla cada cop més plausible). L’escenari en què ens trobem és aquest: cau la xarxa de subministrament elèctric, cau Internet, les emissores de TV no poden emetre i alguns anuncien la fi del món; no sabem què fer perquè ens trobem orfes d’informació… o no? De fet, no és així; per sort per la humanitat hi ha un mitjà que pot emetre amb l’energia d’un generador elèctric casolà: la ràdio.

Durant un breu període, que va des de l’arribada de la TV fins a la consolidació de nous formats de presentació dels productes musicals, es preveien els efectes d’un cataclisme devastador sobre la ràdio. A 1979 el grup The Buggles cantava “Video Killed the Radio Star” i enregistrava un precari “videoclip”. El grup tenia, en part, raó, tal com va quedar palès amb el fulminant llançament per la MTV del videoclip de Michael Jakson “Billie Jean”, que demostrava que el videoclip, com a forma de “presentació” d’una cançó havia arribat per a quedar-se (videoclip que va suposar també l’enlairament de la plataforma MTV). Això no obstant, ni les plataformes de les Majors, ni la competència de la TV, ni la distribució a través de les xarxes han aconseguit fer desaparèixer del “mainstream” un mitjà de comunicació tan clàssic com la Ràdio, què segueix sent escoltat diàriament per milions de persones a tot el planeta (i pel qual, també cal dir-ho, segueix apostant la publicitat).

La ràdio té l’avantatge, sobre els altres mitjans, que no se l’ha de mirar i, per tant, se la pot escoltar mentre es fa qualsevol cosa. Emet programes per a tots els gustos, com les fórmules musicals, programes d’humor, magazins de tota mena i, el gènere que bat rècords d’audiència: el magazín generalista.

Un programa pot estar molt ben estructurat i tenir unes seccions molt interessants, però no tindrà èxit (entès en el sentit quantitatiu) si qui el presenta no té la capacitat de generar consens i empatia en l’oient. Tal com es pot observar escoltant programes d’aquest tipus (magazín generalista) com El Món a Rac1 o El Matí de Catalunya Radio, tant en Jordi Basté com la Mónica Terribas estableixen un vincle molt personal amb l’oient; tant és així que, quan un oient truca a alguna de les seccions i parla amb un d’aquests presentadors, es dirigeix a ells en un to molt familiar i pel seu nom propi: Jordi i Mónica. Per tant, podem constatar que en Jordi i la Mónica formen part de la vida quotidiana de milers de persones i, d’alguna manera, són “com de la família”.

Jordi Soler Alomà

Jordi Soler i Alomà

Publicat per Jordi Soler i Alomà

Músic, filòsof i radiofònic (musician, philosopher and radiophonic).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *