Arxius de l'autor: Daniel Torras i Segura

Daniel Torras i Segura

Sobre Daniel Torras i Segura

Doctor en Comunicació Audiovisual per la Universitat Ramon Llull. Màster en Ciències Polítiques i Socials per la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Comunicació Audiovisual i Periodisme per la UAB. Estudis avançats a la University of California, Santa Barbara. Participa en el projecte d’investigació ‘Cine musical en España: recuperación, inventario y estudio de un genero indentitario’. Les seves línies d’investigació són la música i el so en l’audiovisual, el silenci audiovisual, i la música i la persuasió. A l’ EUPMt imparteix les assignatures d’Història dels Mitjans Audiovisuals i Models Socials i Publicitat.

Pàgina web:

Tornant al ‘pre-cinema’

El 1891, ara fa més de 120 anys, el geni i agressiu inventor Thomas Alva Edison presentava el seu cinetoscopi, un invent que aconseguia la síntesi de les imatges en moviment i que podria considerar-se com un precedent tècnic i ideològic del cinema. Però no era cinema! El setè art té com a data de naixement la projecció dels germans Lumière, quatre anys més tard, al Saló Indien del Grand Cafè de París.
Per què no es considera cinema, encara, aquesta nova genialitat del prolífic Edison? Doncs, perquè té mancances importants respecte a la idea que, posteriorment, els historiadors valoraran de l’art cinematogràfic. En primer lloc, perquè es tracta d’un aparell que no projecta el film, sinó que, en una postura bastant incòmoda, doblegant l’esquena i recolzant-se en la mateixa màquina, es pot veure, mitjançant un visor, la reproducció de la pel·lícula. I, en segon lloc, conseqüència de l’anterior, perquè amb el cinetoscopi d’Edison el visionat era individual i no col·lectiu; es realitzava en aparells individuals, i no en projeccions per a tota una sala.
Això és interessant perquè, si fem una senzilla enquesta avui en dia entre la joventut veurem que, tot i que l’audiovisual en general segueix sent un producte cultural i d’oci que va a l’alça, sí que es produeix un canvi d’hàbits important. Cada vegada més, el jovent no considera necessari –fins i tot ho considera molest­– desplaçar-se a una sala per veure-hi una pel·lícula i, és clar, encara més molest, haver de pagar per ella.
El consum de cinema torna a ser cada vegada més individual, a través d’ipads, ordinadors, fins i tot mòbils, i mitjançant plataformes virtuals de vídeos o mecanismes d’intercanvis de fitxers. El producte és el mateix. Podem dir-li encara cinema? La qüestió és que, al menys en la dimensió sociològica, sembla que estem tornant als inicis del cinema o fins i tot abans, al “pre-cinema”.


La natura de Twitter

Fa una setmana i escaig vam veure com els “piuladors” catalans s’indignaven per la suposada censura del gegant de les cibercomunicacions Twitter a l’etiqueta #ViaCatalana. Aquesta etiqueta, una forma d’agrupar els missatges mitjançant un tema, no aconseguia ser “Trending Topic”, per als profans, tema del dia o notícia destacada (em sembla que no caldria importar parauletes anglosaxones, oi?).
La mateixa empresa s’explicava: la categoria de tendència o notícia destacada no s’atorga per quantitat, és a dir, perquè hi hagi molts missatges, o almenys no únicament. També influeix el temps, és a dir, ha de ser un tema que ha emergit de forma efervescent i ràpida. Per això, segons els propietaris, #ViaCatalana no va assolir aquest estatus, perquè ja feia molts dies que s’utilitzava i, per tant, el segment temporal s’havia eixamplat molt, com a mínim, més d’un mes. La velocitat és decisòria.
Nois, hem tastat la nostra pròpia medecina. Perquè Twitter no podem dir que sigui una eina que aporta profunditat i reflexió; més aviat vehicula missatges segmentats, breus –els famosos 140 caràcters– i desconnectats entre si. La trama de Twitter, fins i tot dins d’una mateixa etiqueta o entre les piulades d’un mateix autor, sembla un magma extremadament heterogeni d’ il·luminacions personals que competeixen en originalitat. Amb alguna excepció informativa. Quin és el valor de Twitter? Molts usuaris comentaven: la immediatesa, la velocitat…
Doncs ja ho tenim! Per la immediatesa ha mort la #ViaCatalana en la seva cursa per erigir-se tema destacat! Com deia Postman, “cada tecnologia té una tendència inherent”. La de Twitter no és la de ser un mitjà que reculli la perseverança i la constància, com les que mostra el poble català i, per això, no ens ha servit del tot en la passada Diada.

Publicat a La Clau, el 18 de setembre de 2013

‘Instagram’ ens retorna al segle XIX

El passat diumenge el prestigiós diari The New York Times, símbol de la premsa (i mitjans) de massa del segle XX, publicava en portada, per primer cop, una fotografia presa amb iPhone i retocada amb Instagram. La foto, on apareix Alex Rodríguez dels Yankees, no té importància. La majoria de nosaltres no coneixíem aquest jugador de beisbol ni el seguirem a partir d’ara. El que ha disparat nombrosos comentaris i valoracions és el mitjà –el mòbil i l’aplicació. Molts ja s’han afanyat a matissar que no és, encara, la fi del fotoperiodisme.

La fi, no. Però sí un canvi important que, de fet, no es dóna en el mateix fotoperiodisme sinó en els valors de l’audiència respecte una fotografia, és a dir, en l’àmbit de ‘què espera el públic d’una fotografia’, i, amb més precisió, d’una fotografia en un mitjà diari de comunicació de masses (dels quals, per cert, també s’ha predit apocalípticament la seva fi en incomptables vegades).

D’aquesta fotografia publicada, més aviat, d’aquesta nova relació espectador-imatge, sorgeixen dues reflexions. En primer lloc, la qualitat i la veritat passen a un segon terme. Evidentment, seguirà existint l’ofici de fotoperiodista, però aquest professional haurà d’atendre que la qualitat de l’equip, de la imatge, i, en certes ocasions, fins i tot de la impressió, ja no és cabdal ni determinant per què un clixé fotogràfic esdevingui part d’un missatge de masses. Tampoc la veritat. Instagram, curt i ras, és un filtre. Instagram és una aplicació que facilita i fa molt còmode la manipulació de la imatge de l’escena real, imatge que, per altra banda, ja no és analògica o provocada per la mateixa escena, sinó una traducció al codi digital. Instagram podríem dir realitza traduccions (personals) de la traducció digital (estàndard). Traducció sobre traducció i ben lluny del món real, doncs. O, expressat amb altres paraules: amb una fotografia procedent d’Instagram, no tenim manera de saber quins matisos lumínics i quins tons pertanyen a la realitat i quins no.

La segona reflexió és que aquest paradigma on el que prima és la il·lustració i l’originalitat, amb una dosi de comprimida i accelerada actualitat, recorda molt als inicis del fotoperiodisme. A finals del segle XIX, quan les càmeres fotogràfiques encara no havien fet el salt definitiu en velocitat d’obturació, qualitat i portabilitat, la fotografia a la premsa era un recurs decoratiu i secundari. Sovint, les fotografies es publicaven traduïdes al format d’un dibuix, degut als problemes, llavors, en els sistemes d’impressió. Només cal recordar que els dibuixants formaven part de la plantilla i en canvi els fotògrafs eren assalariats eventuals. La fotografia no assoleix el seu valor de notícia i veritat fins que la càmera no permet una captació àgil del món real, als anys 20 del segle passat. I, de fet, ha estat novament amb un canvi de velocitat en aquesta captació-retransmissió que la fotografia sembla que torni a mudar els seus valors.

Sembla interessant, doncs, valorar que tota l’evolució tècnica electrònica d’un segle i escaig ens ha portat de retorn al mateix paradigma des del punt de vista de la relació dels valors de la imatge per part de l’espectador. Aquest gir de retorn evidentment no es dóna, en canvi, en altres aspectes com la participació horitzontal del públic i d’altres com el ritme del que és o no novetat. En tot cas, des del punt de vista estètic, la fotografia a la premsa, ara i al segle XIX, ens interessa per la seva capacitat il·lustrativa i per la curiositat de l’escena captada, no tant per si és bona o per si és certa. Les xarxes socials són l’antonomàsia d’aquest nou paradigma i la premsa de masses, vestigi d’un model anterior, no ha tingut més remei que acceptar-ho.