Arxius de l'autor: Natàlia Quílez Cepero

Natàlia Quílez Cepero

Sobre Natàlia Quílez Cepero

Doctora en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, i artista i Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Granada, és membre de l'equip investigador del Projecte de Recerca I+D+i: "El rostre humà: Identitat i semblança",( HAR 2010-20661), del Ministerio de Ciencia e Innovación, amb funcions d'enregistrament dels estudis experimentals i la creació de fons documental; membre de l'equip investigador del projecte R+D: "El rostre com a paradigma identitari: entre art i ciència mèdica", (Còdi 307119), de la Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Barcelona; Investigadora contractada per la FBG pel projecte R+D "De la Fisiognomia aristotèlica a la representación de las pasiones de Le Brun"(Còdi 307206), del que es investigador principal el Dr. Sebastià Serrano. Tanmateix ha estat membre del projecte d'investigació I+D+I "Els realismes contemporanis a Catalunya. Un enfocament experimental: aspectes conceptuals, processuals, tècnics i historiogràfics. Universitat de Barcelona (1999- 2000) (còdi projecte 015950); "Els realismes contemporanis a Espanya. Aspectes conceptuals, processuals i historiogràfics" (número projecte oficial PB98-1251) (MEC). Direcció general Científic i Tècnica, Madrid (2001-2003). En l'actualitat, compagina la creació artística amb la docència. Participa en el Màster "Creació Artística: Realismes i entorns" (M2101) impartint l'assignatura "Fotorealisme Pictòric i infogràfic" de 2'5 crèdits (codi 565494 )UB. Igualment, ha dictat una conferència titulada "La infografia emotiva", Abril de 2013, en el marc de les VIII Jornades Predoctorals (UB). Tanmateix, també ha dictat una conferència titulada "Fotorealisme Pictòric" (UB). És consultora de Grau Multimèdia a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), impartint l'assignatura "Imatge i Llenguatge Visual", que forma part d'una sèrie de continguts que s'ocupen del disseny visual dels productes multimèdia, i a l’Escola Universitària Politècnica de Mataró (UPC), imparteix l'assignatura "Disseny Gràfic" del Grau de Mitjans Audiovisuals. Participa en congressos, presentant diverses ponències, així com en exposicions. Sala de treball 3.

Pàgina web:

Els desafiaments del retrat infogràfic- I

Actualment, el terme Infografia s’utilitza també per a designar totes aquelles imatges generades per ordinador, que tracten d’imitar el món tridimensional que ens envolta mitjançant el càlcul del comportament de la llum, dels volums, l’atmosfera i el moviment . Aquestes tècniques basades en complexos càlculs matemàtics, poden tractar d’aconseguir imatges reals, i en aquest cas, es parla de fotorealisme.

En aquest sentit, el fotorealisme infogràfic,  és la qualitat d’una imatge generada per ordinador que imita les imatges generades per càmeres fotogràfiques, mitjançant complexos càlculs i algoritmes matemàtics capaços de simular els efectes / defectes que la llum, les asprors, brillantors, reflexos, refraccions, així com la radiositat  (acolorit de la llum ambient ) que es produeixen en les imatges resultants. Trobem els orígens del fotorealisme en la pintura; consisteix a fer un quadre a partir d’una fotografia. Els pintors fotorealistes parteixen d’un origen fotogràfic que després és transferit al llenç amb materials i tècniques ben físiques, però amb la clara intenció de generar en la seva percepció el dubte identitari: Es tracta d’una imatge fotogràfica o una pintura?

Si seguim aprofundint en els orígens de la representació de la realitat mitjançant la semblança, i el concretem en el rostre com l’aparença que es mostra de la identitat d’una persona o animal, el terme retrat (del llatí retractus), es refereix a l’expressió d’una persona o imitació de la mateixa, la qual cosa succeeix en la pintura, l’escultura i la fotografia. En un retrat predomina l’expressió de la cara, la seva semblança i fins i tot l’estat d’ànim de la persona. Potser per això, un retrat fotogràfic no és una simple imatge, sinó més aviat una representació composta. Artistes com Miguel Àngel, no es van avenir a practicar el retrat, ja que consideraven que per la seva condició imitativa limitava les seves possibilitats creatives.

No obstant això, està clar que el retrat no és una mera reproducció mecànica dels trets, sinó que depèn completament de la sensibilitat de l’artista. I això succeeix independentment del mitjà i/o tècnica en què el duem a terme, tant si es tracta d’una pintura tradicional, com si es tracta d’una imatge fotogràfica, o en els nostres dies, a partir d’un tractament d’imatge computeritzat.

En aquest sentit, avui, podem trobar aquesta imprompta emotiva evidenciada en treballs  d’artistes com OLeg Dou, un jove creatiu, fotògraf i editor rus, que ens porta amb els seus enigmàtics retrats informatitzats a transcendir la realitat. Els seus escollits rostres són retratats en curtes sessions fotogràfiques, modelant-los després durant setmanes amb photoshop, fins que aconsegueix donar-los una nova identitat. Els transforma amb la freda mirada de la tecnologia, quan en realitat i una vegada més, ens mostra la seva.

En un segon article, em proposo establir una anàlisi comparativa sobre la rendibilitat de les tècniques tradicionals i les noves tecnologies. Es veurà, com en definitiva, tot està condicionat a qui les utilitza. Mentrestant, us deixo unes imatges que il·lustren el descrit: Autoretrat de perfil de l’autora amb tècnica pictòrica tradicional, nu amb tècnica pictòrica fotorealista de Josep Santilari, i retrat fotorealista d’Oleg Dou generat per ordinador.

“Per observar, cal de deixar de pensar en un mateix”

Avui, en el dia de Sant Jordi, em complau referenciar-vos a l’estimat escriptor i periodista Josep Mª Espinàs, i la seva darrera aportació com a compendi vital. “Una vida articulada” és una antologia seleccionada de les seves més d’onze mil columnes publicades a la premsa. El títol és desvetllador. Ens parla de com la vida d’una persona es fa de petits trossets intencionadament relacionats, de la seva capacitat de compondre la vida al seu mode i mesura. De fet, ens parla de creativitat, segons ell “una combinació d’observació i associació” ja que “amb la pura imaginació no hi ha hagut cap escriptor”.
Seguint a Espinàs, quan ens preguntem sobre la creativitat, comencem un recorregut incert, atractiu i perillós alhora, una combinació irresistible que ens aminora aquesta capacitat. Això succeeix perquè en les professions lliberals vinculades a l’art i a la comunicació en el seu més sentit més ampli, ens sentim en l’obligació de ser creatius, i si bé una mica de pressió pot ser a estones procel·losament incentivadora, si augmenta massa acaba aixafant-nos.
Ens costa imaginar, que en l’acte creatiu, no cal anar gaire més enllà del que veiem a petits retalls en composicions reals alternatives, a cops aleatòries i d’altres gens, i que responen al nostre pensament directriu al re-col.locar els complexes idearis entrecreuats de la intuïció de manera diferent. La preocupació creix al intentar copsar on rau la clau del geni, quin és el camí de la creativitat.
Quan ens detenim en els ulls d’una persona estimada, o observem al nostre felí domèstic dedicat a una exhaustiva “toilette” mentre s’exhibeix, o qualsevol altre circumstància quotidiana que dia a dia es repeteix en un reciclatge de mesures infinites, ens arriba la anhelada comprensió. És al aturar-nos quan se’ns obren noves essències que potser sospitàvem mentre desapareixien en la rapidesa de la nostra mirada; és en el moviment lent i constant on neix una nova dimensió. Podem construir a cada mirada, a cada pensament, i a cada emoció que en un instant ens sacseja.
Així, quan Josep Maria Espinàs ens parla als 85 anys que per observar cal de deixar de pensar en un mateix, ens sembla un exercici de misticisme. Cal deslliurar-nos dels condicionaments que ens colonitzen cada dia, cal oblidar les premisses contextuals que ens estabilitzen en el mon. Se’ns fa difícil quedar-nos sense referents i mirar de nou. El savi periodista ens dona una solució: integrar-nos sense prejudicis i a càmera lenta. És possible?
Sobre la creativitat va dir Einstein que era la intel.ligència divertint-se. Josep Mª Espinàs, l’escriptor i periodista de llarg recorregut i amant de les coses properes, ens diu que per a ser creatiu cal oblidar-se d’un mateix. Per tant, en un mon visualment saturat i a voltes estrident, en l’egocèntric intent d’esgarrapar el preuat tresor que suposa l’emoció de la novetat, quina millor proposta que la de ser creatius dins d’un entorn original genuïnament policromat? Tan sols hem de retrobar noves i subtils entonacions en la seva contemplació.
Natàlia Quílez Cepero

El bon disseny

El problema de les paraules és que de tant repetir-les perden sentit. Quan parlem de disseny, ens situem “a priori” en un ambient artificiós, on el significat es perd, engolit per un mon que prejutgem predominen les boges i sofisticades fantasies dels dissenyadors. De fet no és estrany que això succeeixi. Darrere cada objecte que ens observa en silenci des de la seva privilegiada situació dins un mon quotidià, s’amaga un projecte intel·ligent i sensible que s’ha concretat magistralment en unes formes plenes d’intenció.
D’aquesta manera, encara que la meravella de la seva creació obeeixi i doni resposta a unes determinades necessitats primàries i concretes, res no ho denota en la seva fisicitat, que se’ns apareix de vegades irreal. Fins i tot podria tractar-se de màgia, la de crear bellesa útil, tot i que paradoxalment obeeixi a un procés de producció ben real. I és aquest precisament, el punt d’inflexió on radica la seva gènesi, en aquesta transició que protagonitza de lo real a lo imaginari, obeint a unes necessitats universals i plurals a través de les seves artístiques formes. En això consisteix la híbrida i excepcional naturalesa del disseny, en la seva ambivalència racional i creativa, tamisada per la versàtil fluïdesa dels modes de la cultura i els seus paranys, i d’aquí la seva sofisticació.
El mític “Menys és més” de Mies Van der Rohe, el pensament discursiu d’Adrià Frutiger quan manifesta que “Les lletres han d’aparèixer nítides i clares. Han d’adaptar-se a la vida, doncs elles són el vestit de la paraula”, o la reivindicació per retornar a la tipografia la vivacitat de la parla, del professor de la Universitat de Xile Juan Guillermo Tejeda en el seu Diccionari Crític de Disseny, son exemples il.lustratius d’una interioritzada essencialitat del disseny. Així, submergit en un món on el principal contingent és la perdurabilitat de la essència, el bon disseny se’ns mostra “per se” en la mesura que esdevé intemporal.
Natàlia Quílez Cepero