El poder (econòmic) de la TV

A Corea del Sud, un programa de prestigi de la TV està revolucionant, encara més, la visió que tenen els coreans de la ciutat de Barcelona. A “Avis sobre les flors” –així es diu el programa-, uns famosos del país de diferents edats arriben a una ciutat del món, sense cap mena de preparació prèvia i han de fer-se camí sense cap coneixement de l’idioma ni suport que no sigui el de persones anònimes que ajuden als forasters. La imatge que dóna la ciutat comtal i la seva gent és molt positiva. Per tant, no hi ha cap dubte que el programa farà augmentar el nombre de visitants coreans a Barcelona (ara son un 21.000) i demostrarà una vegada més el poder que un programa de TV té sobre el desenvolupament d’un sector econòmic, en aquest cas, el turisme. Caldrà confirmar si el programa de TV fa incrementar el nombre de visitants d’aquest país, però de ben segur que es tornarà a confirmar el poder econòmic del mitjà televisiu.

Regles de la composición fotográfica

La composición es fundamental para conseguir una imagen de calidad. Una composición bien equilibrada proporciona una agradable sensación a la vista. Muchas veces observamos fotografías y no sabemos porque algunas nos merecen nuestra atención y otras pasan desapercibidas. La diferencia está en la composición.

Los microprocesadores implementados en la tecnología fotográfica digital consiguen que las cámaras fotográficas proporcionen fotografías bien enfocadas y con la exposición correcta, pero la composición aun sigue siendo competencia única del cerebro humano. Para ello hay que educar nuestro cerebro de fotógrafo para que sea capaz solamente con la mirada seguir las siguientes reglas o recomendaciones para conseguir una buena composición.

Podríamos decir que la composición fotográfica es el arte de seleccionar y distribuir los objetos en el espacio captado por la cámara, para conseguir una imagen de calidad. Y no se olviden que la cámara capta las escenas de manera diferente a como las ve nuestro cerebro.

Las reglas son las siguientes:

1. Sencillez

La primera regla de la composición fotográfica es mantener la escena tan simple como sea posible. La fotografía tiene que centrarse en un solo elemento o motivo y hay que buscar fondos sencillos, que no destaquen del elemento o motivo principal de nuestra fotografía. La información de la fotografía tiene que ser simple y directa.

Si no conseguimos captar la sencillez de la escena es que no estamos suficientemente cerca. Robert Capa como consejo decía “Si nuestras fotografías no son buenas es porque no estamos lo bastante cerca”. Hoy con los programas de edición fotográfica (photoshop por ejemplo) lo tenemos fácil, recortamos lo innecesario.

2. Regla de los tercios

El punto de interés tiene que estar situado fuera del centro de la composición. Dividimos el fotograma en dos líneas verticales y dos horizontales. El elemento que nos interesa destacar lo situaremos en uno de los puntos de intersección de estas líneas.

En la imagen siguiente podemos observar como William Holden en “Grupo Salvaje” se encuentra situado en la intersección superior izquierda de los tres tercios, dejando libre el espacio hacia donde dirige la mirada.

En fotografías panorámicas el horizonte se situara en la línea horizontal inferior o superior dependiendo de si queremos destacar el cielo o el suelo.

En retratos a corta distancia destacaremos un rasgo superior del personaje en una intersección superior. Si dirige la mirada hacia un lado, dejaremos el espacio vacío del lado de la mirada.

En casos de movimiento hay que reservar espacio para que el sujeto de la sensación de que se puede desplazar dentro del encuadre.

3. Líneas

Las líneas ayudan a conducir la mirada hacia el motivo principal de la fotografía. Las líneas diagonales proporcionan dinamismo y conducen la visión hacia el motivo principal al mismo tiempo que sugieren continuación. La utilizaremos para resaltar motivos arquitectónicos o artificiales. Las curvas en S como un rio o camino las utilizarnos para resaltar motivos naturales, como en paisajes y panorámicas. Procuraremos que estas líneas conduzcan la vista hacia el interior de la imagen o motivo. Siempre escogiendo un fondo sencillo. Los motivos con líneas repetitivas suelen generar imágenes artísticas y agradables.

Fotografía tomada en el interior de la pirámide de Keops.

Fotografía tomada en el interior de la pirámide de Keops.

4. Equilibrio o Balance

Es la disposición de las formas, colores, luces y sombras de manera que se complementen. Hay que considerar todos los recursos disponibles delante de una escena, como los objetos, las líneas o formas, los colores o texturas.

La fotografía tiene que contar una historia por sí misma, aquello de que una imagen vale más que mil palabras en fotografía tiene su aplicación directa. La imagen necesita al menos mil palabras para poder expresar su contenido.

En la siguiente imagen quise destacar el mundo viejo del mundo nuevo, el pobre del rico. Lástima que no tenia polarizador para conseguir un fondo más azulado.

Vista de las pirámides desde el hotel Mena House

5. Emmarcar

Se utilizan los elementos disponibles en la escena para enmarcar el motivo principal y resaltarlo. En una fotografía de paisaje, arquitectura o gente es útil reencuadrar la escena y buscar un objeto en el primer término que sirva de marco natural al elemento principal. Por ejemplo podemos utilizar los arcos de un edificio, una valla, una puerta, una ventana o las ramas con hojas o flores de un árbol, aunque no tienen que ser muy llamativos. De esta manera se consigue crear la profundidad de campo.

El marco puede aparecer enfocado o desenfocado, para ello cerraremos o abriremos el diafragma del objetivo. Si la fotografía es oscura puede aparecer como una silueta. De esta manera damos un toque personal que no se conseguiría con los ajustes automáticos del programa de la cámara.

6 Relación figura-fondo

Hay que vigilar que no se produzcan límites confusos entre el fondo y los primeros planos, tiene que haber un punto de interés claro i resaltado. Si no lo encontramos simplemente intentemos acercarnos más o utilizar un objetivo de mayor distancia focal.
Lo mejor es utilizar un objetivo con una abertura grande y desenfocar el fondo.

Bien, no siempre se tienen que seguir estas reglas, pero si lo hacen conseguirán más fotografía interesantes y empezaran a educar el cerebro para que actue como cazador de instantáneas.


Ver original en undostresd

Tornant al ‘pre-cinema’

El 1891, ara fa més de 120 anys, el geni i agressiu inventor Thomas Alva Edison presentava el seu cinetoscopi, un invent que aconseguia la síntesi de les imatges en moviment i que podria considerar-se com un precedent tècnic i ideològic del cinema. Però no era cinema! El setè art té com a data de naixement la projecció dels germans Lumière, quatre anys més tard, al Saló Indien del Grand Cafè de París.
Per què no es considera cinema, encara, aquesta nova genialitat del prolífic Edison? Doncs, perquè té mancances importants respecte a la idea que, posteriorment, els historiadors valoraran de l’art cinematogràfic. En primer lloc, perquè es tracta d’un aparell que no projecta el film, sinó que, en una postura bastant incòmoda, doblegant l’esquena i recolzant-se en la mateixa màquina, es pot veure, mitjançant un visor, la reproducció de la pel·lícula. I, en segon lloc, conseqüència de l’anterior, perquè amb el cinetoscopi d’Edison el visionat era individual i no col·lectiu; es realitzava en aparells individuals, i no en projeccions per a tota una sala.
Això és interessant perquè, si fem una senzilla enquesta avui en dia entre la joventut veurem que, tot i que l’audiovisual en general segueix sent un producte cultural i d’oci que va a l’alça, sí que es produeix un canvi d’hàbits important. Cada vegada més, el jovent no considera necessari –fins i tot ho considera molest­– desplaçar-se a una sala per veure-hi una pel·lícula i, és clar, encara més molest, haver de pagar per ella.
El consum de cinema torna a ser cada vegada més individual, a través d’ipads, ordinadors, fins i tot mòbils, i mitjançant plataformes virtuals de vídeos o mecanismes d’intercanvis de fitxers. El producte és el mateix. Podem dir-li encara cinema? La qüestió és que, al menys en la dimensió sociològica, sembla que estem tornant als inicis del cinema o fins i tot abans, al “pre-cinema”.


La natura de Twitter

Fa una setmana i escaig vam veure com els “piuladors” catalans s’indignaven per la suposada censura del gegant de les cibercomunicacions Twitter a l’etiqueta #ViaCatalana. Aquesta etiqueta, una forma d’agrupar els missatges mitjançant un tema, no aconseguia ser “Trending Topic”, per als profans, tema del dia o notícia destacada (em sembla que no caldria importar parauletes anglosaxones, oi?).
La mateixa empresa s’explicava: la categoria de tendència o notícia destacada no s’atorga per quantitat, és a dir, perquè hi hagi molts missatges, o almenys no únicament. També influeix el temps, és a dir, ha de ser un tema que ha emergit de forma efervescent i ràpida. Per això, segons els propietaris, #ViaCatalana no va assolir aquest estatus, perquè ja feia molts dies que s’utilitzava i, per tant, el segment temporal s’havia eixamplat molt, com a mínim, més d’un mes. La velocitat és decisòria.
Nois, hem tastat la nostra pròpia medecina. Perquè Twitter no podem dir que sigui una eina que aporta profunditat i reflexió; més aviat vehicula missatges segmentats, breus –els famosos 140 caràcters– i desconnectats entre si. La trama de Twitter, fins i tot dins d’una mateixa etiqueta o entre les piulades d’un mateix autor, sembla un magma extremadament heterogeni d’ il·luminacions personals que competeixen en originalitat. Amb alguna excepció informativa. Quin és el valor de Twitter? Molts usuaris comentaven: la immediatesa, la velocitat…
Doncs ja ho tenim! Per la immediatesa ha mort la #ViaCatalana en la seva cursa per erigir-se tema destacat! Com deia Postman, “cada tecnologia té una tendència inherent”. La de Twitter no és la de ser un mitjà que reculli la perseverança i la constància, com les que mostra el poble català i, per això, no ens ha servit del tot en la passada Diada.

Publicat a La Clau, el 18 de setembre de 2013

Ja el tenim aquí: “Proyecto de Ley de apoyo a los emprendedores”

Congreso de los DiputadosEspero que no sigui ja massa tard. Espero que les noves mesures que el Govern espanyol aprovarà properament per a potenciar l’activitat emprenedora puguin certament tenir el seu efecte. Ens hem cansat de dir que una de les vies per sortir de la crisi rau en l’emprenedoria i la innovació. Ja era hora que una normativa legal potent, amb rang de llei, vingui a donar cobertura als emprenedors i emprenedores que sí volen tirar endavant. El “Proyecto de Ley de apoyo a los emprendedores y su internacionalización” està ja en tràmits; esperem que les esmenes que s’introdueixin facin enriquir el text i la repercussió de les seves actuacions.

Podeu llegir-vos el document i comentar el que en penseu. Jo, per una banda aplaudeixo que, ben aviat, als capítols 4, 5 i 6 ja es parli de l’educació en emprenedoria. Segur que les propostes podrien ser més profundes i àmplies però ja es deixa clar que sense educació en emprenedoria no aniríem enlloc. La disposició addicional novena també regula de manera positiva les empreses d’estudiants, fetes per practicar durant el curs.

El que sí trobo a faltar són mesures específiques per aquelles institucions, com Tecnocampus, que han fet de l’emprenedoria un eix vertebral de la seva estratègia. Cal òbviament facilitar les mesures (fiscals, econòmiques, burocràtiques, etc.) perquè un emprenedor tiri endavant el seu projecte; però també cal potenciar aquelles plataformes que ajuden als emprenedors a enlairar-se. No trobo en el text mesures potents per acompanyar aquests tipus de plataformes. També m’agradaria trobar mesures dirigides a potenciar la cultura de l’emprenedoria a la societat. Avui en dia, un emprenedor o emprenedora és un heroi, una persona valenta i amb gran iniciativa personal i social. Cal que la societat també els reconegui i els aplaudeixi com cal.

Pre Festival Audiovisual PreFest

Les novetats audiovisuals esdevenen cada dia més importants en la comunicació. No cal dir que  disposem de menys temps per dedicar-nos a entendre i comprendre com actuen altres éssers d’altres cultures i societats,  per això, necessitem actualitzar-nos i posar-nos al dia conjuntament, per adquirir plenament el coneixement de la actual societat.

Les eines que disposem actualment per assolir aquests coneixements son els recursos audiovisuals. El PreFest vol esdevenir una mostra del poder actual que te la imatge i el so en mans dels professionals del sector, aquest dijous 30, divendres 31 i 1 de juny.

 

DIJOUS 30 DE MAIG

  • INAUGURACIÓ 17:15 h al Auditori del Tecnocampus

A càrrec de la Meritxell Civil i David Minguillón

  • NOVES TENDÈNCIES I TÈCNIQUES AUDIOVISUALS, 17:30h  al Auditori del Tecnocampus

Visionat de diferents projectes de noves tendències audiovisuals a càrrec de Javi Moreno de Disualstudio que acompanyarà amb una presentació de projectes de  diversos estudis..

Javi Moreno és un professional del Motion Graphics que ha realitzat treballs de tours virtuals, grafismes  i modelat 2D/3D, vídeo corporatiu, videoclips musicals i fotografia.

  • SESSIÓ STEAMPUNK 18:45 al Auditori del Tecnocampus

Bloc de curtmetratges de duració màxima de 90 minuts programats pel col·lectiu Hotel Elèctric sobre la temàtica Steampunk. Prèviament al passi de curts hi haurà una presentació sobre aquest gènere tant particular a càrrec de Jesús González cofundador del col·lectiu de cinema Hotel Elèctric.

  • JOAN SAFONT IN LIVE, 20:15 h al Auditori del Tecnocampus

Masterclass de fotografia a càrrec del fotògraf Joan Safont. Un repàs a les millors fotografies de natura i retrat.

Joan Safont és un professional de la fotografia des de fa 40 anys.  Especialitzat en moda i retrat, però també a experimentat en altres camps.

DIVENDRES 31 DE MAIG

  • SESSIÓ STEAMPUNK 17:30 al Auditori del Tecnocampus

Bloc de curtmetratges de duració màxima de 90 minuts programats pel col·lectiu Hotel Elèctric sobre la temàtica Steampunk. Prèviament al passi de curts hi haurà una presentació sobre aquest gènere tant particular a càrrec de Jesús González cofundador del col·lectiu de cinema Hotel Elèctric.

  • PROJECTES TECNOCAMPUS 19:00h al Auditori del Tecnocampus

Projecció de treballs finals de Grau en Audiovisuals i altre projectes realitzats per estudiants del Tecnocampus. Tots els treballs estaran preparats prèviament pels seus autors.

  • VIDEO MAPPING 22:00h al Foyer del Tecnocampus

Descripció de l’activitat: Projecció de vídeo mapping a l’interior del Foyer a càrrec de Joan Nieto on exposarà el seu projecte final de grau.

  • DJ SET + VISUALS 22h al Foyer del Tecnocampus

DISSABTE 1 DE JUNY

  • GIMCANA EN FAMILIA,  de les 10 del matí fins a les 14 hores.

Descripció de l’activitat: Gimcana audiovisual pels més petits a les instal·lacions del Tecnocampus. L’activitat consisteix a gravar un clip de vídeo de duració màxima d’un minut amb càmera de mòbil o càmera de fotos digital. Per crear aquest clip hi haurà diferents sets per crear aquesta mini pel·lícula.

Objectiu: gravar una peça audiovisual de duració màxima d’un minut per tal d’aprendre els diferents passos que s’han  de tindre en compte a l’hora de produir una pel·lícula.

Bases:

–       Les gravacions han de ser a través d’un telèfon mòbil o dispositiu capacitat per enregistrar imatges. La qualitat no és el factor que més puntua en el concurs.

–       La peça audiovisual ha de realitzar-se a través dels diferents sets de la gimcana.

–       La originalitat és el que conta per guanyar

–       En tot els punts de la gimcana hi haurà persones de suport a l’activitat que s’ha de realitzar.

–       La millor peça audiovisual guanyarà una càmera de fotos digital que hauran d’estar finalitzades abans de les 12h del migdia per tal de fer un tria de les millors.

–       Les obres finalistes es projectaran a la sala de graus a les 13h del migdia on es donarà el veredicte de la obra guanyadora.

Inscripcions:

Tota família participant haurà de dirigir-se al stand de punt 0 de la plaça del TCM per rebre un carnet que tindrà 5 espais en blanc que es segellaran a mesura que es vagin superant els punts de gimcana.

Un cop finalitzat s’ha de tornar al punt 0 per entregar el carnet i la peça audiovisual.

Proves de la gimcana:

–       Prova 1: elecció d’un gènere cinematogràfic i esbós del guió tècnic.

  • Material: llapisos o bolígrafs i paper.

–       Prova 2: creació dels títols de crèdit (inici i final).

  • Material: retoladors/colors, cartolines o fulls, tisores i pega (material fungible).

–       Prova 3: gravació del guió de la pel·lícula.

  • Material: diferents elements per poder ajudar i facilitar a gravar la història.

–       Prova 4: doblatge o inserció de veus

–       Prova 5: exportació de material i edició amb l’ajuda d’un professional.

  • Material: sala mac i pen drives (que es tornen al punt 0 al entregar el material

 

 

 

 

 

La paradoxa de l’emprenedor corporatiu

En un moment de crisi, d’incertesa en el futur, de desmotivació generalitzada com l’actual cal que apareguin els emprenedors corporatius que hi ha dins de cada empresa, dins de cada organització. Són aquelles persones que, malgrat les adversitats, són capaces de detectar les oportunitats existents i convertir-les en realitats. Les empreses i organitzacions tiren endavant, en moments com aquests, gràcies a persones com elles que, amb empenta i il·lusió veuen el futur d’una altra manera, més esperançadora.
El tarannà d’un emprenedor corporatiu és ser ambiciós de mena; cercador de noves maneres de fer les coses i capaç de moure l’empresa o organització cap a fites més competitives. En fer això, plateja projectes avançats al moment que siguin atractius per la direcció i la resta de l’equip. Ara bé; i aquí ve la paradoxa: han de saber equilibrar molt bé ambició i possibilisme. Les propostes emprenedores han d’animar la gent però, a la vegada, si decidim tots tirar endavant amb allò cal que hi hagi una certa probabilitat de tenir èxit. L’emprenedor corporatiu ha de fer gala d’una “ambició racional”: un certa grau d’il·lusionisme que permeti la seva materialització si escollim tots el que se’ns proposa. No podem ser només animadors; cal també saber planificar molt bé el camí i portar els projectes a la pràctica.
A la classe, els meus alumnes,en els seus treballs, tendeixen a inflar els ingressos i a minimitzar les despeses. A més d’un, que planteja un projecte súper atractiu, amb una baixa inversió i una alta rendibilitat, li he dit: “Té aquí els diners i fes-ho!” S’ha d’anar en compte, mai els ingressos es comporten tan bé com un creu, i mai les despeses són tant petites com un es pensa. Hem de trobar aquell equilibri en que siguem prou ambiciosos, però a la vegada podrem assolir el que proposem si ens accepten de tirar-ho endavant. Aquesta és, per mi, la paradoxa de l’emprenedor corporatiu.

Be a Hero

Ser un héroe. Con estas llamativas palabras a modo de epígrafe la firma californiana Gopro ha creado una notable industria hasta hace poco inexistente, la de las denominadas “Action Cams”. Controlando el 20% en el mercado americano y el 30% a nivel mundial.

Mi primer contacto con los productos de la marca y con este tipo de cámaras fue en julio de 2010 y por aquél entonces poco, o muy poco sabía acerca de este tipo de cámaras. Aún era su primera versión del modelo.

YouTube Preview ImageMe llamaron para grabar unas imágenes subacuáticas del Boreas en Palamós, para una productora que estaba produciendo una serie de clips, algunos relacionados con el buceo, en la Costa Brava. Después de las presentaciones, empezaron a grabar el material de tierra, y como suele pasarnos a los que nos dedicamos a la imagen en lo primero que me fijé fue con que tipo de cámara filmaban las escenas terrestres. Sin sorpresas. Al finalizar la introducción del clip y estando ya en la embarcación preparando el material listos para salir hacia el destino de buceo, me encontraba mirando, buscando por los rincones del barco la cámara con la que iban a rodar las imágenes subacuáticas, ya que previamente me habían comentado que ellos también grabarían las suyas. Craso error el mío. Buscaba un sistema de filmación parecido en forma y tamaño a mi equipo de vídeo subacuático, con 20 kilos de peso y dos focos externos. Finalmente mis ojos se posaron en uno de los componentes de la productora, sentado en la proa de la embarcación estaba enroscando algo al extremo de un palo. Me acerqué a él con cara de extrañeza que se tornó en estupefacción cuando me dijo que “eso” era la cámara que iban a utilizar para filmar bajo el agua. De hecho, llevaban dos.

He de reconocer que me mostré muy escéptico respecto a la calidad de grabación que podría llegar a tener este tipo de dispositivos sin luz artificial, sin capacidad de balance de blancos y a -30 metros de profundidad, por no hablar de lo insignificante que era al lado de mi equipo. David contra Goliat, pensé…

Una vez iniciada la inmersión, empecé a filmar el pecio y a los dos buceadores que hacían de cicerones subacuáticos del futuro espectador, tomando las imágenes de contexto además de las necesarias para poder montar la pieza con suficientes planos tanto del barco hundido, como de la pareja de buceadores. Pero mi mente pese a estar concentrada en la captación de las imágenes seguía  barruntando acerca de la calidad de las imágenes que captarían las dos Gopro.

Al finalizar el rodaje, entregué el material y nos despedimos, acordando que me avisarían cuando se emitiera por televisión el clip. Los siguientes días los pase buscando por internet información relacionada con la cámara.

Cuando finalmente el programa se emitió y me adjuntaron el link del clip que ya estaba en internet, he de decir que no me sorprendió demasiado la calidad: imágenes borrosas, faltas de color, dominancia de los verdes, temblores en las tomas, etc. Pensé que para la filmación amateur era un sistema adecuado, incluso en superficie podría servir como imagen de refuerzo y colocada en algún lugar extraño a la hora de usarla en una producción profesional, pero poco más, y por descontado un desastre de proporciones bíblicas en lo que se refiere a imagen subacuática profesional, más aún a profundidad.

Los años fueron pasando, mi equipo de grabación subacuática se quedó obsoleto, y Gopro fue evolucionando hasta su último modelo: Gopro3. Los errores de calidad producidos en las versiones anteriores, se habían subsanado, las imágenes eran nítidas, la calidad de la cámara y la óptica había mejorado de forma consistente y el sistema de compresión cambiado. Tres balances de blancos predefinidos (en su opción Black) y la posibilidad de obtener material en RAW para un retoque de color fácil y prácticamente profesional con una aplicación propia de Gopro, el Cineform.

Hoy en día, la Gopro3 se ha convertido en uno de mis equipos de filmación subacuática para algunos de mis trabajos dónde no es necesario ni tanto peso, ni una calidad cinematográfica en las imágenes. Cierto es que con adaptaciones y elementos extra, como iluminación externa, un grip subacuático, pantalla de LCD y filtros de color se aleja de la configuración inicial de la misma cámara; pero con esas ayudas y tan sólo tres años más tarde, estas cámaras ha desbancado a mi antiguo sistema de filmación profesional subacuático en muchos de sus aspectos. De hecho, hoy en día ¿quien no conoce este tipo de cámaras? Han pasado cerca de tres años desde mi primer contacto con estas cámaras. Recuerdo incluso que en clase, los alumnos, muchos de ellos no las conocían. Pasado este cortísimo intervalo de tiempo su uso se ha masificado y hasta podemos verlas en documentales televisivos como cámaras de apoyo y para conseguir otra tipología de planos mucho más dinámicos e interesantes.

Y es que si bien no os sentiréis como héroes al estar con una “Action Cam” en vuestras manos, si se os abrirán un mundo de posibilidades audiovisuales que os harán venir ganas de descubrir vuestros límites y los de la cámara en infinidad de situaciones y a un precio más que asequible.

Alex del Olmo

Working Environtments: Visita a l’Estudi MARISCAL

Tot visitant una web d’estudiants de l’escola d’arquitectura de la UPC, que reuneix material molt interessant sobre els diversos paradigmes d’oficines i la seva evolució temporal així com una classificació d’entorns de treball, em porta a la humil reflexió del contingut de la visita que es va realitzar amb un grup d’alumn@s de primer de disseny gràfic del GMA, el passat 24 d’abril a Barcelona, a l’estudi Mariscal.

Entrar a l’entorn on s’ubica l’edifici creatiu de Mariscal voltat de jardins frondosos i d’estudis d’arquitectura, de productores, d’altres estudis de disseny… al bell mig de la zona industrial del Poble Nou, és tot un indicador de que es tracta d’un entorn de treball cuidat per la inspiració. La generació de creativitat com a objectiu principal hi és visible en el programa d’aquestes grans instal·lacions.

Aquest estudi de disseny es defineix com a un entorn que té la funció bàsica de fomentar el “disseny d’autor”, explica la nostra guia, Loles  –mà dreta del multidisciplinar artista valencià, establert a Barcelona des de 1970[1]-.  Es fa evident que, en aquell ampli espai  s’hi troben les condicions essencials per a veure, crear i experimentar l’art i el disseny, d’aquesta manera tan pròpia i diferencial, a la cerca del disseny d’autor que té el seu origen en les arrels creatives del propi Mariscal en el món del còmic underground, fet que constatem en totes les seves produccions.

Tot explorant les oficines, ressalta la seva qualitat intrínseca de contribuir a una marca interior en lloc de tenir un estil de decoració corporativa, de mobiliari uniforme; per contra, s’hi troben unes  instal·lacions plenes de colors, en planta baixa, creant atmosferes autònomes dins del conjunt, conformant un estil de treball propi, uns condicionants de treball integrat, amb especialistes en disseny gràfic, audiovisual, industrial, d’animació, de 3D, d’art en general… El treball en equip es nodreix de l’aportació personal de cada una de les persones que el formen .  Paradigmes d’oficina, els colors complementàris i perfectament harmonitzats, semblen predominar sobre el pla d’escriptoris; El vidre s’utilitza àmpliament i de manera gratificant, deixant entreveure la zona verda ajardinada que volta l’estudi. Grans estanteries-showroom s’utilitzen com a separadors d’espai mentre mostren treballs i experiències realitzades al llarg dels temps, des de que Mariscal va adquirir la propietat, i la va remodelar segons les seves necessitats creatives, això és, els anys previs a les olimpíades, quan amb els seus grafismes va mostrar al món, Barcelona.

En contraposició a l’experiència viscuda, es troben els entorns virtuals de treball, on les premises importants són ben diferents, tal i com Ma Mercè Roca apunta en el seu article “Dieta” de la secció El temps que fuig, del Diari Punt-Avui[2], on sugereix de trobar el punt intermig entre ambdues modalitats: la física i la virtual, per no perdre l’essència de la bona feina.  Roca, aconsella el llibre “Dieta digital”, d’en Jordi Romañach, un expert en comunicació qui pensa que cal un ús amb responsabilitat dels avenços tecnològics.

Working environtments, físics o virtuals, creadors d’il.lusió i d’objectius entre els nostres estudiants, ben segur!

Teresa Vidal


[1] Javier Errando Mariscal (València, 9 de febrer de 1950)

[2] 28/02/2013

“Per observar, cal de deixar de pensar en un mateix”

Avui, en el dia de Sant Jordi, em complau referenciar-vos a l’estimat escriptor i periodista Josep Mª Espinàs, i la seva darrera aportació com a compendi vital. “Una vida articulada” és una antologia seleccionada de les seves més d’onze mil columnes publicades a la premsa. El títol és desvetllador. Ens parla de com la vida d’una persona es fa de petits trossets intencionadament relacionats, de la seva capacitat de compondre la vida al seu mode i mesura. De fet, ens parla de creativitat, segons ell “una combinació d’observació i associació” ja que “amb la pura imaginació no hi ha hagut cap escriptor”.
Seguint a Espinàs, quan ens preguntem sobre la creativitat, comencem un recorregut incert, atractiu i perillós alhora, una combinació irresistible que ens aminora aquesta capacitat. Això succeeix perquè en les professions lliberals vinculades a l’art i a la comunicació en el seu més sentit més ampli, ens sentim en l’obligació de ser creatius, i si bé una mica de pressió pot ser a estones procel·losament incentivadora, si augmenta massa acaba aixafant-nos.
Ens costa imaginar, que en l’acte creatiu, no cal anar gaire més enllà del que veiem a petits retalls en composicions reals alternatives, a cops aleatòries i d’altres gens, i que responen al nostre pensament directriu al re-col.locar els complexes idearis entrecreuats de la intuïció de manera diferent. La preocupació creix al intentar copsar on rau la clau del geni, quin és el camí de la creativitat.
Quan ens detenim en els ulls d’una persona estimada, o observem al nostre felí domèstic dedicat a una exhaustiva “toilette” mentre s’exhibeix, o qualsevol altre circumstància quotidiana que dia a dia es repeteix en un reciclatge de mesures infinites, ens arriba la anhelada comprensió. És al aturar-nos quan se’ns obren noves essències que potser sospitàvem mentre desapareixien en la rapidesa de la nostra mirada; és en el moviment lent i constant on neix una nova dimensió. Podem construir a cada mirada, a cada pensament, i a cada emoció que en un instant ens sacseja.
Així, quan Josep Maria Espinàs ens parla als 85 anys que per observar cal de deixar de pensar en un mateix, ens sembla un exercici de misticisme. Cal deslliurar-nos dels condicionaments que ens colonitzen cada dia, cal oblidar les premisses contextuals que ens estabilitzen en el mon. Se’ns fa difícil quedar-nos sense referents i mirar de nou. El savi periodista ens dona una solució: integrar-nos sense prejudicis i a càmera lenta. És possible?
Sobre la creativitat va dir Einstein que era la intel.ligència divertint-se. Josep Mª Espinàs, l’escriptor i periodista de llarg recorregut i amant de les coses properes, ens diu que per a ser creatiu cal oblidar-se d’un mateix. Per tant, en un mon visualment saturat i a voltes estrident, en l’egocèntric intent d’esgarrapar el preuat tresor que suposa l’emoció de la novetat, quina millor proposta que la de ser creatius dins d’un entorn original genuïnament policromat? Tan sols hem de retrobar noves i subtils entonacions en la seva contemplació.
Natàlia Quílez Cepero