Tornant al ‘pre-cinema’

El 1891, ara fa més de 120 anys, el geni i agressiu inventor Thomas Alva Edison presentava el seu cinetoscopi, un invent que aconseguia la síntesi de les imatges en moviment i que podria considerar-se com un precedent tècnic i ideològic del cinema. Però no era cinema! El setè art té com a data de naixement la projecció dels germans Lumière, quatre anys més tard, al Saló Indien del Grand Cafè de París.
Per què no es considera cinema, encara, aquesta nova genialitat del prolífic Edison? Doncs, perquè té mancances importants respecte a la idea que, posteriorment, els historiadors valoraran de l’art cinematogràfic. En primer lloc, perquè es tracta d’un aparell que no projecta el film, sinó que, en una postura bastant incòmoda, doblegant l’esquena i recolzant-se en la mateixa màquina, es pot veure, mitjançant un visor, la reproducció de la pel·lícula. I, en segon lloc, conseqüència de l’anterior, perquè amb el cinetoscopi d’Edison el visionat era individual i no col·lectiu; es realitzava en aparells individuals, i no en projeccions per a tota una sala.
Això és interessant perquè, si fem una senzilla enquesta avui en dia entre la joventut veurem que, tot i que l’audiovisual en general segueix sent un producte cultural i d’oci que va a l’alça, sí que es produeix un canvi d’hàbits important. Cada vegada més, el jovent no considera necessari –fins i tot ho considera molest­– desplaçar-se a una sala per veure-hi una pel·lícula i, és clar, encara més molest, haver de pagar per ella.
El consum de cinema torna a ser cada vegada més individual, a través d’ipads, ordinadors, fins i tot mòbils, i mitjançant plataformes virtuals de vídeos o mecanismes d’intercanvis de fitxers. El producte és el mateix. Podem dir-li encara cinema? La qüestió és que, al menys en la dimensió sociològica, sembla que estem tornant als inicis del cinema o fins i tot abans, al “pre-cinema”.


La natura de Twitter

Fa una setmana i escaig vam veure com els “piuladors” catalans s’indignaven per la suposada censura del gegant de les cibercomunicacions Twitter a l’etiqueta #ViaCatalana. Aquesta etiqueta, una forma d’agrupar els missatges mitjançant un tema, no aconseguia ser “Trending Topic”, per als profans, tema del dia o notícia destacada (em sembla que no caldria importar parauletes anglosaxones, oi?).
La mateixa empresa s’explicava: la categoria de tendència o notícia destacada no s’atorga per quantitat, és a dir, perquè hi hagi molts missatges, o almenys no únicament. També influeix el temps, és a dir, ha de ser un tema que ha emergit de forma efervescent i ràpida. Per això, segons els propietaris, #ViaCatalana no va assolir aquest estatus, perquè ja feia molts dies que s’utilitzava i, per tant, el segment temporal s’havia eixamplat molt, com a mínim, més d’un mes. La velocitat és decisòria.
Nois, hem tastat la nostra pròpia medecina. Perquè Twitter no podem dir que sigui una eina que aporta profunditat i reflexió; més aviat vehicula missatges segmentats, breus –els famosos 140 caràcters– i desconnectats entre si. La trama de Twitter, fins i tot dins d’una mateixa etiqueta o entre les piulades d’un mateix autor, sembla un magma extremadament heterogeni d’ il·luminacions personals que competeixen en originalitat. Amb alguna excepció informativa. Quin és el valor de Twitter? Molts usuaris comentaven: la immediatesa, la velocitat…
Doncs ja ho tenim! Per la immediatesa ha mort la #ViaCatalana en la seva cursa per erigir-se tema destacat! Com deia Postman, “cada tecnologia té una tendència inherent”. La de Twitter no és la de ser un mitjà que reculli la perseverança i la constància, com les que mostra el poble català i, per això, no ens ha servit del tot en la passada Diada.

Publicat a La Clau, el 18 de setembre de 2013

Ja el tenim aquí: “Proyecto de Ley de apoyo a los emprendedores”

Congreso de los DiputadosEspero que no sigui ja massa tard. Espero que les noves mesures que el Govern espanyol aprovarà properament per a potenciar l’activitat emprenedora puguin certament tenir el seu efecte. Ens hem cansat de dir que una de les vies per sortir de la crisi rau en l’emprenedoria i la innovació. Ja era hora que una normativa legal potent, amb rang de llei, vingui a donar cobertura als emprenedors i emprenedores que sí volen tirar endavant. El “Proyecto de Ley de apoyo a los emprendedores y su internacionalización” està ja en tràmits; esperem que les esmenes que s’introdueixin facin enriquir el text i la repercussió de les seves actuacions.

Podeu llegir-vos el document i comentar el que en penseu. Jo, per una banda aplaudeixo que, ben aviat, als capítols 4, 5 i 6 ja es parli de l’educació en emprenedoria. Segur que les propostes podrien ser més profundes i àmplies però ja es deixa clar que sense educació en emprenedoria no aniríem enlloc. La disposició addicional novena també regula de manera positiva les empreses d’estudiants, fetes per practicar durant el curs.

El que sí trobo a faltar són mesures específiques per aquelles institucions, com Tecnocampus, que han fet de l’emprenedoria un eix vertebral de la seva estratègia. Cal òbviament facilitar les mesures (fiscals, econòmiques, burocràtiques, etc.) perquè un emprenedor tiri endavant el seu projecte; però també cal potenciar aquelles plataformes que ajuden als emprenedors a enlairar-se. No trobo en el text mesures potents per acompanyar aquests tipus de plataformes. També m’agradaria trobar mesures dirigides a potenciar la cultura de l’emprenedoria a la societat. Avui en dia, un emprenedor o emprenedora és un heroi, una persona valenta i amb gran iniciativa personal i social. Cal que la societat també els reconegui i els aplaudeixi com cal.

Pre Festival Audiovisual PreFest

Les novetats audiovisuals esdevenen cada dia més importants en la comunicació. No cal dir que  disposem de menys temps per dedicar-nos a entendre i comprendre com actuen altres éssers d’altres cultures i societats,  per això, necessitem actualitzar-nos i posar-nos al dia conjuntament, per adquirir plenament el coneixement de la actual societat.

Les eines que disposem actualment per assolir aquests coneixements son els recursos audiovisuals. El PreFest vol esdevenir una mostra del poder actual que te la imatge i el so en mans dels professionals del sector, aquest dijous 30, divendres 31 i 1 de juny.

 

DIJOUS 30 DE MAIG

  • INAUGURACIÓ 17:15 h al Auditori del Tecnocampus

A càrrec de la Meritxell Civil i David Minguillón

  • NOVES TENDÈNCIES I TÈCNIQUES AUDIOVISUALS, 17:30h  al Auditori del Tecnocampus

Visionat de diferents projectes de noves tendències audiovisuals a càrrec de Javi Moreno de Disualstudio que acompanyarà amb una presentació de projectes de  diversos estudis..

Javi Moreno és un professional del Motion Graphics que ha realitzat treballs de tours virtuals, grafismes  i modelat 2D/3D, vídeo corporatiu, videoclips musicals i fotografia.

  • SESSIÓ STEAMPUNK 18:45 al Auditori del Tecnocampus

Bloc de curtmetratges de duració màxima de 90 minuts programats pel col·lectiu Hotel Elèctric sobre la temàtica Steampunk. Prèviament al passi de curts hi haurà una presentació sobre aquest gènere tant particular a càrrec de Jesús González cofundador del col·lectiu de cinema Hotel Elèctric.

  • JOAN SAFONT IN LIVE, 20:15 h al Auditori del Tecnocampus

Masterclass de fotografia a càrrec del fotògraf Joan Safont. Un repàs a les millors fotografies de natura i retrat.

Joan Safont és un professional de la fotografia des de fa 40 anys.  Especialitzat en moda i retrat, però també a experimentat en altres camps.

DIVENDRES 31 DE MAIG

  • SESSIÓ STEAMPUNK 17:30 al Auditori del Tecnocampus

Bloc de curtmetratges de duració màxima de 90 minuts programats pel col·lectiu Hotel Elèctric sobre la temàtica Steampunk. Prèviament al passi de curts hi haurà una presentació sobre aquest gènere tant particular a càrrec de Jesús González cofundador del col·lectiu de cinema Hotel Elèctric.

  • PROJECTES TECNOCAMPUS 19:00h al Auditori del Tecnocampus

Projecció de treballs finals de Grau en Audiovisuals i altre projectes realitzats per estudiants del Tecnocampus. Tots els treballs estaran preparats prèviament pels seus autors.

  • VIDEO MAPPING 22:00h al Foyer del Tecnocampus

Descripció de l’activitat: Projecció de vídeo mapping a l’interior del Foyer a càrrec de Joan Nieto on exposarà el seu projecte final de grau.

  • DJ SET + VISUALS 22h al Foyer del Tecnocampus

DISSABTE 1 DE JUNY

  • GIMCANA EN FAMILIA,  de les 10 del matí fins a les 14 hores.

Descripció de l’activitat: Gimcana audiovisual pels més petits a les instal·lacions del Tecnocampus. L’activitat consisteix a gravar un clip de vídeo de duració màxima d’un minut amb càmera de mòbil o càmera de fotos digital. Per crear aquest clip hi haurà diferents sets per crear aquesta mini pel·lícula.

Objectiu: gravar una peça audiovisual de duració màxima d’un minut per tal d’aprendre els diferents passos que s’han  de tindre en compte a l’hora de produir una pel·lícula.

Bases:

–       Les gravacions han de ser a través d’un telèfon mòbil o dispositiu capacitat per enregistrar imatges. La qualitat no és el factor que més puntua en el concurs.

–       La peça audiovisual ha de realitzar-se a través dels diferents sets de la gimcana.

–       La originalitat és el que conta per guanyar

–       En tot els punts de la gimcana hi haurà persones de suport a l’activitat que s’ha de realitzar.

–       La millor peça audiovisual guanyarà una càmera de fotos digital que hauran d’estar finalitzades abans de les 12h del migdia per tal de fer un tria de les millors.

–       Les obres finalistes es projectaran a la sala de graus a les 13h del migdia on es donarà el veredicte de la obra guanyadora.

Inscripcions:

Tota família participant haurà de dirigir-se al stand de punt 0 de la plaça del TCM per rebre un carnet que tindrà 5 espais en blanc que es segellaran a mesura que es vagin superant els punts de gimcana.

Un cop finalitzat s’ha de tornar al punt 0 per entregar el carnet i la peça audiovisual.

Proves de la gimcana:

–       Prova 1: elecció d’un gènere cinematogràfic i esbós del guió tècnic.

  • Material: llapisos o bolígrafs i paper.

–       Prova 2: creació dels títols de crèdit (inici i final).

  • Material: retoladors/colors, cartolines o fulls, tisores i pega (material fungible).

–       Prova 3: gravació del guió de la pel·lícula.

  • Material: diferents elements per poder ajudar i facilitar a gravar la història.

–       Prova 4: doblatge o inserció de veus

–       Prova 5: exportació de material i edició amb l’ajuda d’un professional.

  • Material: sala mac i pen drives (que es tornen al punt 0 al entregar el material

 

 

 

 

 

La paradoxa de l’emprenedor corporatiu

En un moment de crisi, d’incertesa en el futur, de desmotivació generalitzada com l’actual cal que apareguin els emprenedors corporatius que hi ha dins de cada empresa, dins de cada organització. Són aquelles persones que, malgrat les adversitats, són capaces de detectar les oportunitats existents i convertir-les en realitats. Les empreses i organitzacions tiren endavant, en moments com aquests, gràcies a persones com elles que, amb empenta i il·lusió veuen el futur d’una altra manera, més esperançadora.
El tarannà d’un emprenedor corporatiu és ser ambiciós de mena; cercador de noves maneres de fer les coses i capaç de moure l’empresa o organització cap a fites més competitives. En fer això, plateja projectes avançats al moment que siguin atractius per la direcció i la resta de l’equip. Ara bé; i aquí ve la paradoxa: han de saber equilibrar molt bé ambició i possibilisme. Les propostes emprenedores han d’animar la gent però, a la vegada, si decidim tots tirar endavant amb allò cal que hi hagi una certa probabilitat de tenir èxit. L’emprenedor corporatiu ha de fer gala d’una “ambició racional”: un certa grau d’il·lusionisme que permeti la seva materialització si escollim tots el que se’ns proposa. No podem ser només animadors; cal també saber planificar molt bé el camí i portar els projectes a la pràctica.
A la classe, els meus alumnes,en els seus treballs, tendeixen a inflar els ingressos i a minimitzar les despeses. A més d’un, que planteja un projecte súper atractiu, amb una baixa inversió i una alta rendibilitat, li he dit: “Té aquí els diners i fes-ho!” S’ha d’anar en compte, mai els ingressos es comporten tan bé com un creu, i mai les despeses són tant petites com un es pensa. Hem de trobar aquell equilibri en que siguem prou ambiciosos, però a la vegada podrem assolir el que proposem si ens accepten de tirar-ho endavant. Aquesta és, per mi, la paradoxa de l’emprenedor corporatiu.

Be a Hero

Ser un héroe. Con estas llamativas palabras a modo de epígrafe la firma californiana Gopro ha creado una notable industria hasta hace poco inexistente, la de las denominadas “Action Cams”. Controlando el 20% en el mercado americano y el 30% a nivel mundial.

Mi primer contacto con los productos de la marca y con este tipo de cámaras fue en julio de 2010 y por aquél entonces poco, o muy poco sabía acerca de este tipo de cámaras. Aún era su primera versión del modelo.

YouTube Preview ImageMe llamaron para grabar unas imágenes subacuáticas del Boreas en Palamós, para una productora que estaba produciendo una serie de clips, algunos relacionados con el buceo, en la Costa Brava. Después de las presentaciones, empezaron a grabar el material de tierra, y como suele pasarnos a los que nos dedicamos a la imagen en lo primero que me fijé fue con que tipo de cámara filmaban las escenas terrestres. Sin sorpresas. Al finalizar la introducción del clip y estando ya en la embarcación preparando el material listos para salir hacia el destino de buceo, me encontraba mirando, buscando por los rincones del barco la cámara con la que iban a rodar las imágenes subacuáticas, ya que previamente me habían comentado que ellos también grabarían las suyas. Craso error el mío. Buscaba un sistema de filmación parecido en forma y tamaño a mi equipo de vídeo subacuático, con 20 kilos de peso y dos focos externos. Finalmente mis ojos se posaron en uno de los componentes de la productora, sentado en la proa de la embarcación estaba enroscando algo al extremo de un palo. Me acerqué a él con cara de extrañeza que se tornó en estupefacción cuando me dijo que “eso” era la cámara que iban a utilizar para filmar bajo el agua. De hecho, llevaban dos.

He de reconocer que me mostré muy escéptico respecto a la calidad de grabación que podría llegar a tener este tipo de dispositivos sin luz artificial, sin capacidad de balance de blancos y a -30 metros de profundidad, por no hablar de lo insignificante que era al lado de mi equipo. David contra Goliat, pensé…

Una vez iniciada la inmersión, empecé a filmar el pecio y a los dos buceadores que hacían de cicerones subacuáticos del futuro espectador, tomando las imágenes de contexto además de las necesarias para poder montar la pieza con suficientes planos tanto del barco hundido, como de la pareja de buceadores. Pero mi mente pese a estar concentrada en la captación de las imágenes seguía  barruntando acerca de la calidad de las imágenes que captarían las dos Gopro.

Al finalizar el rodaje, entregué el material y nos despedimos, acordando que me avisarían cuando se emitiera por televisión el clip. Los siguientes días los pase buscando por internet información relacionada con la cámara.

Cuando finalmente el programa se emitió y me adjuntaron el link del clip que ya estaba en internet, he de decir que no me sorprendió demasiado la calidad: imágenes borrosas, faltas de color, dominancia de los verdes, temblores en las tomas, etc. Pensé que para la filmación amateur era un sistema adecuado, incluso en superficie podría servir como imagen de refuerzo y colocada en algún lugar extraño a la hora de usarla en una producción profesional, pero poco más, y por descontado un desastre de proporciones bíblicas en lo que se refiere a imagen subacuática profesional, más aún a profundidad.

Los años fueron pasando, mi equipo de grabación subacuática se quedó obsoleto, y Gopro fue evolucionando hasta su último modelo: Gopro3. Los errores de calidad producidos en las versiones anteriores, se habían subsanado, las imágenes eran nítidas, la calidad de la cámara y la óptica había mejorado de forma consistente y el sistema de compresión cambiado. Tres balances de blancos predefinidos (en su opción Black) y la posibilidad de obtener material en RAW para un retoque de color fácil y prácticamente profesional con una aplicación propia de Gopro, el Cineform.

Hoy en día, la Gopro3 se ha convertido en uno de mis equipos de filmación subacuática para algunos de mis trabajos dónde no es necesario ni tanto peso, ni una calidad cinematográfica en las imágenes. Cierto es que con adaptaciones y elementos extra, como iluminación externa, un grip subacuático, pantalla de LCD y filtros de color se aleja de la configuración inicial de la misma cámara; pero con esas ayudas y tan sólo tres años más tarde, estas cámaras ha desbancado a mi antiguo sistema de filmación profesional subacuático en muchos de sus aspectos. De hecho, hoy en día ¿quien no conoce este tipo de cámaras? Han pasado cerca de tres años desde mi primer contacto con estas cámaras. Recuerdo incluso que en clase, los alumnos, muchos de ellos no las conocían. Pasado este cortísimo intervalo de tiempo su uso se ha masificado y hasta podemos verlas en documentales televisivos como cámaras de apoyo y para conseguir otra tipología de planos mucho más dinámicos e interesantes.

Y es que si bien no os sentiréis como héroes al estar con una “Action Cam” en vuestras manos, si se os abrirán un mundo de posibilidades audiovisuales que os harán venir ganas de descubrir vuestros límites y los de la cámara en infinidad de situaciones y a un precio más que asequible.

Alex del Olmo

Working Environtments: Visita a l’Estudi MARISCAL

Tot visitant una web d’estudiants de l’escola d’arquitectura de la UPC, que reuneix material molt interessant sobre els diversos paradigmes d’oficines i la seva evolució temporal així com una classificació d’entorns de treball, em porta a la humil reflexió del contingut de la visita que es va realitzar amb un grup d’alumn@s de primer de disseny gràfic del GMA, el passat 24 d’abril a Barcelona, a l’estudi Mariscal.

Entrar a l’entorn on s’ubica l’edifici creatiu de Mariscal voltat de jardins frondosos i d’estudis d’arquitectura, de productores, d’altres estudis de disseny… al bell mig de la zona industrial del Poble Nou, és tot un indicador de que es tracta d’un entorn de treball cuidat per la inspiració. La generació de creativitat com a objectiu principal hi és visible en el programa d’aquestes grans instal·lacions.

Aquest estudi de disseny es defineix com a un entorn que té la funció bàsica de fomentar el “disseny d’autor”, explica la nostra guia, Loles  –mà dreta del multidisciplinar artista valencià, establert a Barcelona des de 1970[1]-.  Es fa evident que, en aquell ampli espai  s’hi troben les condicions essencials per a veure, crear i experimentar l’art i el disseny, d’aquesta manera tan pròpia i diferencial, a la cerca del disseny d’autor que té el seu origen en les arrels creatives del propi Mariscal en el món del còmic underground, fet que constatem en totes les seves produccions.

Tot explorant les oficines, ressalta la seva qualitat intrínseca de contribuir a una marca interior en lloc de tenir un estil de decoració corporativa, de mobiliari uniforme; per contra, s’hi troben unes  instal·lacions plenes de colors, en planta baixa, creant atmosferes autònomes dins del conjunt, conformant un estil de treball propi, uns condicionants de treball integrat, amb especialistes en disseny gràfic, audiovisual, industrial, d’animació, de 3D, d’art en general… El treball en equip es nodreix de l’aportació personal de cada una de les persones que el formen .  Paradigmes d’oficina, els colors complementàris i perfectament harmonitzats, semblen predominar sobre el pla d’escriptoris; El vidre s’utilitza àmpliament i de manera gratificant, deixant entreveure la zona verda ajardinada que volta l’estudi. Grans estanteries-showroom s’utilitzen com a separadors d’espai mentre mostren treballs i experiències realitzades al llarg dels temps, des de que Mariscal va adquirir la propietat, i la va remodelar segons les seves necessitats creatives, això és, els anys previs a les olimpíades, quan amb els seus grafismes va mostrar al món, Barcelona.

En contraposició a l’experiència viscuda, es troben els entorns virtuals de treball, on les premises importants són ben diferents, tal i com Ma Mercè Roca apunta en el seu article “Dieta” de la secció El temps que fuig, del Diari Punt-Avui[2], on sugereix de trobar el punt intermig entre ambdues modalitats: la física i la virtual, per no perdre l’essència de la bona feina.  Roca, aconsella el llibre “Dieta digital”, d’en Jordi Romañach, un expert en comunicació qui pensa que cal un ús amb responsabilitat dels avenços tecnològics.

Working environtments, físics o virtuals, creadors d’il.lusió i d’objectius entre els nostres estudiants, ben segur!

Teresa Vidal


[1] Javier Errando Mariscal (València, 9 de febrer de 1950)

[2] 28/02/2013

“Per observar, cal de deixar de pensar en un mateix”

Avui, en el dia de Sant Jordi, em complau referenciar-vos a l’estimat escriptor i periodista Josep Mª Espinàs, i la seva darrera aportació com a compendi vital. “Una vida articulada” és una antologia seleccionada de les seves més d’onze mil columnes publicades a la premsa. El títol és desvetllador. Ens parla de com la vida d’una persona es fa de petits trossets intencionadament relacionats, de la seva capacitat de compondre la vida al seu mode i mesura. De fet, ens parla de creativitat, segons ell “una combinació d’observació i associació” ja que “amb la pura imaginació no hi ha hagut cap escriptor”.
Seguint a Espinàs, quan ens preguntem sobre la creativitat, comencem un recorregut incert, atractiu i perillós alhora, una combinació irresistible que ens aminora aquesta capacitat. Això succeeix perquè en les professions lliberals vinculades a l’art i a la comunicació en el seu més sentit més ampli, ens sentim en l’obligació de ser creatius, i si bé una mica de pressió pot ser a estones procel·losament incentivadora, si augmenta massa acaba aixafant-nos.
Ens costa imaginar, que en l’acte creatiu, no cal anar gaire més enllà del que veiem a petits retalls en composicions reals alternatives, a cops aleatòries i d’altres gens, i que responen al nostre pensament directriu al re-col.locar els complexes idearis entrecreuats de la intuïció de manera diferent. La preocupació creix al intentar copsar on rau la clau del geni, quin és el camí de la creativitat.
Quan ens detenim en els ulls d’una persona estimada, o observem al nostre felí domèstic dedicat a una exhaustiva “toilette” mentre s’exhibeix, o qualsevol altre circumstància quotidiana que dia a dia es repeteix en un reciclatge de mesures infinites, ens arriba la anhelada comprensió. És al aturar-nos quan se’ns obren noves essències que potser sospitàvem mentre desapareixien en la rapidesa de la nostra mirada; és en el moviment lent i constant on neix una nova dimensió. Podem construir a cada mirada, a cada pensament, i a cada emoció que en un instant ens sacseja.
Així, quan Josep Maria Espinàs ens parla als 85 anys que per observar cal de deixar de pensar en un mateix, ens sembla un exercici de misticisme. Cal deslliurar-nos dels condicionaments que ens colonitzen cada dia, cal oblidar les premisses contextuals que ens estabilitzen en el mon. Se’ns fa difícil quedar-nos sense referents i mirar de nou. El savi periodista ens dona una solució: integrar-nos sense prejudicis i a càmera lenta. És possible?
Sobre la creativitat va dir Einstein que era la intel.ligència divertint-se. Josep Mª Espinàs, l’escriptor i periodista de llarg recorregut i amant de les coses properes, ens diu que per a ser creatiu cal oblidar-se d’un mateix. Per tant, en un mon visualment saturat i a voltes estrident, en l’egocèntric intent d’esgarrapar el preuat tresor que suposa l’emoció de la novetat, quina millor proposta que la de ser creatius dins d’un entorn original genuïnament policromat? Tan sols hem de retrobar noves i subtils entonacions en la seva contemplació.
Natàlia Quílez Cepero

‘Instagram’ ens retorna al segle XIX

El passat diumenge el prestigiós diari The New York Times, símbol de la premsa (i mitjans) de massa del segle XX, publicava en portada, per primer cop, una fotografia presa amb iPhone i retocada amb Instagram. La foto, on apareix Alex Rodríguez dels Yankees, no té importància. La majoria de nosaltres no coneixíem aquest jugador de beisbol ni el seguirem a partir d’ara. El que ha disparat nombrosos comentaris i valoracions és el mitjà –el mòbil i l’aplicació. Molts ja s’han afanyat a matissar que no és, encara, la fi del fotoperiodisme.

La fi, no. Però sí un canvi important que, de fet, no es dóna en el mateix fotoperiodisme sinó en els valors de l’audiència respecte una fotografia, és a dir, en l’àmbit de ‘què espera el públic d’una fotografia’, i, amb més precisió, d’una fotografia en un mitjà diari de comunicació de masses (dels quals, per cert, també s’ha predit apocalípticament la seva fi en incomptables vegades).

D’aquesta fotografia publicada, més aviat, d’aquesta nova relació espectador-imatge, sorgeixen dues reflexions. En primer lloc, la qualitat i la veritat passen a un segon terme. Evidentment, seguirà existint l’ofici de fotoperiodista, però aquest professional haurà d’atendre que la qualitat de l’equip, de la imatge, i, en certes ocasions, fins i tot de la impressió, ja no és cabdal ni determinant per què un clixé fotogràfic esdevingui part d’un missatge de masses. Tampoc la veritat. Instagram, curt i ras, és un filtre. Instagram és una aplicació que facilita i fa molt còmode la manipulació de la imatge de l’escena real, imatge que, per altra banda, ja no és analògica o provocada per la mateixa escena, sinó una traducció al codi digital. Instagram podríem dir realitza traduccions (personals) de la traducció digital (estàndard). Traducció sobre traducció i ben lluny del món real, doncs. O, expressat amb altres paraules: amb una fotografia procedent d’Instagram, no tenim manera de saber quins matisos lumínics i quins tons pertanyen a la realitat i quins no.

La segona reflexió és que aquest paradigma on el que prima és la il·lustració i l’originalitat, amb una dosi de comprimida i accelerada actualitat, recorda molt als inicis del fotoperiodisme. A finals del segle XIX, quan les càmeres fotogràfiques encara no havien fet el salt definitiu en velocitat d’obturació, qualitat i portabilitat, la fotografia a la premsa era un recurs decoratiu i secundari. Sovint, les fotografies es publicaven traduïdes al format d’un dibuix, degut als problemes, llavors, en els sistemes d’impressió. Només cal recordar que els dibuixants formaven part de la plantilla i en canvi els fotògrafs eren assalariats eventuals. La fotografia no assoleix el seu valor de notícia i veritat fins que la càmera no permet una captació àgil del món real, als anys 20 del segle passat. I, de fet, ha estat novament amb un canvi de velocitat en aquesta captació-retransmissió que la fotografia sembla que torni a mudar els seus valors.

Sembla interessant, doncs, valorar que tota l’evolució tècnica electrònica d’un segle i escaig ens ha portat de retorn al mateix paradigma des del punt de vista de la relació dels valors de la imatge per part de l’espectador. Aquest gir de retorn evidentment no es dóna, en canvi, en altres aspectes com la participació horitzontal del públic i d’altres com el ritme del que és o no novetat. En tot cas, des del punt de vista estètic, la fotografia a la premsa, ara i al segle XIX, ens interessa per la seva capacitat il·lustrativa i per la curiositat de l’escena captada, no tant per si és bona o per si és certa. Les xarxes socials són l’antonomàsia d’aquest nou paradigma i la premsa de masses, vestigi d’un model anterior, no ha tingut més remei que acceptar-ho.

Matar a un Ruiseñor, algo más de cincuenta años.

Matar a un Ruiseñor es una película con el título original de To Kill a Mockingbird dirigida por Robert Mulligan en el año 1962, basada en la única novela de Harper Lee, por la cual ganó el Premio Pulitzer. La película recaudo más de 20 millones de dólares frente a los 2 que costó su producción. Como curiosidad, Mockingbird se tradujo por Ruiseñor en lugar de Sinsonte, un pájaro típico de América del Norte. Parece mentira pero ya han pasado casi más de 50 años de su estreno y aun conserva su aliento inicial, aparte de otorgarnos una gran interpretación de Gregory Peck.

Matar a un Ruiseñor es un filme que exhibe una descripción de la infancia, la justicia y el racismo. Sabiamente elaborado por Mulligan fuera de un genero concreto y al mismo tiempo extrayendo cosas de todos para lograr una fluidez narrativa (contada por una voz en off adulta) que atrapa al espectador que quiere dejarse llevar al territorio de la infancia (quizá el suyo propio) y volver a descubrir donde se encuentran la realidad y los sueños aun no perdidos.

Gregory Peck interpreta a Atticus Finch o quizá Atticus Finch es Gregory Peck en sus sueños de infancia. Atticus es un abogado viudo y padre de dos niños, Scout (Mary Badham) y Jem (Phillip Alford). Viven en su casa de Maycomb, un pequeño pueblo de Alabama. La historia transcurre durante los años treinta, en mitad de la gran depresión y en un ambiente de racismo hacia los negros. Tom Robinson (Brock Peters) de color negro, es acusado de la violación de una joven blanca. Atticus se encarga de su defensa, pues cree firmemente en su inocencia.

De esta manera el mensaje renaciente en los años 60 sobre los prejuicios raciales, la violencia, la tolerancia y el coraje se representan en la novela de Harper Lee. Una novela semiautobiográfica acerca de lo que sucedió en un un pequeño pueblo de su infancia, Monroeville (Alabama) en 1936, cuando Harper tenía 10 años. Su padre Amasa Lee, viudo y también abogado  en 1919 defendió a dos negros acusados de asesinato.

Gregory Peck conoció a Amasa Lee para preparar el personaje de Atticus. Desgraciadamente Amasa falleció antes del estreno de la película y Harper Lee le dio el reloj de bolsillo de su padre. Peck lo llevó cuando fue a recoger el Óscar al mejor actor, precisamente por su interpretación de Atticus Finch. Aparte la película recibió el Óscar a la mejor dirección artística y mejor guión adaptado para Horten Foote.

 

La película está rodada en un magnífico blanco y negro por Russell Harlan y cuenta con una maravillosa partitura compuesta por Elmer Bernstein. Bernstein ha considerado la música de Matar un Ruiseñor como uno de sus mejores trabajos y uno de los más complejos. Crea un sonido puro y nada artificioso, capaz de describir el mundo de la infancia desde la perspectiva de un niño, no de la perspectiva adulta.

La película empieza con una perfecta secuencia donde van apareciendo los títulos de crédito conjuntamente con dibujos infantiles y el canturreo de una niña intentando construir una melodía, acompañada solamente por las notas de un piano. La niña abre una vieja caja de cigarros puro con una colección de valiosos tesoros:

  • ceras de colores (nuevos y usados).
  • un lápiz de metal.
  • dos figuras de muñecas talladas en jabón, una de hombre y otra de mujer.
  • un viejo reloj de bolsillo roto.
  • una llave.
  • una navaja de bolsillo rota.
  • una medalla.
  • unas cuantas canicas.
  • unos peniques.
  • otros objetos menores.

Mientras colorea con una cera oscura va apareciendo el título del film en letras blancas. El canturreo de la niña da paso al tic-tac del reloj. La cámara gira y mediante un fundido se acerca despacio de izquierda a derecha a los elementos ampliados de la colección, mientras empieza la música de Berstein. El solo de piano inicial a dado paso a las arpas que introducen un acompañamiento de flautas y desarrollan un nuevo motivo en el piano, que da paso de nuevo a la flauta y el acordeón. Las cuerdas amplían el tema y lo desarrollan con mayor expresividad y sonoridad.

Aquí tienen la introducción en YouTube (*) mientras no me borren el vídeo.

YouTube Preview Image

Berstein muestra con esta sencillez el paso de la inocencia infantil al descubrimiento del mundo que lo rodea. De la sencillez del solo de piano asociado a las imágenes de los juguetes y los dibujos a la sonoridad de las cuerdas. Al ritmo del movimiento de las canicas que nos indican el paso del tiempo, hasta detenerse junto en el momento que aparecen los créditos de los niños Scout y Jem. Fundido y los nombres de créditos de los niños aparecen sobre los muñecos de jabón, el nombre de Scout sobre la niña y el de Jem sobre el niño. El travelling termina con la lenta aparición de un silbato junto al nombre del compositor Elmer Berstein. Pronto apreciamos que la niña con las ceras está dibujando un pájaro sobre un papel, que termina rompiendo.

El titulo de la película y del libro nace de la siguiente escena, donde Atticus comenta la importancia de no matar a un ruiseñor. Este es el dialogo, en ingles y castellano. Véanlo mientras YouTube no me lo elimine.

YouTube Preview Image

I remember when my daddy gave me that gun. He told me that I should never point it at anything in the house. And that he’d rather I’d shoot at tin cans in the backyard, but he said that sooner or later he supposed the temptation to go after birds would be too much, and that I could shoot all the blue jays I wanted, if I could hit ‘em, but to remember it was a sin to kill a mockingbird…Well, I reckon because mockingbirds don’t do anything but make music for us to enjoy. They don’t eat people’s gardens, don’t nest in the corncribs, they don’t do one thing but just sing their hearts out for us.

Recuerdo muy bien cuando mi padre me la dio. Me advirtió que no debía apuntar nunca contra nada de la casa. Y solo me dejaba disparar en el huerto, contra latas vacías, pero considerando que tarde o temprano me vencería un día la tentación de tirar a los pájaros, dijo que ya podía matar a todos los grajos que quisiera, si les daba. Pero que no olvidase que matar a un ruiseñor es un grave pecado…Pues supongo porque los ruiseñores no hacen otra cosa que cantar para regalarnos el oído. No picotean los sembrados, no entran en los graneros a comerse el trigo, no hacen más que cantar con todas sus fuerzas para alegrarnos.

 

Esta escena está conectada con la última, interpretada por un joven Robert Duvall, haciendo su debut cinematográfico interpretando a Boo Radley. Un retrasado mental que a la vez es el ogro y el hada de la película. Boo deja regalos a los niños en el tronco de un árbol buscando su amistad. La muñeca y el muñeco de jabón están realizados por él.

Boo ha matado (acuchillado) a Bob Ewell, un peligroso asesino que perseguía a los niños, salvándoles de una muerte segura. El Sheriff no quiere acusar a Boo y dirá que Bob Ewell cayó sobre su cuchillo y se mato el mismo. Scout le recuerda a su padre Atticus las palabras que pronunció sobre que matar a un ruiseñor es un grabe pecado, en relación a encarcelar a Boo Radley.

Scout: El Sr. Tate (Sheriff) tiene razón.

Atticus: ¿Qué quieres decir?

Scout: Bueno, sería algo así como matar a un ruiseñor, ¿no es así?

Robert Duvall empezó así mostrando sus dotes de gran interpretación, fijense en la diferencia con  Apocalypse Now interpretando al teniente coronel William “Bill” Kilgore

 

Cuando Gregory Pech murió en junio de 2003, el actor Brock Peters que interpretaba al negro Tom Robinson elogió a Peck citando unas palabras de Harper Lee:

“Atticus Finch le dio la oportunidad de interpretarse a sí mismo”. Y concluyó su elogio con unas emotivas palabras de despedida: ”A mi amigo Gregory Peck, a mi amigo Atticus Finch. Vaya con Dios”