“Per observar, cal de deixar de pensar en un mateix”

Avui, en el dia de Sant Jordi, em complau referenciar-vos a l’estimat escriptor i periodista Josep Mª Espinàs, i la seva darrera aportació com a compendi vital. “Una vida articulada” és una antologia seleccionada de les seves més d’onze mil columnes publicades a la premsa. El títol és desvetllador. Ens parla de com la vida d’una persona es fa de petits trossets intencionadament relacionats, de la seva capacitat de compondre la vida al seu mode i mesura. De fet, ens parla de creativitat, segons ell “una combinació d’observació i associació” ja que “amb la pura imaginació no hi ha hagut cap escriptor”.
Seguint a Espinàs, quan ens preguntem sobre la creativitat, comencem un recorregut incert, atractiu i perillós alhora, una combinació irresistible que ens aminora aquesta capacitat. Això succeeix perquè en les professions lliberals vinculades a l’art i a la comunicació en el seu més sentit més ampli, ens sentim en l’obligació de ser creatius, i si bé una mica de pressió pot ser a estones procel·losament incentivadora, si augmenta massa acaba aixafant-nos.
Ens costa imaginar, que en l’acte creatiu, no cal anar gaire més enllà del que veiem a petits retalls en composicions reals alternatives, a cops aleatòries i d’altres gens, i que responen al nostre pensament directriu al re-col.locar els complexes idearis entrecreuats de la intuïció de manera diferent. La preocupació creix al intentar copsar on rau la clau del geni, quin és el camí de la creativitat.
Quan ens detenim en els ulls d’una persona estimada, o observem al nostre felí domèstic dedicat a una exhaustiva “toilette” mentre s’exhibeix, o qualsevol altre circumstància quotidiana que dia a dia es repeteix en un reciclatge de mesures infinites, ens arriba la anhelada comprensió. És al aturar-nos quan se’ns obren noves essències que potser sospitàvem mentre desapareixien en la rapidesa de la nostra mirada; és en el moviment lent i constant on neix una nova dimensió. Podem construir a cada mirada, a cada pensament, i a cada emoció que en un instant ens sacseja.
Així, quan Josep Maria Espinàs ens parla als 85 anys que per observar cal de deixar de pensar en un mateix, ens sembla un exercici de misticisme. Cal deslliurar-nos dels condicionaments que ens colonitzen cada dia, cal oblidar les premisses contextuals que ens estabilitzen en el mon. Se’ns fa difícil quedar-nos sense referents i mirar de nou. El savi periodista ens dona una solució: integrar-nos sense prejudicis i a càmera lenta. És possible?
Sobre la creativitat va dir Einstein que era la intel.ligència divertint-se. Josep Mª Espinàs, l’escriptor i periodista de llarg recorregut i amant de les coses properes, ens diu que per a ser creatiu cal oblidar-se d’un mateix. Per tant, en un mon visualment saturat i a voltes estrident, en l’egocèntric intent d’esgarrapar el preuat tresor que suposa l’emoció de la novetat, quina millor proposta que la de ser creatius dins d’un entorn original genuïnament policromat? Tan sols hem de retrobar noves i subtils entonacions en la seva contemplació.
Natàlia Quílez Cepero

‘Instagram’ ens retorna al segle XIX

El passat diumenge el prestigiós diari The New York Times, símbol de la premsa (i mitjans) de massa del segle XX, publicava en portada, per primer cop, una fotografia presa amb iPhone i retocada amb Instagram. La foto, on apareix Alex Rodríguez dels Yankees, no té importància. La majoria de nosaltres no coneixíem aquest jugador de beisbol ni el seguirem a partir d’ara. El que ha disparat nombrosos comentaris i valoracions és el mitjà –el mòbil i l’aplicació. Molts ja s’han afanyat a matissar que no és, encara, la fi del fotoperiodisme.

La fi, no. Però sí un canvi important que, de fet, no es dóna en el mateix fotoperiodisme sinó en els valors de l’audiència respecte una fotografia, és a dir, en l’àmbit de ‘què espera el públic d’una fotografia’, i, amb més precisió, d’una fotografia en un mitjà diari de comunicació de masses (dels quals, per cert, també s’ha predit apocalípticament la seva fi en incomptables vegades).

D’aquesta fotografia publicada, més aviat, d’aquesta nova relació espectador-imatge, sorgeixen dues reflexions. En primer lloc, la qualitat i la veritat passen a un segon terme. Evidentment, seguirà existint l’ofici de fotoperiodista, però aquest professional haurà d’atendre que la qualitat de l’equip, de la imatge, i, en certes ocasions, fins i tot de la impressió, ja no és cabdal ni determinant per què un clixé fotogràfic esdevingui part d’un missatge de masses. Tampoc la veritat. Instagram, curt i ras, és un filtre. Instagram és una aplicació que facilita i fa molt còmode la manipulació de la imatge de l’escena real, imatge que, per altra banda, ja no és analògica o provocada per la mateixa escena, sinó una traducció al codi digital. Instagram podríem dir realitza traduccions (personals) de la traducció digital (estàndard). Traducció sobre traducció i ben lluny del món real, doncs. O, expressat amb altres paraules: amb una fotografia procedent d’Instagram, no tenim manera de saber quins matisos lumínics i quins tons pertanyen a la realitat i quins no.

La segona reflexió és que aquest paradigma on el que prima és la il·lustració i l’originalitat, amb una dosi de comprimida i accelerada actualitat, recorda molt als inicis del fotoperiodisme. A finals del segle XIX, quan les càmeres fotogràfiques encara no havien fet el salt definitiu en velocitat d’obturació, qualitat i portabilitat, la fotografia a la premsa era un recurs decoratiu i secundari. Sovint, les fotografies es publicaven traduïdes al format d’un dibuix, degut als problemes, llavors, en els sistemes d’impressió. Només cal recordar que els dibuixants formaven part de la plantilla i en canvi els fotògrafs eren assalariats eventuals. La fotografia no assoleix el seu valor de notícia i veritat fins que la càmera no permet una captació àgil del món real, als anys 20 del segle passat. I, de fet, ha estat novament amb un canvi de velocitat en aquesta captació-retransmissió que la fotografia sembla que torni a mudar els seus valors.

Sembla interessant, doncs, valorar que tota l’evolució tècnica electrònica d’un segle i escaig ens ha portat de retorn al mateix paradigma des del punt de vista de la relació dels valors de la imatge per part de l’espectador. Aquest gir de retorn evidentment no es dóna, en canvi, en altres aspectes com la participació horitzontal del públic i d’altres com el ritme del que és o no novetat. En tot cas, des del punt de vista estètic, la fotografia a la premsa, ara i al segle XIX, ens interessa per la seva capacitat il·lustrativa i per la curiositat de l’escena captada, no tant per si és bona o per si és certa. Les xarxes socials són l’antonomàsia d’aquest nou paradigma i la premsa de masses, vestigi d’un model anterior, no ha tingut més remei que acceptar-ho.

Matar a un Ruiseñor, algo más de cincuenta años.

Matar a un Ruiseñor es una película con el título original de To Kill a Mockingbird dirigida por Robert Mulligan en el año 1962, basada en la única novela de Harper Lee, por la cual ganó el Premio Pulitzer. La película recaudo más de 20 millones de dólares frente a los 2 que costó su producción. Como curiosidad, Mockingbird se tradujo por Ruiseñor en lugar de Sinsonte, un pájaro típico de América del Norte. Parece mentira pero ya han pasado casi más de 50 años de su estreno y aun conserva su aliento inicial, aparte de otorgarnos una gran interpretación de Gregory Peck.

Matar a un Ruiseñor es un filme que exhibe una descripción de la infancia, la justicia y el racismo. Sabiamente elaborado por Mulligan fuera de un genero concreto y al mismo tiempo extrayendo cosas de todos para lograr una fluidez narrativa (contada por una voz en off adulta) que atrapa al espectador que quiere dejarse llevar al territorio de la infancia (quizá el suyo propio) y volver a descubrir donde se encuentran la realidad y los sueños aun no perdidos.

Gregory Peck interpreta a Atticus Finch o quizá Atticus Finch es Gregory Peck en sus sueños de infancia. Atticus es un abogado viudo y padre de dos niños, Scout (Mary Badham) y Jem (Phillip Alford). Viven en su casa de Maycomb, un pequeño pueblo de Alabama. La historia transcurre durante los años treinta, en mitad de la gran depresión y en un ambiente de racismo hacia los negros. Tom Robinson (Brock Peters) de color negro, es acusado de la violación de una joven blanca. Atticus se encarga de su defensa, pues cree firmemente en su inocencia.

De esta manera el mensaje renaciente en los años 60 sobre los prejuicios raciales, la violencia, la tolerancia y el coraje se representan en la novela de Harper Lee. Una novela semiautobiográfica acerca de lo que sucedió en un un pequeño pueblo de su infancia, Monroeville (Alabama) en 1936, cuando Harper tenía 10 años. Su padre Amasa Lee, viudo y también abogado  en 1919 defendió a dos negros acusados de asesinato.

Gregory Peck conoció a Amasa Lee para preparar el personaje de Atticus. Desgraciadamente Amasa falleció antes del estreno de la película y Harper Lee le dio el reloj de bolsillo de su padre. Peck lo llevó cuando fue a recoger el Óscar al mejor actor, precisamente por su interpretación de Atticus Finch. Aparte la película recibió el Óscar a la mejor dirección artística y mejor guión adaptado para Horten Foote.

 

La película está rodada en un magnífico blanco y negro por Russell Harlan y cuenta con una maravillosa partitura compuesta por Elmer Bernstein. Bernstein ha considerado la música de Matar un Ruiseñor como uno de sus mejores trabajos y uno de los más complejos. Crea un sonido puro y nada artificioso, capaz de describir el mundo de la infancia desde la perspectiva de un niño, no de la perspectiva adulta.

La película empieza con una perfecta secuencia donde van apareciendo los títulos de crédito conjuntamente con dibujos infantiles y el canturreo de una niña intentando construir una melodía, acompañada solamente por las notas de un piano. La niña abre una vieja caja de cigarros puro con una colección de valiosos tesoros:

  • ceras de colores (nuevos y usados).
  • un lápiz de metal.
  • dos figuras de muñecas talladas en jabón, una de hombre y otra de mujer.
  • un viejo reloj de bolsillo roto.
  • una llave.
  • una navaja de bolsillo rota.
  • una medalla.
  • unas cuantas canicas.
  • unos peniques.
  • otros objetos menores.

Mientras colorea con una cera oscura va apareciendo el título del film en letras blancas. El canturreo de la niña da paso al tic-tac del reloj. La cámara gira y mediante un fundido se acerca despacio de izquierda a derecha a los elementos ampliados de la colección, mientras empieza la música de Berstein. El solo de piano inicial a dado paso a las arpas que introducen un acompañamiento de flautas y desarrollan un nuevo motivo en el piano, que da paso de nuevo a la flauta y el acordeón. Las cuerdas amplían el tema y lo desarrollan con mayor expresividad y sonoridad.

Aquí tienen la introducción en YouTube (*) mientras no me borren el vídeo.

YouTube Preview Image

Berstein muestra con esta sencillez el paso de la inocencia infantil al descubrimiento del mundo que lo rodea. De la sencillez del solo de piano asociado a las imágenes de los juguetes y los dibujos a la sonoridad de las cuerdas. Al ritmo del movimiento de las canicas que nos indican el paso del tiempo, hasta detenerse junto en el momento que aparecen los créditos de los niños Scout y Jem. Fundido y los nombres de créditos de los niños aparecen sobre los muñecos de jabón, el nombre de Scout sobre la niña y el de Jem sobre el niño. El travelling termina con la lenta aparición de un silbato junto al nombre del compositor Elmer Berstein. Pronto apreciamos que la niña con las ceras está dibujando un pájaro sobre un papel, que termina rompiendo.

El titulo de la película y del libro nace de la siguiente escena, donde Atticus comenta la importancia de no matar a un ruiseñor. Este es el dialogo, en ingles y castellano. Véanlo mientras YouTube no me lo elimine.

YouTube Preview Image

I remember when my daddy gave me that gun. He told me that I should never point it at anything in the house. And that he’d rather I’d shoot at tin cans in the backyard, but he said that sooner or later he supposed the temptation to go after birds would be too much, and that I could shoot all the blue jays I wanted, if I could hit ‘em, but to remember it was a sin to kill a mockingbird…Well, I reckon because mockingbirds don’t do anything but make music for us to enjoy. They don’t eat people’s gardens, don’t nest in the corncribs, they don’t do one thing but just sing their hearts out for us.

Recuerdo muy bien cuando mi padre me la dio. Me advirtió que no debía apuntar nunca contra nada de la casa. Y solo me dejaba disparar en el huerto, contra latas vacías, pero considerando que tarde o temprano me vencería un día la tentación de tirar a los pájaros, dijo que ya podía matar a todos los grajos que quisiera, si les daba. Pero que no olvidase que matar a un ruiseñor es un grave pecado…Pues supongo porque los ruiseñores no hacen otra cosa que cantar para regalarnos el oído. No picotean los sembrados, no entran en los graneros a comerse el trigo, no hacen más que cantar con todas sus fuerzas para alegrarnos.

 

Esta escena está conectada con la última, interpretada por un joven Robert Duvall, haciendo su debut cinematográfico interpretando a Boo Radley. Un retrasado mental que a la vez es el ogro y el hada de la película. Boo deja regalos a los niños en el tronco de un árbol buscando su amistad. La muñeca y el muñeco de jabón están realizados por él.

Boo ha matado (acuchillado) a Bob Ewell, un peligroso asesino que perseguía a los niños, salvándoles de una muerte segura. El Sheriff no quiere acusar a Boo y dirá que Bob Ewell cayó sobre su cuchillo y se mato el mismo. Scout le recuerda a su padre Atticus las palabras que pronunció sobre que matar a un ruiseñor es un grabe pecado, en relación a encarcelar a Boo Radley.

Scout: El Sr. Tate (Sheriff) tiene razón.

Atticus: ¿Qué quieres decir?

Scout: Bueno, sería algo así como matar a un ruiseñor, ¿no es así?

Robert Duvall empezó así mostrando sus dotes de gran interpretación, fijense en la diferencia con  Apocalypse Now interpretando al teniente coronel William “Bill” Kilgore

 

Cuando Gregory Pech murió en junio de 2003, el actor Brock Peters que interpretaba al negro Tom Robinson elogió a Peck citando unas palabras de Harper Lee:

“Atticus Finch le dio la oportunidad de interpretarse a sí mismo”. Y concluyó su elogio con unas emotivas palabras de despedida: ”A mi amigo Gregory Peck, a mi amigo Atticus Finch. Vaya con Dios”

Des de Hong Kong amb amor….

A vegades és difícil creure el que diuen les estadístiques. Malgrat que diguin, per exemple, que l’ús dels smartphones a Hong Kong és igual que a Espanya; la meva visita al rovell de l’ou de l’activitat econòmica al sud-est de l’Àsia, em diu tot el contrari. Al metro, per exemple, gairebé tots els viatgers, entre estació i estació, no feien res més que usar el seu smartphone, sobretot per jugar. Amb una petita mostra ja no em quadra el que diuen les estadístiques; clar que aquesta petita observació tampoc diu res definitiu…

Al mateix metro de Hong Kong també es poden veure anuncis que, amb tot el respecte, evidencien que el disseny no és un dels seus punts forts. A la TV els passa exactament el mateix. (Us recomano l’entrada al boc de la Natàlia del 22 de març sobre disseny!) És clar que han progressat com a potència econòmica per altres factors competitius que no són precisament la qualitat del producte, el seu disseny, el seu valor afegit, etc. Durant aquests dies a Hong Kong, m’han vingut al cap diversos projectes empresarials d’alumnes actuals i ex-alumnes del GMA que podrien triomfar en un entorn com aquest. No dic que sigui fàcil anar i triomfar; però de ben segur la qualitat tècnica dels nostres graduats és competitiva internacionalment. Cal tenir present sempre que, en un context de globalització, el mercat dels productes digitals és el món.

Tampoc hem d’oblidar que Hong Kong és ara mateix part de Xina, amb tot allò que pot comportar de bo i de dolent. Ells es venen com la finestra a la Xina continental. Però també han d’arrossegar amb una societat antiga i en desenvolupament. Per exemple, la notícia que un alcalde d’una ciutat important recomana als jutges xinesos mirar pel•lícules de jutjats americanes per aprendre, em va semblar una mica surrealista.

O potser no som tant diferents amb Hong Kong….

El bon disseny

El problema de les paraules és que de tant repetir-les perden sentit. Quan parlem de disseny, ens situem “a priori” en un ambient artificiós, on el significat es perd, engolit per un mon que prejutgem predominen les boges i sofisticades fantasies dels dissenyadors. De fet no és estrany que això succeeixi. Darrere cada objecte que ens observa en silenci des de la seva privilegiada situació dins un mon quotidià, s’amaga un projecte intel·ligent i sensible que s’ha concretat magistralment en unes formes plenes d’intenció.
D’aquesta manera, encara que la meravella de la seva creació obeeixi i doni resposta a unes determinades necessitats primàries i concretes, res no ho denota en la seva fisicitat, que se’ns apareix de vegades irreal. Fins i tot podria tractar-se de màgia, la de crear bellesa útil, tot i que paradoxalment obeeixi a un procés de producció ben real. I és aquest precisament, el punt d’inflexió on radica la seva gènesi, en aquesta transició que protagonitza de lo real a lo imaginari, obeint a unes necessitats universals i plurals a través de les seves artístiques formes. En això consisteix la híbrida i excepcional naturalesa del disseny, en la seva ambivalència racional i creativa, tamisada per la versàtil fluïdesa dels modes de la cultura i els seus paranys, i d’aquí la seva sofisticació.
El mític “Menys és més” de Mies Van der Rohe, el pensament discursiu d’Adrià Frutiger quan manifesta que “Les lletres han d’aparèixer nítides i clares. Han d’adaptar-se a la vida, doncs elles són el vestit de la paraula”, o la reivindicació per retornar a la tipografia la vivacitat de la parla, del professor de la Universitat de Xile Juan Guillermo Tejeda en el seu Diccionari Crític de Disseny, son exemples il.lustratius d’una interioritzada essencialitat del disseny. Així, submergit en un món on el principal contingent és la perdurabilitat de la essència, el bon disseny se’ns mostra “per se” en la mesura que esdevé intemporal.
Natàlia Quílez Cepero

Sense obligacions

Volia comentar que no és obligat anar a veure dues exposicions que s’estan celebrant a Barcelona, l’una fins el Maig , al Caixa Forum , i l’altra fins mig Abril al Centre d’Art Santa Mónica, al final de les Rambles de Barcelona.

Dues exposicions sobre fotografia.

La primera, titulada “Seduïts per l’Art . Passat i present de la fotografia”, ens presenta un recorregut per la influencia de l’art clàssic en els orígens de la fotografia, i com aquests orígens influencien una part de la producció fotogràfica actual. Un recorregut selecte i sensorial, de domini tècnic,  ull precís i analític.

 

La segona, “ From here on, d’ara endavant la postfotografia en l’era d’Internet i la telefonia móbil” ,  ens presenta una polièdrica  reflexió, ja catalitzada en obra, sobre els nous protagonismes  de la imatge digital, per tant de la fotografia.

Una frase extreta del llibre catàleg,  escrita per Clément Chéroux, membre del equip de comissaris, entre el que es troba Joan Foncuberta , dit de pas el darrer premi Hasselblad de fotografia, ens diu:  “ Ara tenim a a casa una aixeta d’imatges que també transforma de manera radical els nostres hàbits  visuals”, referint-se a Internet clar, i equiparant-lo als altres serveis que ens han acomodat tant a les nostres cases com son la electricitat , l’aigua corrent o el gas.

De fet aquesta exposició ja és una proposta concretitzada del manifest postfotogràfic que el mateix Foncuberta ja va publicar i desglossar a la premsa l’any 2011: http://www.lavanguardia.com/cultura/20110511/54152218372/por-un-manifiesto-posfotografico.html.

Dues exposicions que ens acosten a la fotografia de manera diferent. Quines son les diferències ? Bona pregunta.  La resposta esta potser en que les dues exposicions son gratuïtes ,… o aquest és un aspecte que no respon a la pregunta ?

Massa preguntes, aneu-hi només aquells que no vulgueu que les imatges que ja us esperen a la cantonada no us …o millor aneu-hi  aquells que volgueu estar a la cantonada fent les noves imatges.

 

Comunicar la idea de negoci gràcies als mitjans audiovisuals

Hem comentat moltes vegades a classe la importància dels mitjans audiovisuals en la societat de la informació, en la que poder comunicar correctament el teu missatge és un pas essencial per arribar a l’èxit. Els mitjans audiovisuals estan a tot arreu i, d’una manera o una altra, en tots els sectors econòmics. La transversalitat de la formació dels graduats en mitjans audiovisuals és un fet destacat i essencial pel seu futur professional.
En l’àmbit de l’emprenedoria i el desenvolupament empresarial, els mitjans audiovisuals representen gran innovacions. Saber comunicar la teva idea de negoci de manera atractiva i efectiva és, per exemple, un primer pas per emprendre. L’ús de les noves tecnologies per comunicar aspectes empresarials, de marketing, d’estratègia, etc. pot incidir l’efectivitat en fer arribar el teu missatge.

Alexander Osterwalder en Stanford
El vídeo que utilitza Alexander Osterwalder per explicar el disseny de models de negoci, els elevator pitch dels emprenedors, etc….. mostren exemples de com comunicar aspectes clau del teu negoci, actual o futur, en format audiovisual. Cal ser doncs innovadors i buscar maneres de millorar, de fer arribar al públic objectiu el missatge concret. Els inversors volen veure equip però un bon vídeo pot obrir moltes portes…

La característica principal d’un projecte innovador és la seva novetat, ser el primer en el seu àmbit. Això implica la necessitat ineludible d’elaborar prototips que permetin comprovar la viabilitat dels projectes, productes o serveis i, per altra banda, els prototips ajuden a fer entendre un projecte sense referències reals a algú que pugui estar interessat. Els prototips poden ser mes o menys elaborats o poden simular-se en un entorn audiovisual, on sigui realista demostrar el seu impacte, els beneficis del projecte innovador.

L’ús doncs dels mitjans audiovisuals, amb la seva particularitat de ser digitals i fàcilment transmissibles, ens porta a tenir-los molt en compte a l’hora de comunicar les nostres iniciatives emprenedores. Si a mes el projecte és del sector audiovisual i utilitzem mitjans audiovisuals per comunicar-lo, doncs doblement interessant!!

Quant costa fer una pel·lícula? Val la pena la inversió?

Sovint rebem notícies dels altíssims pressupostos per elaborar una pel·lícula, una estrena mundial, per al cinema. La recent estrenada La Jungla 5 de Bruce Willis ha estat rodada a Rússia amb un pressupost de 92 milions de dòlars. Els primers dies d’exhibició però ja ha ingressat més de 33 milions. Ens poden semblar pocs comparats amb els 200 milions de pressupost de Skyfall, la darrera estrena de l’agent 007. No us heu preguntat mai: com es recuperen aquestes grans inversions? Val la pena invertir en fer una gran producció per al cinema?


Potser la primera pel·lícula per la que s’ha registrat un retorn econòmic molt important ha estat Tiburón (Jaws, 1973); aquesta obra de Steven Spielberg, la seva cinquena pel·lícula, va costar uns 36 milions de dòlars (actualitzats a 2010) mentre que ha generat més de 13 vegades el seu cost, 471 milions. Aquí podeu veure altres de les 15 pel•lícules més rentables de la història.
Però no tots els projectes cinematogràfics són un blockbuster, un gran èxit econòmic, que permet als inversors recuperar els diners que de ben segur no els aporta altres projectes. Podem analitzar si invertir en un projecte té sentit calculant el seu “valor actual net”, o els diners que val a dia d’avui un projecte estimant els ingressos que es derivaran de la seva explotació al llarg de la vida del producte. El cinema té la particularitat que els ingressos poden venir anys després de la seva estrena i per fonts diverses (exhibició als cinemes, lloguer DVD, projecció TV, projecció avions, etc..).
Alguns estudis demostren que poques vegades les grans inversions es recuperen en diners que s’ingressen pels diferents canals. Segons aquests estudis, el 6% dels films fan el 80% dels ingressos. Tanmateix, els inversors tenen en compte també els retorns intangibles, en forma de prestigi o d’altres maneres.
En qualsevol cas, sempre convé estudiar quines seran les teves font d’ingressos futures per estimar el valor actual net del teu projecte. Si la inversió que cal és superior, millor pensa-ho dues vegades abans de començar.

Sobre la necessitat de posseir determinats coneixements musicals en l’àmbit dels mitjans audiovisuals

Hi ha països en els quals la formació musical es considera un pilar de la cultura i, en conseqüència, un component fonamental de la formació de l’individu. I en alguns d’aquests països, la música no es limita a un plantejament ortodox: tant és així, que en alguns d’ells hi ha carreres universitàries dedicades a instruments com el sintetitzador o la guitarra elèctrica (cosa que encara en alguns dels nostres apergaminats ambients acadèmics provoca un cert menyspreu, ja que en aquests àmbits només es considera música el què es fa i s’ensenya en ells prenent com a referència els clàssics —amb Bach al capdavant— i, en conseqüència, només hi ha un tipus d’instrument homologable —malgrat que no defugen la amplificació, l’enregistrament i la digitalització: processos, tots ells, electrònics).
Malauradament, tant a l’estat espanyol com als països catalans l’afer de la qualitat de la música com a component fonamental de la formació personal no s’ha abordat seriosament per una actitud derivada, si més no, del desconeixement. A causa d’aquest fet, els estudiants d’audiovisuals que van a fer estades a institucions acadèmiques d’aquests països, es poden trobar que se’ls suposi un suficient bagatge en la part “àudio” (que inclou la formació musical) que sovint no tenen. Per altra banda, titulats en MA que vulguin anar a treballar a aquests països es poden veure desestimats per al lloc que desitgen en no tenir suficients coneixements musicals (se sol trobar en els perfils desitjats per a aquests llocs de treball un determinat nivell de formació musical).
En l’àmbit audiovisual, allà on la música té el paper que li pertoca, s’exigeix una formació musical bàsica com a requisit previ per a treballar-hi, sent així que la manca de capacitats d’aquest ordre és considerada en els àmbits professionals en el mateix nivell que un cert grau d’analfabetisme funcional. És com algú que vulgui conduir sense conèixer el significat dels senyals de tràfic: tard o d’hora tindrà greus problemes.
Aquesta formació musical bàsica per a poder treballar en la producció audiovisual, és un dels requisits que figuren en els perfils desitjats als candidats a treballar en aquest camp. Això té la seva explicació: el vídeo i l’àudio van sempre junts, des del començament fins el final del procés de creació d’un producte audiovisual. La imatge i el so han anat sempre junts, des dels temps del teatre grec i asiàtic, o, si anem més enrere, des de les coreografies acompanyades (més que “acompanyades”, formant un tot indiscernible) amb música dels nostres més antics avantpassats.
Quan es va inventar el cinematògraf, el primer que es va fer va ser trobar la manera d’acompanyar les escenes amb músiques adients, i es desenvolupaven sistemes per a indicar a les partitures quina música anava a quina escena i quan havia de començar i acabar. Tal i com ara es fa en l’anomenat spotting, un concepte què engloba tot el relacionat amb el què, com i quan de la inserció de música i so en la “banda visual” (ja que es parla de banda sonora, també podem parlar de banda visual).
El director d’una pel•lícula (o d’una sèrie de TV, etc.) ha de tenir els suficients coneixements musicals com per a poder jutjar la qualitat i la idoneïtat de la música aportada pel compositor i, si escau, poder fer suggerències amb coneixement de caua. No només això: un dels moments fonamentals de la producció d’un film és la reunió que mantenen el director i el compositor (o “productor musical”). En aquesta reunió, anomenada “spotting” (n’és el primer moment), el director i el compositor decideixen a quines escenes hi ha d’anar acompanyament musical (les “cues” o insercions) i quin és el tipus de música més adient. Hi ha directors, com Steven Spielberg, què tenen una sòlida formació musical què els permet discutir de tu a tu amb compositors com John Williams (autor de la música de la saga de Harry Potter, Star Wars, Schindler’s List…) i fins i tot hi ha directors, com John Carpenter, què composen la música dels seus films. . El paper del director és, per tant, fonamental en la determinació de la banda sonora, ja què aquesta pot potenciar o menyscaptar la essència del film.
El guionista, si té coneixements musicals, pot fer suggeriments molt interessants sobre quin tipus de música podria acompanyar millor determinades escenes i, fins i tot, podria avaluar la idoneïtat del main theme (o tema principal). Si no posseeix aquesta formació, queda fora de joc en aquesta part important del procés.
En la etapa de la postproducció, la formació musical és absolutament imprescindible. Si reflexionem sobre en què consisteix la postproducció, veiem que la música n’és una part fonamental. La postproducció inclou: edició de vídeo i de fotografia; adició d’efectes especials per ordinador; tractament del color; edició de la banda sonora o soundtrack, què inclou diàlegs, background contextual, efectes especials sonors, cues (insercions) musicals i tema principal: tot això requereix ser mesclat i masteritzat. El tractament què es doni a la música durant la postproducció pot canviar el caràcter del film i és, per tant, un procés molt delicat pel qual calen coneixements musicals si més no sobre tonalitats i modalitats, ja que, per exemple, la alteració desafortunada d’alguna freqüència pot alterar la percepció de les textures musicals i, per tant, de la harmonia.
L’idioma de la música no és difícil. Per a poder entendre’l i parlar-lo només cal una actitud oberta i ben predisposada cap a la seva assimilació. Els seu alfabet és senzill i només té 7 lletres. La manera com s’organitzen en l’espai i en el temps ve perfectament delimitada per un codi exacte, semblant a un sistema de coordinades, i molt senzill d’aprendre. Després ja forma part del gust, dels interessos, de la llibertat i de la creativitat de cadascú l’ús que se’n farà d’aquest codi.

Benvinguda

Benvinguts! Heu localitzat el bloc del GMA, el bloc dels estudis del Grau en Mitjans Audiovisuals impartit a l’Escola Universitària Politècnica de Mataró (EUPMt) – UPC.

Navegueu lliurement per les nostres línies i seccions on trobareu informació, comentaris, opinions i vincles a diferents temàtiques i activitats relacionada amb el món audiovisual. Concretament, abordarem els aspectes més vinculats al pla d’estudis de la titulació GMA, ja que, de fet, són els seus professors i col·laboradors qui faran aportacions en aquest bloc.

Sentiu-vos lliures, doncs, de deixar qualsevol proposta, idea o suggeriment. De ben segur que l’atendrem i li donarem la sortida que es mereix.

Ens trobem per aquests paràgrafs virtuals…