Arxius de l'autor: Joan Sorribes

El valor afegit i les experiències en el turisme

El pes del sector turístic sobre el total del PIB espanyol i català mostra com el turisme és d’important i com va guanyant pes. Aquesta tendència a l’alça, ve donada per diversos motius. Per una banda, un augment de renda de la demanda de turisme que creix més que de forma proporcional. Per l’altra, el fet que permet aquesta notable presència del turisme dins el PIB és l’abaratiment dels productes turístics.

Fa uns quaranta anys el preu del bitllet més senzill per anar al Nepal equivalia a un mes i mig de salari, quan avui val entorn als 400€. Aquest exemple posa de manifest que en la majoria dels serveis turístics els preus relatius han disminuït amb el pas dels anys. Un dels protagonistes indiscutibles d’aquest abaratiment ha estat la introducció del model de turisme Low Cost. Aquest baix cost implica un ajustament molt elevat dels costos de les organitzacions turístiques, i per tant, un empobriment dels serveis prestats.

Efectivament, la majoria dels serveis turístics han disminuït els preus relatius amb el pas dels anys. Aquesta disminució ve donada, en part, per la introducció de sistemes de fixació de preus que permeten la modificació constant dels preus dels serveis mitjançant el PriceManager o el sistema de Revenue Management. L’oferta s’adapta a la demanda de manera continuada. De retruc, aquesta gestió de preus que possibilita la seva variació fins a cinc vegades al dia, permet adaptar el preu a la demanda, aconseguint redistribuir el turisme. La manera en que aquests sistemes de gestió aconsegueixen aquesta redistribució és a partir de les dates, ja que s’afavoreix que els viatgers avancin o endarrereixin els seus viatges en funció del preu.

Quan més baixos són els preus més empobriment dels serveis prestats, entrant en un cercle viciós on cal la intervenció i col·laboració del sector públic. Tant les empreses que apliquen un model LOW COST com aquelles que no l’apliquen necessiten serveis a l’alçada de la seva oferta. Competir amb altres destinacions turístiques o entre l’empresariat via preus no és la millor opció per a les empreses turístiques de Catalunya. Aprofitant la riquesa turística del territori català, és millor competir via qualitat del servei. És a dir, un hotel de 4 estrelles necessita un entorn de 4 estrelles. Certament, un dels factors que actuen més en la qualitat de la oferta és l’entorn i és en aquest punt on la política pública pot actuar per posar límits i regulacions però també per millorar els serveis públics. De la mateixa manera, l’empresari turístic ha de tenir clar que un hotel no pot vendre solament el seu establiment, sinó també la ciutat/regió i l’entorn on està situat.

I és aquí on rau el problema del turisme. A Catalunya no es pot parlar d’un model turístic únic, sinó que s’ha de parlar de diferents models amb diferents vasos comunicants entre ells. Tanmateix no s’aprofiten les sinèrgies que es creen o es podrien crear entre els diferents actors i els diferents tipus de turisme. Caldria que es combinessin ofertes de turisme a les destinacions amb més atractiu turístic amb altres zones del territori. Aquestes ofertes combinades evitarien efectes negatius com la turismofòbia o la gentrificació. El fet de no dur a terme aquestes combinacions fa que perilli la sostenibilitat del sector. Aquesta sostenibilitat es basa principalment en quatre pilars:

– Oferta: a Catalunya l’oferta de serveis turístics és molt àmplia i de força qualitat, per tant aquest és un factor controlat, per bé què darrerament s’han incorporat altres ofertes que queden fora del control de l’establishment turístic (per exemple els serveis oferts per Airbnb o Uber).

– Demanda: històricament Catalunya ha estat un punt d’arribada de turistes, per tant cal cuidar els clients per seguir mantenint aquesta posició.

– Medi ambient: es tracta d’un factor que havia quedat descuidat durant anys, però en els últims temps s’ha guanyat en consciència ambiental.

– Societat receptora: aquest és el factor que actualment està més qüestionat. Bàsicament existeixen dos problemes, la gentrificació i els problemes d’utilització de l’espai. Aquest últim es tracta de les molèsties que causen els turistes en punts determinats de ciutats o espais de molt interès. Aquest problema té una complexa solució ja que difícilment es pot limitar el pas en zones obertes com les Rambles. Un cas d’èxit en el qual es va poder regular el turisme va ser al Parc Güell, on gràcies a la seva disposició va permetre la regulació dels accessos. L’altre problema que es va apuntar va ser la transformació de barris que fins l’actualitat eren de classe obrera, ara estan patint una transformació reconvertint-se en allotjament turístic. Aquesta problemàtica coneguda com a gentrificació és una de les causants de la turismofòbia.

En el sector turístic s’ha d’evitar competir entre les empreses del mateix territori per veure qui baixa més el preu. Cada cop més el sector turístic d’arreu del món ven a partir del valor afegit i de l’experiència. S’ha d’intentar que les empreses turístiques treballin a nivell de valor afegit per aconseguir la diferenciació, a més de promoure experiències que ajudin a guanyar atractiu per a la destinació i per al sector empresarial turístic. Crear i saber promoure productes i experiències que recullin tot el valor afegit aportat per l’empresa turística i per l’administració pública ajudaran al manteniment dels diferents models turístics de Catalunya millorant la seva adaptació a la demanda. L’empresariat turístic i les institucions han de ser capaços d’aportar un valor afegit a les activitats turístiques per tal d’augmentar-ne el seu valor i per obtenir-ne major benefici. Aquest seria un dels aspectes fonamentals per a la sostenibilitat de l’empresa turística, de la destinació i del territori.

Autor: Joan  Sorribes