Malgrat que el turisme és un motor de desenvolupament pels territoris i que alhora pot tenir un impacte positiu en el producte interior brut (PIB) del territori, també pot generar impactes negatius. A continuació trobem alguns exemples d’impactes negatius:
Des de l’aspecte del medi natural, la indústria turística considera les platges, muntanyes, deserts, selves, etc. com a recursos que es transformen per a què esdevinguin un atractiu turístic, la qual cosa provoca un flux important de visitants que pot generar danys irreversibles en el medi natural a través de la pressió exercida sobre els ecosistemes. La transformació del medi passa per la construcció de complexes turístics i infraestructures de comunicació que destrossen indrets naturals, l’acaparament de terres, aigua i energia que trenquen la lògica del natural funcionament dels ecosistemes generant contaminació, residus, erosió, desforestaració, etc.
En l’aspecte econòmic, es pot observar la desigualtat en la distribució de la riquesa i la propietat de la terra, la concentració de la indústria i l’ocupació estacional i poc qualificada. En els països en vies de desenvolupament, la majoria d’ingressos procedents del turisme internacional no arriben a l’economia local. Dels diners que s’ingressa en un territori, la majoria van a parar als sectors més afavorits o a les classes dominants que col·laboren amb inversors internacionals.
L’especulació immobiliària ha esdevingut un estímul perquè promet ingressos fàcils i ràpids, provocant requalificacions d’espais protegits i no protegits per a què esdevinguin espais d’activitat turística. Tal com assenyalen Cañada i Gascón, [la revaloració dels recursos autòctons es materialitza molts cops en processos inflacionistes, derivats d’un augment de la demanda de la terra, de l’aigua o dels aliments; el resultat és l’encariment de la cistella familiar, la dificultat d’accedir a un habitatge o l’expulsió de camperols per l’augment de les rendes agràries].
La concentració de la indústria: la liberalització deixa en molts casos desprotegits els països en vies de desenvolupament i les seves comunitats a l’hora de controlar les inversions turístiques i els beneficis que se n’obtenen, i obre aquestes destinacions a la influència creixent del capital estranger. Aquesta tendència afavoreix les cadenes hoteleres i els operadors turístics internacionals en detriment de les empreses locals.
El turisme es caracteritza per l’estacionalitat, provocada pel factor de la climatologia i el període vacacional del visitant, que sovint es mou de manera massiva i provoca la contractació temporal de persones poc qualificades la majoria de vegades, i imposa horaris excessius, salaris baixos, etc.
En l’aspecte sociocultural, el turisme, en moltes ocasions, desposseeix la significació dels elements tradicionals i culturals de les comunitats. D’aquesta manera, el visitant té una percepció d’aquests elements intangibles com una imatge folklòrica i en determinats indrets, comporta desequilibris socials i la substitució de valors ancestrals per altres, amb un alt valor materialista.
Photo by Annie Spratt on Unsplash
Cal reconèixer el paper de molts governs inhibint-se i altres, en promoure la sostenibilitat en un sector com és el turístic, molt fragmentat i en el que la major part dels efectes negatius són causats pel sector privat i els propis turistes amb una gestió d’assumptes de responsabilitat pública relacionats amb l’activitat turística (aire, aigua, patrimoni natural i cultural, qualitat de vida, etc.). De fet, Ritchie i Crouch (2003) consideren la política (governança), entenent-la com acció de govern, un quart pilar de la sostenibilitat. Segons afirmen, “el desafiament que afronten la política i els polítics és establir metes que reflecteixin els valors i les ambicions dels agents presents a la destinació i, en funció d’ells, promoure un marc d’actuació que suporti l’abast d’aquestes metes, on tots els agents actuaran per aconseguir-les. Per tant, l’èxit d’una destinació és una responsabilitat de cadascú”.
En conclusió, els principis de sostenibilitat turística s’han de basar en els aspectes ambiental, econòmic, sociocultural i de governança del desenvolupament turístic, havent-se d’establir un equilibri adequat entre aquestes dimensions per garantir la seva sostenibilitat a llarg termini.
