Segons l‘Organització Mundial del Turisme (OMT): “el turisme sostenible és aquell que té totalment en compte les repercussions actuals i futures, econòmiques, socials i mediambientals per satisfer les necessitats dels visitants, de l’indústria, de l’entorn i de les comunitats amfitriones”. El turisme sostenible necessita de la cooperació entre les parts -visitants, indústria, entorn i comunitats- per tal que cadascuna d’elles aconsegueixi satisfer les seves necessitats: els visitants conèixer nous indrets i cultures desconnectant de la seva rutina quotidiana, i les comunitats amfitriones aconseguir ingressos i idees per innovar en l’activitat turística i en la qualitat de vida local, la qual cosa implica respectar el medi natural.
Segons ONU-PNUMA/OMT (2015) “les directrius pel desenvolupament sostenible del turisme i les pràctiques de gestió sostenible s’apliquen a totes les formes de turisme de tots els tipus de destinacions, inclosos el turisme de masses i els diferents segments turístics”.
- Per tant, un turisme sostenible ha de:
Donar un ús òptim als recursos ambientals que són un element fonamental pel desenvolupament turístic, mantenint els processos ecològics essencials i ajudant a conservar els recursos naturals i la diversitat biològica. - Respectar l’autenticitat sociocultural de les comunitats amfitriones, conservar els seus actius culturals i arquitectònics i els seus valors tradicionals, i contribuir a l’enteniment i la tolerància intercultural.
- Assegurar unes activitats econòmiques viables a llarg termini, que aportin uns beneficis socials-econòmics ben distribuïts entre tots els agents, que generin oportunitats d’ocupació estable, i obtenció d’ingressos i de serveis socials per a les comunitats amfitriones, que contribueixin a la reducció de la pobresa.
Photo by Ashim D’Silva on Unsplash
La Cimera Mundial de Turisme Sostenible (Vitória, 2015), creu fermament que “el turisme basat en els principis internacionalment reconeguts del desenvolupament sostenible és l’únic camí a seguir per al seu desenvolupament en harmonia amb el medi natural i el benestar humà”.
Els acords a que es va arribar en aquesta cimera es podrien classificar segons les tres dimensions de la qualitat de vida a que aspira qualsevol persona del planeta (Alguacil, 2000):
- Qualitat ambiental (territori):
El turisme ha de ser compatible amb la conservació de la natura i de la biodiversitat, ja que un medi natural constitueix un recurs turístic fonamental i serveix per prendre consciència del valor intrínsec de la natura per a tots.
Ha de respondre de forma activa i de manera urgent al canvi climàtic, en el marc evolutiu de les Nacions Unides, per reduir progressivament les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) i poder créixer de manera sostenible.
Ha d’adoptar tecnologies i modes de gestió innovadors i adients per tal de millorar l’eficiència en l’ús dels recursos, en particular en l’ús de l’aigua i l’energia.
Ha de proporcionar solucions innovadores per ser més eficient en la gestió dels recursos en el context d’una economia circular, per tal d’evitar la generació de residus, augmentar l’eficiència i reduir el consum i la contaminació.
- Benestar (ocupació, salut i formació):
o El turisme és una activitat transversal que pot contribuir a lluitar contra la pobresa, protegir la natura, així com promoure el desenvolupament sostenible.
o És un dels motors més prometedors de creixement per a l’economia mundial, especialment en els països en desenvolupament, i resulta clau per recolzar els models emergents en la transició cap a economies verdes.
o Pot contribuir a la seva pròpia resiliència i a la recuperació econòmica mundial, mitjançant l’aplicació d’una estratègia de descarbonització, juntament amb la innovació en l’ús de l’energia, els recursos, el transport i els sistemes de comunicació. - Identitat cultural (participació i xarxes socials d’entitats):
o El turisme exerceix un paper vital per avançar cap a un planeta més pacífic, cosa que permet obrir noves possibilitats per convertir-lo en un instrument de pau i tolerància.
o Ben gestionat, el turisme pot ser un protagonista transcendental a l’hora de preservar els tresors actuals per a les generacions futures, ja que assegura la protecció i la integritat del nostre patrimoni comú material i immaterial.
o Ha d’aprofitar les oportunitats que ofereixen les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per construir el turisme intel·ligent, responsable i creatiu del futur.
o Constitueix una força motriu del patrimoni cultural, les arts i les indústries culturals i creatives, de conformitat amb les convencions culturals de la UNESCO i les seves directrius operacionals.
Totes tres dimensions de la qualitat de vida estan íntimament interrelacionades (Llobet, 2014), pel que no és estrany que hi hagi un dels acords que sigui totalment transversal a totes elles:
o El turisme ha d’utilitzar els béns i serveis locals (territori) de manera que pugui augmentar els vincles amb la comunitat i reduir al mínim les fugues econòmiques (benestar), amb el reconeixement de la cohesió social i econòmica com a principi fonamental del desenvolupament del turisme sostenible (identitat cultural).
També es pot observar que la interrelació entre dimensions fa que el compliment o incompliment d’un acord en una dimensió, afavoreix o dificulti el compliment dels acords en les altres dimensions. Per exemple, la baixa qualitat ambiental deguda a la destrucció d’ecosistemes o a la contaminació, redueix el benestar perquè pot generar problemes de salut entre la població i/o destruir ocupació vinculada a l’explotació turística del medi natural, i trasbalsar la identitat cultural degut a la transformació del territori que fa desaparèixer espais de referència col·lectiva; i a l’inrevés, l’alta qualitat ambiental proporciona oportunitats laborals que generen benestar (ocupació, salut i formació), aprofundeix en les arrels culturals, reforça la identitat de les persones del territori, articula la participació en xarxes d’entitats i genera cohesió social.
Photo by rawpixel on Unsplash
Els participants a la Cimera Mundial de Turisme Sostenible reconeixen que els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), adoptats per les Nacions Unides (2015), representen una gran oportunitat per orientar decididament el turisme cap a vies integradores i sostenibles. Són 17 objectius de caràcter integrat i indivisible, que conjuguen les tres dimensions del desenvolupament sostenible (econòmica, social i ambiental) i es refereixen, resumidament, a posar fi a la pobresa i a la fam, millorar la nutrició i promoure l’agricultura sostenible; garantir una vida sana i una educació al llarg de tota la vida de les persones, inclusiva, equitativa i de qualitat; aconseguir la igualtat de gènere, la disponibilitat de l’aigua i la seva gestió sostenible, així com el sanejament per a tothom; l’accés a una energia assequible, segura i sostenible; aconseguir l’ocupació plena i el treball decent; la construcció d’infraestructures resilients; la promoció de la industrialització inclusiva i sostenible, i el foment de la innovació; la reducció de la desigualtat en i entre països; aconseguir ciutats i poblacions inclusives, resilients i sostenibles; garantir modalitats de consum i producció sostenibles; adoptar mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus efectes; conservar i utilitzar en forma sostenible oceans i mars; protegir, restablir i promoure l’ús sostenible dels ecosistemes terrestres; promoure societats pacífiques i inclusives, facilitar l’accés a la justícia i crear institucions eficaces, responsables i inclusives a tots els nivells; i, per acabar, enfortir l’Aliança Mundial per al Desenvolupament Sostenible.
Malgrat que moltes vegades la utilització de Turisme Sostenible, per part de molts actors que intervenen en l’activitat turística, són paraules buides de contingut i de creences, és a dir, hi ha una banalització com a paraula “ameba”, existeixen aspectes (Grünig, 2015) que juguen a favor d’un Turisme Sostenible, com són:
La dependència cap a la sostenibilitat com a condició de la viabilitat de l’activitat turística a llarg termini: a) La consideració de la sostenibilitat com un procés i no com una fita: fer el turisme més sostenible significa tenir en compte en la planificació, el desenvolupament, l’operació i la pràctica del turisme totes les seves repercussions i necessitats, en un procés continu de millora. b) El turisme com a eina pedagògica de primer ordre per interioritzar criteris de sostenibilitat. Atès que el turisme és una activitat singular en la qual, contràriament a l’habitual, és el consumidor qui viatja al producte i al productor, s’estableix una especial interacció entre turistes, indústria, entorn i residents que afavoreix la consciència i la sensibilització cap a la sostenibilitat en general i a la de les destinacions en particular. Aquesta actitud d’una major atenció a la sostenibilitat a través de l’observació crítica i de la millora constant en un context d’oci i plaure, no pot ser més que beneficiosa pel seu valor pedagògic, més enllà de les pròpies destinacions i de la pròpia activitat, ja que afavoreix l’interiorització de criteris de sostenibilitat que després seran vàlids a tots els àmbits de la vida i al llarg de tot l’any, tant en les comunitats emissores com en les receptores.
Com a conclusió final, es pot afirmar que el turisme sostenible no és una tipologia de turisme sinó que és un camí i no una fita, on tots els actors que intervenen en l’activitat turística l’han d’adoptar pel bé comú de la societat. Tal com indica Morales (2017), el turisme sostenible és aquell que no posa en risc les necessitats de generacions futures i és respectuós amb el medi natural, socialment sensible i econòmicament viable.
