La nova economia global del coneixement es caracteritza pel desenvolupament d’una nova lògica organitzativa íntimament relacionada amb el procés de canvi tecnològic. En aquest context econòmic, amb mercats cada vegada més volàtils i consumidors que demanen productes personalitzats, ràpids d’obtenir i amb major valor afegit, s’exigeixen noves formes de producció, amb estratègies d’operacions, més enllà de la reducció de costos i la diferenciació, basades en la gestió del coneixement i la innovació continuada.
En aquest context cal una redefinició de la fàbrica (smart fatory), amb processos digitalitzats, sistemes interconnectats i mitjans intel·ligents, que permetin la consecució d’aquests objectius. Alhora, això implica sistemes de gestió industrials d’alta complexitat i nous esquemes d’organització del treball, cosa que exigeix una adaptació dels perfils professionals a la nova realitat del sector. Per tant, cal desenvolupar noves competències professionals, que han de preveure la hibridació d’habilitats en l’ús de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) i coneixements sobre OT (Tecnologies de la Producció), combinant coneixements sobre comunicacions i tractament de dades amb capacitats organitzatives i de gestió del procés productiu.
Aquest procés de transformació digital de l’empresa industrial, mitjançant la incorporació intensiva de TIC per a la millora de l’eficiència de gestió dels seus elements de valor, millora la flexibilitat de la funció de producció i propicia nous models de negoci i noves estructures organitzatives. Però les noves tecnologies no només afecten al disseny i la gestió del sistema productiu, sinó també el disseny del producte, amb una clara orientació a la reducció del time-to-market i la generació de valor per al client, així com la gestió del procés d’innovació empresarial. Aquest procés de transformació abasta tots els processos de negoci i considera el cicle de vida complet del producte per donar resposta a les noves exigències dels mercats globals.
La transformació digital de l’empresa també s’anomena 4ª revolució industrial o Indústria 4.0, i es caracteritza per la flexibilitat i l’adaptabilitat de la funció de producció, aconseguides mitjançant un procés de transformació digital integral de l’organització. Es tracta d’un nou model industrial basat en la producció utilitzant sistemes cíber-físics, que genera noves oportunitats de negoci, amb nous models basats en la combinació de productes i serveis, que obliguen a repensar l’organització, amb noves estructures, nous requeriments de capital humà i una redefinició dels seus processos de negoci.
La tecnologia és un element central en la nova revolució industrial que fa possibles models de fabricació intel·ligent i d’alt valor, que necessiten alta connectivitat i que gestionen grans volums d’informació. El full de ruta tecnològic de la fàbrica intel·ligent ha de combinar, entre d’altres: Cyber-Physical Systems (CPS), Internet of Things (IoT), Cloud Computing i Big Data. Els actuals sistemes d’automatització industrial integren cada vegada més sensors i capacitats de comunicació, la qual cosa estableix requeriments, cada vegada més exigents, per a la monitorització de grans quantitats de dades i la interoperabilitat entre processos, posant el focus en el costat del programari i les comunicacions.
Alhora, l’explotació intel·ligent d’aquestes dades ha de permetre la millor gestió dels recursos disponibles, i la interconnexió de tots els equips, màquines, i sistemes de gestió i supervisió, juntament amb l’aparició del cloud computing, obren noves perspectives per a la fabricació intel·ligent (advanced manufacturing), alhora que estableixen nous reptes de cíber-seguretat en la Indústria 4.0. Però més enllà de les competències tecnològiques i tècniques necessàries per a actuar en el nou escenari industrial, també seran necessàries competències personals, indispensables per al desenvolupament de les tasques pròpies de l’enginyer, entre les quals destaquen la capacitat d’adaptació, d’integració i lideratge d’equips de treball, de planificació i autogestió, d’aprendre a aprendre, de resolució de problemes, de relació amb l’entorn, i de comunicació i creativitat.
En aquest nou escenari canvien els requeriments competencials de l’enginyeria, que a més adquireixen un caràcter cada vegada més transitori donada l’acceleració del procés de canvi tecnològic i la seva creixent complexitat. En conseqüència s’hauran d’introduir canvis en les diferents matèries dels Graus d’enginyeria, i definir estratègies de més llarg abast, que permetin donar resposta a les noves exigències tecnològiques i de gestió del nou escenari presentat: l’smart factory. És necessari revisar els continguts d’algunes matèries obligatòries i optatives, la definició d’estratègies de dobles titulacions, i, sobretot l’oferta de Màster, segons el perfil competencial actual. Així i tot, la complexitat tecnològica i de gestió que planteja el nou escenari exigirà la definició d’equips de treball multidisciplinaris que permetin completar un marc competencial Industria 4.0 sòlid i difícil d’assolir de forma individual, i les competències per a la gestió d’aquests equips seran centrals en el nou perfil de l’enginyer de la indústria intel·ligent.
L’anàlisi de la situació general dels Graus d’enginyeria en l’actualitat apunta a la necessitat d’accions generals per a la millora de les competències relacionades amb els tres principals habilitadors de la Indústria 4.0: la hibridació dels mons físic i digital, les comunicacions i el tractament de dades i, per últim, les aplicacions de gestió. Aquestes accions haurien de tenir a veure amb la millora de coneixements en el procés de transformació digital de l’empresa, els nous sistemes de fabricació (fabricació additiva i impressió 3D), l’eficàcia i la eficiència en la gestió del cicle de negoci (cloud computing, big data, business intelligence), i la seguretat (comunicacions i gestió de la ciberseguretat).
Julian Horrillo Tello
Pere Tuset-Peiró
