Planificant una assignatura semipresencial. Cinc claus

Aneca reconeix tres modalitats a l’hora de desplegar un programa formatiu en l’àmbit de l’educació superior: presencial, semipresencial i a distància. Tot i així, la tradició bipolar del món educatiu sempre ha considerat dues opcions: presencial o no presencial, de manera que l’aparició d’una metodologia intermitja no deixa de veure’s com una mena de solució que no te gust a res; en el fons, no és ni una cosa ni l’altre.

Aquesta modalitat és relativament recent entre la oferta formativa universitària en la que, tot i que algunes universitats hi estan treballant des de fa uns anys, és en l’oferta de places d’aquest any on ja podem trobar diversos graus semipresencials.

Cinc aspectes d’una metodologia singular

• Planificació: A vegades confonem la matèria amb les regles del joc. No es tracta de que “ara s’ha de donar tot mastegat” ni de que “s’ha de baixar el nivell”, senzillament cal definir clarament i de manera anticipada quines són les regles del joc. Planificant què farem, quan ho farem i com ho avaluarem.
• Distribució: Un cop tinguem clar el que farem, cal definir on va cada cosa. El sistema no és universal, de manera que per una assignatura més aviat conceptual pot ser convenient situar les sessions teòriques fora de l’aula i dedicar les sessions presencials a la comprensió, l’aplicació o el debat. D’altra banda, en una assignatura mes instrumental, potser cal deixar espai per dur a terme exercicis i activitats i aprofitar per posar en comú els dubtes o aspectes concrets on ens encallem.
• Metodologia: Un cop tenim clar el que volem fer i com ho distribuirem (què fem presencialment i què no), cal que trobem la didàctica adequada per a les sessions, siguin presencials o no. Debats grupals a l’aula o fora d’aquesta, exposicions o sessions teòriques, qüestionaris, recerca, … Sens dubte hi ha moltíssimes opcions que es poden treballar tant a l’aula com fora d’aquesta, només cal disposar i ser capaços d’usar les eines per dur-ho a terme en cadascun dels entorns. No oblidem que limita molt més el nombre d’estudiants que no pas si la sessió és presencial o no.
• Avaluació: “Canviem els sistemes d’avaluació i canviarem els sistemes d’aprenentatge”. Sens dubte aquest és un dels punts clau per que aquest sistema aprofiti la seva singularitat o simplement imiti algun dels dos extrems. La tipologia d’activitat, el retorn que donem i el format amb el que treballem són absolutament flexibles i a mida. L’entorn no condiciona, facilita.
• Continguts: Aquest punt és el darrer no per menys important però sí per més reemplaçable. La realitat és que el format és un dels elements més inestables ara mateix fent que bona part de les grans inversions en crear materials quedin obsoletes o siguin ineficients a la que l’usuari canvia la forma en la que es connecta. A l’hora, bona part de la feina ja no és reinventar la roda sinó que el criteri i la capacitat de localitzar i discernir entre continguts de qualitat existents a la xarxa és un valor encara més valuós que la pròpia creació des de zero. Són important els continguts? Sí, però també són fàcilment modelables i reemplaçables.

Probablement, el resum de tot plegat és que efectivament, no podem entendre la semipresencialitat com un element aïllat i independent de metodologies presencials o online; i sí, els cinc punts anteriors es poden extrapolar a qualsevol dels dos escenaris.

La principal fortalesa d’aquesta metodologia, però, és justament ser capaç de recollir el millor de cadascun dels dos sistemes suplint les mancances pròpies dels sistemes monolítics. No estem en terra de ningú, estem en terra de tots.