Arxius de l'autor: Lluís Codinas

Lluís Codinas

Sobre Lluís Codinas

Licenciado en Psicología de las Organizaciones y Trabajo. Máster en Dirección de Recursos Humanos. Responsable de selección de personal RRHH del Tecnocampus Mataró-Maresme y coordinador del programa de prácticas de la Escola Universitària del Maresme, Docente estudios de turismo y ADEiGI en la Escuela Universitaria del Maresme (EUM-TCM). Consultor Universitat Oberta de Catalunya. .

Pàgina web:

Objectius del Turisme sostenible

Segons l‘Organització Mundial del Turisme (OMT): “el turisme sostenible és aquell que té totalment en compte les repercussions actuals i futures, econòmiques, socials i mediambientals per satisfer les necessitats dels visitants, de l’indústria, de l’entorn i de les comunitats amfitriones”. El turisme sostenible necessita de la cooperació entre les parts -visitants, indústria, entorn i comunitats- per tal que cadascuna d’elles aconsegueixi satisfer les seves necessitats: els visitants conèixer nous indrets i cultures desconnectant de la seva rutina quotidiana, i les comunitats amfitriones aconseguir ingressos i idees per innovar en l’activitat turística i en la qualitat de vida local, la qual cosa implica respectar el medi natural.

Segons ONU-PNUMA/OMT (2015) “les directrius pel desenvolupament sostenible del turisme i les pràctiques de gestió sostenible s’apliquen a totes les formes de turisme de tots els tipus de destinacions, inclosos el turisme de masses i els diferents segments turístics”.

  • Per tant, un turisme sostenible ha de:
    Donar un ús òptim als recursos ambientals que són un element fonamental pel desenvolupament turístic, mantenint els processos ecològics essencials i ajudant a conservar els recursos naturals i la diversitat biològica.
  • Respectar l’autenticitat sociocultural de les comunitats amfitriones, conservar els seus actius culturals i arquitectònics i els seus valors tradicionals, i contribuir a l’enteniment i la tolerància intercultural.
  • Assegurar unes activitats econòmiques viables a llarg termini, que aportin uns beneficis socials-econòmics ben distribuïts entre tots els agents, que generin oportunitats d’ocupació estable, i obtenció d’ingressos i de serveis socials per a les comunitats amfitriones, que contribueixin a la reducció de la pobresa.

Photo by Ashim D’Silva on Unsplash

La Cimera Mundial de Turisme Sostenible (Vitória, 2015), creu fermament que “el turisme basat en els principis internacionalment reconeguts del desenvolupament sostenible és l’únic camí a seguir per al seu desenvolupament en harmonia amb el medi natural i el benestar humà”.

Els acords a que es va arribar en aquesta cimera es podrien classificar segons les tres dimensions de la qualitat de vida a que aspira qualsevol persona del planeta (Alguacil, 2000):

  • Qualitat ambiental (territori):
    El turisme ha de ser compatible amb la conservació de la natura i de la biodiversitat, ja que un medi natural constitueix un recurs turístic fonamental i serveix per prendre consciència del valor intrínsec de la natura per a tots.
    Ha de respondre de forma activa i de manera urgent al canvi climàtic, en el marc evolutiu de les Nacions Unides, per reduir progressivament les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) i poder créixer de manera sostenible.
    Ha d’adoptar tecnologies i modes de gestió innovadors i adients per tal de millorar l’eficiència en l’ús dels recursos, en particular en l’ús de l’aigua i l’energia.
    Ha de proporcionar solucions innovadores per ser més eficient en la gestió dels recursos en el context d’una economia circular, per tal d’evitar la generació de residus, augmentar l’eficiència i reduir el consum i la contaminació.
  • Benestar (ocupació, salut i formació):
    o El turisme és una activitat transversal que pot contribuir a lluitar contra la pobresa, protegir la natura, així com promoure el desenvolupament sostenible.
    o És un dels motors més prometedors de creixement per a l’economia mundial, especialment en els països en desenvolupament, i resulta clau per recolzar els models emergents en la transició cap a economies verdes.
    o Pot contribuir a la seva pròpia resiliència i a la recuperació econòmica mundial, mitjançant l’aplicació d’una estratègia de descarbonització, juntament amb la innovació en l’ús de l’energia, els recursos, el transport i els sistemes de comunicació.
  • Identitat cultural (participació i xarxes socials d’entitats):
    o El turisme exerceix un paper vital per avançar cap a un planeta més pacífic, cosa que permet obrir noves possibilitats per convertir-lo en un instrument de pau i tolerància.
    o Ben gestionat, el turisme pot ser un protagonista transcendental a l’hora de preservar els tresors actuals per a les generacions futures, ja que assegura la protecció i la integritat del nostre patrimoni comú material i immaterial.
    o Ha d’aprofitar les oportunitats que ofereixen les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per construir el turisme intel·ligent, responsable i creatiu del futur.
    o Constitueix una força motriu del patrimoni cultural, les arts i les indústries culturals i creatives, de conformitat amb les convencions culturals de la UNESCO i les seves directrius operacionals.

Totes tres dimensions de la qualitat de vida estan íntimament interrelacionades (Llobet, 2014), pel que no és estrany que hi hagi un dels acords que sigui totalment transversal a totes elles:

o El turisme ha d’utilitzar els béns i serveis locals (territori) de manera que pugui augmentar els vincles amb la comunitat i reduir al mínim les fugues econòmiques (benestar), amb el reconeixement de la cohesió social i econòmica com a principi fonamental del desenvolupament del turisme sostenible (identitat cultural).

També es pot observar que la interrelació entre dimensions fa que el compliment o incompliment d’un acord en una dimensió, afavoreix o dificulti el compliment dels acords en les altres dimensions. Per exemple, la baixa qualitat ambiental deguda a la destrucció d’ecosistemes o a la contaminació, redueix el benestar perquè pot generar problemes de salut entre la població i/o destruir ocupació vinculada a l’explotació turística del medi natural, i trasbalsar la identitat cultural degut a la transformació del territori que fa desaparèixer espais de referència col·lectiva; i a l’inrevés, l’alta qualitat ambiental proporciona oportunitats laborals que generen benestar (ocupació, salut i formació), aprofundeix en les arrels culturals, reforça la identitat de les persones del territori, articula la participació en xarxes d’entitats i genera cohesió social.

Photo by rawpixel on Unsplash

Els participants a la Cimera Mundial de Turisme Sostenible reconeixen que els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), adoptats per les Nacions Unides (2015), representen una gran oportunitat per orientar decididament el turisme cap a vies integradores i sostenibles. Són 17 objectius de caràcter integrat i indivisible, que conjuguen les tres dimensions del desenvolupament sostenible (econòmica, social i ambiental) i es refereixen, resumidament, a posar fi a la pobresa i a la fam, millorar la nutrició i promoure l’agricultura sostenible; garantir una vida sana i una educació al llarg de tota la vida de les persones, inclusiva, equitativa i de qualitat; aconseguir la igualtat de gènere, la disponibilitat de l’aigua i la seva gestió sostenible, així com el sanejament per a tothom; l’accés a una energia assequible, segura i sostenible; aconseguir l’ocupació plena i el treball decent; la construcció d’infraestructures resilients; la promoció de la industrialització inclusiva i sostenible, i el foment de la innovació; la reducció de la desigualtat en i entre països; aconseguir ciutats i poblacions inclusives, resilients i sostenibles; garantir modalitats de consum i producció sostenibles; adoptar mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus efectes; conservar i utilitzar en forma sostenible oceans i mars; protegir, restablir i promoure l’ús sostenible dels ecosistemes terrestres; promoure societats pacífiques i inclusives, facilitar l’accés a la justícia i crear institucions eficaces, responsables i inclusives a tots els nivells; i, per acabar, enfortir l’Aliança Mundial per al Desenvolupament Sostenible.

Malgrat que moltes vegades la utilització de Turisme Sostenible, per part de molts actors que intervenen en l’activitat turística, són paraules buides de contingut i de creences, és a dir, hi ha una banalització com a paraula “ameba”, existeixen aspectes (Grünig, 2015) que juguen a favor d’un Turisme Sostenible, com són:

La dependència cap a la sostenibilitat com a condició de la viabilitat de l’activitat turística a llarg termini: a) La consideració de la sostenibilitat com un procés i no com una fita: fer el turisme més sostenible significa tenir en compte en la planificació, el desenvolupament, l’operació i la pràctica del turisme totes les seves repercussions i necessitats, en un procés continu de millora. b) El turisme com a eina pedagògica de primer ordre per interioritzar criteris de sostenibilitat. Atès que el turisme és una activitat singular en la qual, contràriament a l’habitual, és el consumidor qui viatja al producte i al productor, s’estableix una especial interacció entre turistes, indústria, entorn i residents que afavoreix la consciència i la sensibilització cap a la sostenibilitat en general i a la de les destinacions en particular. Aquesta actitud d’una major atenció a la sostenibilitat a través de l’observació crítica i de la millora constant en un context d’oci i plaure, no pot ser més que beneficiosa pel seu valor pedagògic, més enllà de les pròpies destinacions i de la pròpia activitat, ja que afavoreix l’interiorització de criteris de sostenibilitat que després seran vàlids a tots els àmbits de la vida i al llarg de tot l’any, tant en les comunitats emissores com en les receptores.

Com a conclusió final, es pot afirmar que el turisme sostenible no és una tipologia de turisme sinó que és un camí i no una fita, on tots els actors que intervenen en l’activitat turística l’han d’adoptar pel bé comú de la societat. Tal com indica Morales (2017), el turisme sostenible és aquell que no posa en risc les necessitats de generacions futures i és respectuós amb el medi natural, socialment sensible i econòmicament viable.

Principis de sostenibilitat turística

Malgrat que el turisme és un motor de desenvolupament pels territoris i que alhora pot tenir un impacte positiu en el producte interior brut (PIB) del territori, també pot generar impactes negatius. A continuació trobem alguns exemples d’impactes negatius:

Des de l’aspecte del medi natural, la indústria turística considera les platges, muntanyes, deserts, selves, etc. com a recursos que es transformen per a què esdevinguin un atractiu turístic, la qual cosa provoca un flux important de visitants que pot generar danys irreversibles en el medi natural a través de la pressió exercida sobre els ecosistemes. La transformació del medi passa per la construcció de complexes turístics i infraestructures de comunicació que destrossen indrets naturals, l’acaparament de terres, aigua i energia que trenquen la lògica del natural funcionament dels ecosistemes generant contaminació, residus, erosió, desforestaració, etc.

En l’aspecte econòmic, es pot observar la desigualtat en la distribució de la riquesa i la propietat de la terra, la concentració de la indústria i l’ocupació estacional i poc qualificada. En els països en vies de desenvolupament, la majoria d’ingressos procedents del turisme internacional no arriben a l’economia local. Dels diners que s’ingressa en un territori, la majoria van a parar als sectors més afavorits o a les classes dominants que col·laboren amb inversors internacionals.

L’especulació immobiliària ha esdevingut un estímul perquè promet ingressos fàcils i ràpids, provocant requalificacions d’espais protegits i no protegits per a què esdevinguin espais d’activitat turística. Tal com assenyalen Cañada i Gascón, [la revaloració dels recursos autòctons es materialitza molts cops en processos inflacionistes, derivats d’un augment de la demanda de la terra, de l’aigua o dels aliments; el resultat és l’encariment de la cistella familiar, la dificultat d’accedir a un habitatge o l’expulsió de camperols per l’augment de les rendes agràries].

La concentració de la indústria: la liberalització deixa en molts casos desprotegits els països en vies de desenvolupament i les seves comunitats a l’hora de controlar les inversions turístiques i els beneficis que se n’obtenen, i obre aquestes destinacions a la influència creixent del capital estranger. Aquesta tendència afavoreix les cadenes hoteleres i els operadors turístics internacionals en detriment de les empreses locals.
El turisme es caracteritza per l’estacionalitat, provocada pel factor de la climatologia i el període vacacional del visitant, que sovint es mou de manera massiva i provoca la contractació temporal de persones poc qualificades la majoria de vegades, i imposa horaris excessius, salaris baixos, etc.

En l’aspecte sociocultural, el turisme, en moltes ocasions, desposseeix la significació dels elements tradicionals i culturals de les comunitats. D’aquesta manera, el visitant té una percepció d’aquests elements intangibles com una imatge folklòrica i en determinats indrets, comporta desequilibris socials i la substitució de valors ancestrals per altres, amb un alt valor materialista.

Photo by Annie Spratt on Unsplash

Cal reconèixer el paper de molts governs inhibint-se i altres, en promoure la sostenibilitat en un sector com és el turístic, molt fragmentat i en el que la major part dels efectes negatius són causats pel sector privat i els propis turistes amb una gestió d’assumptes de responsabilitat pública relacionats amb l’activitat turística (aire, aigua, patrimoni natural i cultural, qualitat de vida, etc.). De fet, Ritchie i Crouch (2003) consideren la política (governança), entenent-la com acció de govern, un quart pilar de la sostenibilitat. Segons afirmen, “el desafiament que afronten la política i els polítics és establir metes que reflecteixin els valors i les ambicions dels agents presents a la destinació i, en funció d’ells, promoure un marc d’actuació que suporti l’abast d’aquestes metes, on tots els agents actuaran per aconseguir-les. Per tant, l’èxit d’una destinació és una responsabilitat de cadascú”.

En conclusió, els principis de sostenibilitat turística s’han de basar en els aspectes ambiental, econòmic, sociocultural i de governança del desenvolupament turístic, havent-se d’establir un equilibri adequat entre aquestes dimensions per garantir la seva sostenibilitat a llarg termini.

L’ocupabilitat en el sector turístic: El cas de l’Estat Espanyol i Catalunya

L’ocupabilitat en el sector turístic:
El cas de l’Estat Espanyol i Catalunya

Aquest article és una síntesi d’un treball de recerca que vaig portar a terme.
Els diferents subsectors del turisme generen una infinitat d’ocupacions amb un nivell formatiu que condiciona la qualitat del lloc de treball. Els requisits formatius dels llocs de treball són els que condiciona la qualitat de l’ocupabilitat en el mateix sector.
Actualment, l’oferta formativa reglada en turisme es basa amb la formació professional, el grau en turisme i l’oferta de màsters i addicionalment els programes de doctorat.

En síntesi de totes les dades elaborades i treballades al llarg de la recerca, s’exposen les dades més significatives:
– L’activitat turística genera un 12,27% d’ocupabilitat respecte a totes les activitats econòmiques espanyoles.
Les CC.AA que generen més ocupabilitat turística, són Catalunya amb un 17% i Madrid i Andalusia amb un 15%.
Però Balears i Canàries destaquen perquè els seus ocupats en turisme respecte del total de les activitats econòmiques nacionals representen cadascuna el 26%. A diferència de Catalunya que té un volum del 12%, Madrid un 11% i Andalusia un 13%.
– Pel que fa a subsectors de l’activitat turística, l’hostaleria és qui té l’impacte més important a nivell d’ocupabilitat. Quant a generació de llocs de treball té un volum del 64,35% i destaca el sector de serveis de menjars i begudes amb un 76,21% del total de l’hostaleria. A causa de aquest volum d’ocupabilitat, en totes les dades treballades aquest sector és el que condiciona els resultats.
– Les franges d’edats que predominen en el sector turístic són, les de 30 a 44 anys amb 43,32% i la franja de 45 anys i més amb un 35,71%.
– És un sector amb un 78,48% d’assalariats i un 21,49% d’autònoms.
Del conjunt d’assalariats, el 66,57% ha disposat d’un contracte indefinit i un 33,43% d’un contracte temporal.
Quant a jornada laboral, d’aquests assalariats, el 57,56% treballa a jornada completa i el 16,73% a jornada parcial, però hi ha un 25,70% que no es tenen dades.
– És un sector que predominen els estudis secundaris amb un 62,43% dels ocupats, els estudis superiors amb un 26,78% i els estudis primaris amb un 10,63%.

Dels estudis secundaris destaca l’hostaleria amb un 67,38% d’ocupats amb estudis secundaris, repartits entre els serveis d’allotjament amb un 61,86% i els serveis de menjars i begudes amb un 69,10%.
També destaca transports de viatgers amb un 62,38% d’ocupats amb estudis secundaris i altres activitats turístiques amb un 48,91%.
Dels ocupats que tenen estudis superiors, destaca altres activitats turístiques amb un 46,67 i amb diferència transports de viatgers amb un 28,47% i hostaleria amb un 19,20%.
Pel que fa als ocupats amb estudis primaris, destaca l’hostaleria amb un 13,19% seguit de transports de viatgers i amb diferència, altres activitats turístiques amb un 4,41%.
– El mateix sector turístic fruit de les necessitats provocades per l’estacionalitat i la demanda, no distingeix les titulacions de Grau i Cicle Formatiu.
Malgrat que a escala formativa, els diferents plans docents estan elaborats per un conjunt de competències que diferencia el CFGS i el Grau, l’estament universitari està reconeixent implícitament que hi ha un superposició de determinats continguts del CFGS d’Hoteleria i Turisme amb l’oferta de Graus. Així ho demostra la regulació universitària espanyola i catalana amb matèria de reconeixement d’ECTS pels titulats de CFGS.
El reconeixement de crèdits ECTS de les universitats catalanes i centres adscrits que apliquen als CFGS d’Hoteleria i Turisme està amb un 13,45%.

El binomi Universitat-Empresa

LA INTERRALACIÓ DE L’ EMPRESA I UNIVERSITAT:

 

La universitat forma futurs professionals i emprenedors amb un conjunt de continguts teòrics, unes actituds, uns valors i unes competències professionals i alhora ha de donar resposta a les necessitats formatives de les organitzacions privades i públiques, amb independència del sector i activitat que desenvolupin.

 

Malgrat ser la universitat, entre altres tipus de formacions reglades, un autèntic viver dels futurs professionals de les diferents organitzacions, el món empresarial s’ ha d’ implicar molt més del que s’ implica en aquests moments, tant a nivell quantitatiu com qualitatiu.

 

Quantes empreses són sensibles a cercar els candidats més idonis, cercar titulats universitaris, crear, dissenyar i planificar eines per una millor gestió empresarial, poder augmentar els nivells de competències professionals dels seus recursos humans, poder augmentar els seus sistemes de producció, poder millorar sistemes logístics interns i externs, és a dir com poden ser dia a dia més competitives i qui les pot ajudar?.

 

No cal dir que la universitat ja no és aquell centre de formació de carreres de primer, segon i tercer cicle. Avui, són centres de formació que alhora s’ estan convertint en centres de negoci on volen donar respostes a les necessitats empresarials actuals i futures. On les empreses, haurien de potenciar i entrar a les universitats a través de mecenatges i consells socials per poder notrir-se de les clares avantatges que com a valor afegit poden donar les universitats.

Cal que el món empresarial es faci un replantejament de quina és la millor forma d’ implicar-se amb la universitat i donar-li un ple suport, no té cap sentit que cadascú batalli pel seu compte.

 

 

 

Lluís Codinas

Responsable de Relacions Universitat-Empresa

Professor

Escola Universitària del Maresme, centre adscrit a la UPF