En un moment de crisi, d’incertesa en el futur, de desmotivació generalitzada com l’actual cal que apareguin els emprenedors corporatius que hi ha dins de cada empresa, dins de cada organització. Són aquelles persones que, malgrat les adversitats, són capaces de detectar les oportunitats existents i convertir-les en realitats. Les empreses i organitzacions tiren endavant, en moments com aquests, gràcies a persones com elles que, amb empenta i il·lusió veuen el futur d’una altra manera, més esperançadora.
El tarannà d’un emprenedor corporatiu és ser ambiciós de mena; cercador de noves maneres de fer les coses i capaç de moure l’empresa o organització cap a fites més competitives. En fer això, plateja projectes avançats al moment que siguin atractius per la direcció i la resta de l’equip. Ara bé; i aquí ve la paradoxa: han de saber equilibrar molt bé ambició i possibilisme. Les propostes emprenedores han d’animar la gent però, a la vegada, si decidim tots tirar endavant amb allò cal que hi hagi una certa probabilitat de tenir èxit. L’emprenedor corporatiu ha de fer gala d’una “ambició racional”: un certa grau d’il·lusionisme que permeti la seva materialització si escollim tots el que se’ns proposa. No podem ser només animadors; cal també saber planificar molt bé el camí i portar els projectes a la pràctica.
A la classe, els meus alumnes,en els seus treballs, tendeixen a inflar els ingressos i a minimitzar les despeses. A més d’un, que planteja un projecte súper atractiu, amb una baixa inversió i una alta rendibilitat, li he dit: “Té aquí els diners i fes-ho!” S’ha d’anar en compte, mai els ingressos es comporten tan bé com un creu, i mai les despeses són tant petites com un es pensa. Hem de trobar aquell equilibri en que siguem prou ambiciosos, però a la vegada podrem assolir el que proposem si ens accepten de tirar-ho endavant. Aquesta és, per mi, la paradoxa de l’emprenedor corporatiu.