Masterclass de Samuel Aranda a Fotografía Documental

Samuel Aranda guardonat amb el World Press Photo l’any 2012, va impartir ahir una masterclass a l’assignatura de Fotografia Documental, conduïda pels professors Joan Safont i Cristofol Casanovas.

Arribava al Tecnocampus amb pas decidit i sense dubtes i preníem contacte en un matí plujós, mostra de qui apareixia era un testimoni fidel de la realitat mundial, grisa i enterbolida.sm01


World Press Photo 2011

Un cafè previ i una xerrada curta, intensa, amigable … ens indicava que la masterclass seria més que una exposició.


Aranda ha cobert durant 15 anys els conflictes i els moviments socials per tot el món, la migració i la actual i sempre temàtica dels refugiats per tot el món. Una mirada particular i clara sobre un mon global i difós.


Ha treballat pel New York Times, en Orient  Mig i Africa i ha estat documentant sobre Pakistan, Líban, Iemen, Colòmbia, China, etc.

Ha publicat a Natioanl Geographyc, Sunday Times Magazine, Stern, Le Monde i El Pais Setmanal.


Ha estat una xerrada interessant i distesa amb els alumnes i professors assistents. Finalment ha fet una rápida visita al TCM on li hem pogut mostrar les sinergies creades pels nostres investigadors i s’ha interessat per la história del Telmag, tant per les repercusions polítiques com tecnológiques del projecte.


 The word production comes from the Latin verb producere; “pro” meaning towards, and “ducere” meaning to lead, bring or drive (something) somewhere. The combination of both words denotes the action of driving something to its full development until the achieving of the goal. This is, indeed, what a music producer does: lead an artist (who can be himself), a song, an album, a soundtrack, etc. to the completeness and (hopefully) to the success. For using a metaphor: a producer is a gardener who cares that the plants (artists) grow sane and strong, with gorgeous flowers (songs).

In a first view of the music production world, two kind of producers appear: the self-producers, who obviously produce their own stuff (songs, sounds, movie/tv series soundtracks, videogame soundtracks or whatever); and the classic producers, who produce artists and/or bands… no need to say that both domains are intersected sets, so that some producers belong to both fields.

In a first approximation, the main task of a producer seems to consist in providing a kind of reference point that we could call, as it is usually done, “leadership”. The producer might set reasonable goals, motivate others to share or set it, and/or lead the team to determine objectives cooperatively and set too the tactics for the success in the settled objectives.

The kind of leadership of a producer depends, as we will see, of his/her own personal characteristics and skills, and also, evidently, of the produced artist’s ones (who, depending of his/her skills, background, psychology, etc. can determine in a major or minor degree the whole production process). But in general (except in the “babysitting” cases), the way which better works is the Socratic one: to make feel the artist, at least in certain way, that he/she is the source of the main ideas (even if it might not be the case in a degree from 0% to 100%).

Although music producers tend to actively direct the creative process of making music, there are different procedures to drive it more or less smoothly; their personal approach to making records and their interpersonal skills and palette of methodologies will determine the degree and the weight of this role (counting, of course, as was said before, with the characteristics of the produced artist —a considerably important aspect).

Despite the recording of music is more than a hundred years old, in our time is only one of the parts of the production process. It consists, briefly step by step explained (we suppose the case of no self-production) of a first contact with the artist, and depending whether or not it is a known one, the approach will be different (in the negative case, artist will have to bring recorded stuff to be listened by the producer, for obvious reasons). It may happen that a single artist asks for a demo of the production, so it will be the time to work with synths and samplers; once the goals, procedures, schedules, etc. are settled, it is time to record (it has two aspects: the technic, that only needs practice, accuracy and certain knowledge of the recording stuff, and the interpersonal, that supposes the capacity of the producer to drive “everything” in the right path); once recording process is finished, time to mix has come. An example can illustrate this: if you want to make a cake, you will have to mix in an accurate proportion several ingredients like flour, baking powder, eggs, milk, sugar, etc. to get a whole thing that becomes a tasty cake. In our case, it is exactly the same, but the ingredients are the instruments present in the tracks. We dispose of a mixer which controls each track, and several devices that allows us to operate in some parameters to balance and optimize the whole sound of the song. When the mix is finished (the truth is that a mix is never finished because there is always something that could be done yet, but it happens with everything) you can add a touch of power and distinction via mastering. If everybody is happy with the result, time of marketing has come (here we can meet, if the enterprise can afford it, the figure of the Executive Producer).

We can validate that from approximately two decades ago until now, it commenced, in several institutions (Princeton, Columbia, Stanford and Yale, among others), an academic/theoretical analysis of production as a process involving several “moments”, and as a system with its structure and relationship among its elements. This theoretical work has come a field of academic study within the broader disciplines of musicology, sociology, ethnomusicology, anthropology, and other disciplines with the suffix “–logy”, although it doesn’t have yet this suffix (it looks complicated^^). This is why in this set of articles the concept of production will not be treated, as usual, from the typical audio school approach, but with a logical, methodological and analytical one (also descriptive), with the goal to find out the essential aspects of the production process; the substantial moments in the productions process; the elements and the structure constituting the production system and the relations among these elements.

In the list of credits that we can find in all the audiovisual products, we can notice that there is the “producer” credit in the recorded music section. This is an all-encompassing term, describing a variety of skills, sensibilities, responsibilities, knowledge, and functions (or, in the case of team, the work of different specialized people towards the same goal, under the label of the production enterprise —or not). On the other hand, the world of music production has been forced, in certain way, to shape the different kinds of music, so for each kind of music there might be, ideally, a specialized producer. It is due to the fact that each kind of music needs a special “feeling” and certain related skills, conditioning, at least, the working way and the ears use. For instance, a producer specialized in heavy metal, trained to deal with massive percussions, strong distortions, guttural vocals, power chords, obstinate riffs, etc. will not be usually, for understandable reasons, a good fit for pop music (and vice versa). Furthermore, in the same branch, different artists may need, from a producer, different sensibility, reception and approach; in other words: different producers (or a very versatile one, an infrequently existing species).

So, producers can be successful (thus an artist without a producer doesn’t exist, unless he/she is being self-producer), specialized in a certain musical genre, good arrangers, well trained, studio owners, prestigious, famous, methodologic, psychologist, and so on. There are producers who do the role of engineer/producer, or just the studio owner’s one; there re cheap or expensive producers; we find producers who like to record everything live, and on the other hand producers who program everything using samplers and synthesizers (or producers how use the combination of both processes, live recording and programing, which is the standard nowadays).

There are also, at least, two complementary ways to face a production process: the first one is to make the music of an artist fit in the genre to which it belongs; in this case, the genre acts as a “template” which determines the development of the production. The second way is, without leaving the “right path”, trying to add a special flavor, a personal touch, and trying to involve the artist in it. So, depending on the choice, the result can be a cliché song, perfectly produced but sounding exactly the same than all the other songs in the same style; or a well-produced song with a magical touch that makes it special, although belonging to a certain style.

[Said btw, in these articles will be used “producer” meaning a single person or a team (same, mutatis mutandis, can be applied to “production”)].

It goes without saying that producers who produce themselves are artists producing their own music. Keeping aside the multi instrument players, who still can record, if they want, analogically, the digital recording and music producing technology empower the exponential growing of this class of producer, and this is a process which has no stop. Musicians or bands like Mike Oldfield, Prince (after his “Slave” period), The Beatles (with their label “Apple”, founded in 1968 and which name was deplorably copied by Steve Jobs in 1976), Ben Selvin, Les Paul, Stevie Wonder, Vangelis, Giorgio Moroder, Hans Zimmer, Clint Mansell, Alan Parsons, Gotye, Calvin Harris, Veracocha, David Gueta and so on. Nowadays, as was said before, the quantity of artists who are diving in the production technology to develop the skills to produce themselves is in an unstoppable expansion.

The music producer who owns a high degree of knowledge in music theory, composition, harmony, etc. uses to be a perceptible creative force in the production process and in its result. This kind of producer uses to be musically, technically, commercially, psychologically, etc., vigorous, making recognizable songs, arrangements, orchestrations, sounds, vocals, etc. is the ideal producer for artists who don’t write their songs or those who need a little bit of help because they don’t rise or just because they are lazy. No need to say that this kind of producer uses to be also self-producer. All the top producers belong to this type, but also some beginner ones, who make their first productions launching unknown artists to the pool making everything for them.

Nowadays —as was said before— artists use to ask the producer to make a model or a “preview” (also called “preset” or “template”) of the song (a feature made possible by the digital technology) before recording it in the studio or wherever with musicians. Mariah Carey, for example, asked this to producer Walter Afanasieff; so, he confectioned the song “Hero” programing synthesizers to simulate ad hoc orchestral sounds; it happened that, when Mariah listened the “demo” (with the vocals), she said Walter that she preferred the song as it was rather than with a real orchestra, so it was launched as it was made by Afanasieff (we have a similar story in the one happened with “I Feel Love”, a song product of the collaboration of maestro Giorgio Moroder with Dona Summer). Said btw, both songs raised up to number one in the top lists (and we can notice that this is a proof of the power of synthesizers, underestimated by some unskilled or short range producers).

On the other hand, in this branch there are producers like George Martin, whose work tends to emphasize, adopt, or complement and adapt to the identity of the artist. This is what he did during his period with The Beatles (the band recognized as the greatest in the history of pop music, and a socio-cultural phenomenon without precedents, important details to not forget).

Another example, defines the producer’s role as being the source of the music itself, and the artist being the front line of the producer (i.e. a tool for the music). Is a way to see the production as a “war” where the producer is the general and the artist is the front line soldier^^); said btw, this is the case of Timbaland, Rick Rubin, etc. and, in certain way, Quincy Jones.

A producer can be also someone who listens carefully the artist, detects the artist capabilities, understands his/her wishes and objectives, and tries to put the means to achieve it. This is the kind of producer (or producer’s attitude) indicated for talented artists, who just need somebody who understands them and friendly acts as a special helpful   tool, taking care of responsibilities that the artist cannot manage, everything to help the artist to be successful in his/her challenges. This is more or less the opposite attitude than the previously seen. George Martin, as he was also very rewarding and helpful, could be included in this branch (as one of his deep goals was to make visible the own shine of each one of the artists which he produced).

When a producer acts as “another member of the band”, it brings in a lot of synergies and “complicities”. Here we can speak of the work of Alan Parsons with Al Stewart, and we have to cite again George Martin (often described as the fifth Beatle). Producers who develop this collaborative part just add to their role as producer an extra role as source of ideas that the artist can incorporate. This kind of producer is a spark that can light the “fire” of the artists.

It can happen, when a producer gains a name, that limits himself just to perform the role of a boss (or simply structure or label owner) in the production, passing time to time by the studio to see how the things are going. This is the case of Rick Rubin, who spends (as some artists produced by him say) too little time at the studio. But there is people happy with him (at least who worked with him at the beginning), and other people angry with him. Corey Taylor, for example, lamented the Rubin’s lack of presence, that he estimated in few minutes a week. For him he was overrated and overpaid, and not serious and responsible in his producer role. He became too well settled down in the chair of boss. But, on the other hand, there are skilled artist who are satisfied with this miss present producers. David Bowie and U2 were happy with the brief visits of Brian Eno to the studio arguing that when he comes back after a while he can hear things with new ears. The fact is that for them, Brian was just a solid source of opinion.

As we are considering, a producer can have different skills. For example, can be also songwriter and, consequently, write the song for their artists (or help them to do this). Can be engineer and put more emphasis in the technical approach (although as producer —not simple recording engineer— needs sufficient knowledge of the musical stuff). Can be arranger and take care of (or suggest) the arrangements and instrumentation of the songs (even to pick the musicians who will record each part, if this is the case). Or can have a more or less balanced combination of all the available skills. In this leading branch we could mention, as paradigmatic examples, George Martin on one hand and, on the other, Quincy Jones; even though they are very different in their approaches as producers, they have same success and quality level.

George Martin is one of the most successful producers of the history, not just in commercial or skillfulness terms, but because of the multiplicity of his contributions to the many records he produced, and very especially his talented production of The Beatles’. With this band, he achieved something that rarely happens: to make (regardless of the success of the band itself) that each member of the group (John, Paul, George and Ringo) shined with his own light. Despite of the greatness of his talent and contributions, Martin never constrained the freedom to the artists he produced. He did not write their songs or played on the recordings if was not necessary; he was not monopolizing the control of all parameters (implying the use of a sophisticated “meta-control”); we could say that, as producer, he applied, in a special way, the Socratic method: he just set its own sound and musical identity to each production, making it flow naturally from itself: The Beatles, America, Mahavishnu Orchestra, Jeff Beck, Gerry and the Pacemakers, Stan Getz, Ultravox, UFO…  each one of them had the own kind of musical color.

The complementary specimen, Quincy Jones, with same skill level, is the opposite of Martin. He uses to work with single artists instead of bands, and often uses other arrangers, and picks the best studio musicians. His productions have a distinguishing identity, with characteristics which allows to identify his works. You can compare his work with Michael Jackson’s with his one with George Benson, and you will notice the seal of Quincy (said btw, “Give Me the Night” is considered one of the best produced albums of all time). He controls the variables of his productions very strictly; and he uses a set of intelligently selected writers, musicians, background singers, arrangers, and engineers… as a good example of this, in the album “Dona Summer” (produced by Jones), as songwriters we can find among others Bill Meyers, Richard Page, Bruce Springsteen and Vangelis; as background vocals we can find Michael Jackson and James Ingram; at the synthesizer we have Greg Phillinganes and David Foster; as lead guitar Steve Lukather; as engineer/mixer Bruce Swedien …. and so on. We will always find in his productions prestigious musicians and professionals.

The important lesson that this contraposition brings, as it happens in other branches of the human activity, is that doesn’t exist the best way for producing music; as we’ve seen, the most talented producers, using notably different procedures, achieve the same goal: the completeness and the success of their productions, reaching the highest quality.

It’s been mentioned the self-production as a modus operandi. But this phenomenon transcends the small studio (or home studio) world. As it goes with the stuff, it happens that, time to time, a musician has the temptation to be a producer. Indeed, years after The Beatles founded Apple, inaugurating the period of the self-production, there emerged some artists who became entrepreneurial producers, like Jennifer Lopez (Nuyorican Productions), Moses Asch (Folkways Records), David Bowie (Bowie), Sam Phillips (Sun Records), Bono (Elevation Partners),  the Chess brothers (Chess Records), Dexter Holland (Nitro Records), Bruce Iglauer (Alligator Records), Alicia Keys (KrucialKeys), Brian Eno and so on. In consequence, anyone with certain degree of musical knowledge can develop the abilities to become a producer, but it does not ensure the success in the challenge.

We’ve seen clearly along this article, that the producer needs some “know how” in interpersonal relationship and, if possible, a bit of knowledge of psychology, allowing this to proceed in the most adequate way in each “scenario” and making the things go smoothly. On the other hand, we have to note that is not the same to treat with a single person than with a set of people. In consequence, we could consider that for a band perhaps the best kind of producer (ideally) is someone like George Martin (who creates the conditions to bring out the best of each member of a band), and for a single artist (ideally) someone like Quincy Jones (who creates the conditions for the most efficient context to make the artist rise).

Obviously, these two reference models, if taken as source of inspiration, must be adapted to the characteristics of each production challenge.

In further articles we will discuss about the process of becoming music producer; the production process and system and about the music production methodology, among other related subjects.

2016 Jordi Soler Alomà


Fa alguns anys que els més prestigiosos creadors (i productors) musicals s’han fet conscients d’un fet què ¡des de finals del segle XIX ja era evident!: el so es pot dissenyar. Així, doncs, els productors musicals avançats, actualment dissenyen els seus propis sons i instruments virtuals. Tant és així, que en el procés de creació/producció musical el primer requisit és la creació (o disseny) dels sons què millor desenvolupin la seva funció atenent a les característiques del tema què s’està composant.
El què s’ha dit abans, val tant pels temes musicals convencionals (siguin o no siguin comercials) com per la música de les bandes sonores de produccions audiovisuals. Per aquests últims, el disseny de so no solament forma part de la producció musical, sinó també de la producció dels efectes especials, els quals poden ser creats en funció dels continguts del guió i dels suggeriments del director/a, podent ser modificats més endavant, si escau, durant la etapa de la postproducció (tal i com es fa am tot el material sonor i visual).
El cèlebre autor de l’únic manual seriós d’EDM què es coneix: Rick Snoman, dedica uns paràgrafs bastant suggerents al tema què ens ocupa (pàgina 233 de la 3a edició):
“Sound design is one of the most important elements in the creation of EDM. The sound programmed and employed will determine the genre as well as the quality of the music. Indeed, poor sound design is the main contributing factor that separates an amateur production from a professional one”.
Uns paràgrafs més avall fa referència a l’enorme assortit de “presets” o “patches” què proveeixen els sintetitzadors actuals (per no parlar dels samplers) i a l’inconvenient que aquest fet representa:
“The problem with this approach, though, is that producer becomes little more than a preset surfer, spending countless hours flicking to one preset after another attempting to find a sound…”
I això, diu l’autor, es converteix en un cercle sense fi que té com a resultat un tipus de producció marcadament amateur.
Al contrari del què alguns creuen (i del que s’ensenya en algunes acadèmies i fins i tot s’ha publicat en alguns manuals), el disseny de so no pertany a la etapa de la postproducció. De fet, com es pot deduir de la data què figura més amunt, el disseny de so ja existia molt abans que es pogués editar, processar, aplicar efectes, mesclar i masteritzar. Thaddeus Cahill ja en deia “disseny de do” de les configuracions que introduïa en el Dynamophon (o Telharmonium). Igual com ell, Lev Termen, Wendy Carlos o Robert Moog també empraven aquest gir. Però no va ser fins que, a finals dels 70, Walter Murch va fer “oficial” la etiqueta “Sound Design” què no va ser emprada de manera sistemàtica. Però Walter Murch entenia per “sound design” el treball què feia amb els sintetitzadors, especialment amb el Moog, per a crear sons o bé amb propòsits experimentals o bé els que li demanaven per endavant per saber “com sonarien” i que, per tant, estaven en una etapa anterior a la postproducció. Malauradament, alguns dels deixebles de Murch què no es van dedicar al disseny de so sinó merament a la postproducció van emprar el concepte del mestre fora de lloc (no se sap amb quina finalitat), i d’aquí prové la confusió.
Per evitar, vist l’anterior, possibles equívocs, especificarem què no és disseny de so: la edició de so en la postproducció; la aplicació d’efectes a un so preexistent en la postproducció; el maquillatge dels sons de foley en la postproducció; la disposició topogràfica dels sons en la postproducció; la mescla; la masterització… en fi, no és disseny de so cap de les accions que es duen a terme en la postproducció.
Així, doncs, què és el disseny de so? Expressat amb llenguatge senzill, la creació de sons mitjançant la configuració adequada dels dispositius, paràmetres i funcions d’un sintetitzador.
Hi ha diferents tipus de disseny de so, segons el procediment emprat:
1. Disseny de so per analogia (reverse engineering), l’objectiu del qual és recrear sons d’altres sintetitzadors (per exemple de tipus “vintage”), d’instruments acústics, veus, o sons procedents de qualsevol font mitjançant la combinació de les anàlisis morfològica, espectral i dinàmica i la configuració dels anteriorment esmentats elements del sintetitzador per tal d’assolir el so adequat.
2. Disseny “empàtic” de so, què segueix un algoritme que comença amb la presencia de la “imatge” o “idea” sonora i prossegueix amb els passos establerts en el procediment anterior, de manera que es produeix un feedback entre la “simulació” i la “programació”.
3. Disseny de so pel procediment “assaig-error”. En funció d’un so preconcebut, es programen els dispositius, paràmetres, etc. del sintetitzador seguint l’algoritme típic d’assaig-error.
4. Disseny aleatori de so. Aquest procés comença amb la tria del tipus de síntesi/oscil•lador què més “escaigui” i segueix amb la configuració arbitrària (o metodològica) dels següents elements què actuen sobre el so en la cadena del sintetitzador.
En qualsevol dels casos, el disseny de so és un procés creatiu què ens permet la obtenció de sons de tot tipus i la creació de nous tipus de so.
En el disseny de so emprem diferents tipus de síntesi i d’oscil•ladors, en funció de l’objectiu marcat, i modifiquem i “esculpim” el so configurant adequadament els paràmetres de dispositius com LFO, Mod. Env., Shaper, Filt. Env., Amp. Env., les Global Sections, les matrix, els diferents tipus de filtre, etc.
Podem emprar, per exemple, oscil•ladors simples com l’analògic, el graintable, el noise o el wavetable (o la combinació de varis oscil•ladors simples) o bé oscil•ladors polisònics com el PM, el FM pair o el Multioscillator (o la combinació d’oscil•ladors simples amb aquests últims).
Les possibilitats són infinites i els resultats, sovint, sorprenents o espectaculars.

Jordi Soler Alomà, 2015


La finalitat de la present reflexió és despertar la inquietud sobre la naturalesa oculta de la nomenada “Música Electrònica”: el seu caràcter de moviment històric dins els àmbits artístic, cultural i tecno-científic.
El concepte de música electrònica està format per dos conceptes pertanyents a àmbits què semblen, per endavant, oposats: l’art i la ciència. Es tracta d’un concepte històricament mal assimilat, què dóna lloc a diverses interpretacions i recepcions: hi ha recepcions acadèmiques les quals la veuen com un gènere menor o fins i tot com a simple soroll, i què, per tant, no atorguen lloc a la música electrònica en la història de la música; hi ha versions absolutament desinformades què confonen la música electrònica amb la música dance i en situen l’origen als anys 70 (quan comença la música disco) i també hi ha recepcions estretes què atorguen un espai restringit a la part científica i tècnica, i situen l’inici de la música electrònica coincidint o bé amb el Theremin (1917) o bé amb el Moog (1964), passant per alt tota la evolució prèvia de la ciència i de la tècnica què va fer possible, al 1895, la aparició del primer sintetitzador polifònic de la història: el Dynamophone o Telharmonium, amb el seu enorme impacte cultural.
La aparició dels mitjans electrònics per a produir sons i tons i, per tant, la construcció dels primers instruments electrònics convertia en realitat un somni què des de feia temps tenien alguns músics i artistes d’avantguarda, cansats de les limitacions dels mitjans tradicionals. Qui millor expressa aquest anhel és el compositor Edgard Varèse quan diu que somnia amb uns instruments què obeeixin el seu pensament fent possible un nou món ple de sons insospitats. Tant Edgard Varèse com Ferruccio Busoni (per esmentar els primers què se’n van adonar del nou món sonor que naixia) el què volien era experimentar amb els nous mitjans per a crear nous tipus de sons i noves possibilitats revolucionàries per a la música, què la poguessin alliberar de la presó conceptual i sonora en la qual es trobava constrenyida.
Però… qui i quan va posar les bases per a què aparegués el nou concepte? Sempre hi ha un abans (i un abans de l’abans), però podem centrar la resposta en el període que va del 1861 al 1874, i durant el qual Philip Reis va inventar un sistema elèctric per captar i transmetre so (1861), Hermann Ludwig Ferdinand von Helmholtz va posar les bases físiques (i en certa manera psicofisiològiques) per al funcionament dels sintetitzadors (1863) i Elisha Gray, basant-se en els principis de Reis, va construir el primer instrument capaç de produir i amplificar tons generats elèctricament en un rang de dues octaves i de manera polifònica. L’assoliment d’aquestes fites ens proveïa d’un sistema analògic per a captar, transmetre i reproduir so; una teoria científica què, entre altres significatius ítems, posava les bases acústiques dels processos de síntesi additiva i substractiva i, finalment, un instrument elèctric què senyalava el camí del futur sintetitzador. El què resulta curiós és que cap d’aquests tres fundadors de la música electrònica tenia interessos musicals pròpiament dits, sinó científico-tècnics (tant Helmholtz com Gray, els més pròxims a la música, van abordar altres camps d’investigació un cop finalitzat el què s’havien proposat en aquest àmbit).
La reunió de músic, científic i tècnic en una mateixa persona la trobem per primera vegada amb Thaddeus Cahill, l’inventor del Telharmonium (patentat el 1895). A més de crear el primer sintetitzador de la història, Cahill va ser un precursor en el camp de la difusió multimèdia tal com ara es concep a Internet. Va desenvolupar un sistema de “sharing” de continguts musicals a través de la línia telefònica, de manera que tots els abonats podien tenir accés telemàtic a les “performances” del Telharmonium (això es feia real a la primera dècada del s. XX). Aquesta figura del músic-científic-tècnic la hem anat trobant durant tota la evolució de la música electrònica fins l’assoliment del micro-processador i l’ordinador personal. Exemples paradigmàtics són Lev Termen, Pierre Schaeffer, Raymond Scott, Bebe i Louis Barron, Robert Moog, Walter/Wendy Carlos i altres què en l’anonimat han fet recerca científica i desenvolupament tecnològic per la “causa musical”.
Ja sabem, doncs, qui va fer possible el naixement de la música electrònica. Però, i el nom? Com va sorgir? Thaddeus Cahill nomenava la seva música Electric Music (música elèctrica). De fet, no anava pas mal encaminat perquè, essencialment, la música electrònica és “elèctrica”, ja que es basa en el moviment dels electrons, tan en l’àmbit analògic com en el digital –on els estats 0 i 1 dels bits corresponen materialment a menor o major tensió elèctrica. O sigui que el nom posat per Cahill podria ser emprat adequadament per a significar el nou tipus de música.

La ciència de la electricitat, la qual proveïa la nova música de dispositius cada cop més sofisticats s’anomenava, però, Electrònica i, per tant, va ser a aquest nom al què es va associar la nova música. El mot Elektronische Musik va ser emprat per primera vegada el 1950 pel músic Herbert Eimert i l’enginyer acústic, teòric de la informació i físic Werner Meyer-Eppler, què formaven equip en l’estudi experimental de la Nordwestdeutscher Rundfunk (NWDR, emissora regional de la radio nacional alemanya) en una època en què normalment els laboratoris i estudis de so es trobaven a les emissores de ràdio (llevat d’excepcions com Schaeffer a França i els Barron i Scott a USA, què tenien les seves pròpies instal•lacions). L’agermanament entre la música i la ciència quedava, doncs, segellat amb el seu nom definitiu.
La part avantguardista de la cultura va assumir ràpidament el repte que plantejava el nou univers sonor. Ja hem vist que tant Busoni com Varèse feia temps que clamaven per aquesta revolució. A l’entorn seu va nàixer el Futurisme, què en l’àmbit musical reivindicava la incorporació del soroll a la música (o la substitució del so i el to pel soroll, en els casos més radicals). El Dadaisme també va incorporar uns mitjans què podien transformar els seus postulats en música. A França, dins les corrents culturals d’Avantgarde, però en un marc científic-tècnic de la ma de Pierre Schaeffer, junat a Edgard Varèse i Pierre Henry, va nàixer la musique concrète, què, entre altres fites, va posar les bases per a l’estudi tridimensional del so i l’envolvent ADSR. A Alemanya naixia el moviment de la Elektronische Musik. Als laboratoris, estudis i emissores de ràdio de tot el món es va estendre la nova dimensió sonora, què va rebre diferents noms i va tenir sengles protagonistes. Al final, però, el què va prevaler va ser el terme cuinat per Thaddeus, Ermer i Weiner: Música Electrònica.
Edgar Varèse és considerat el pare de la Música Electrònica, perquè no només va ser un “apòstol” de la causa electrònica, sinó també perquè va ser el primer (si obviem en Thaddeus Cahill) en fer una performance pública amb instruments electrònics. Efectivament, l’obra paradigmàtica de la música electrònica, Poème électronique, és una de les primeres creacions audiovisuals de la Història, i única en el seu gènere. L’arquitecte encarregat dissenyar el pavelló de la Philips a la Exposició Internacional de Brussel•les era ni més ni menys que Le Corbusier, qui va decidir crear una extensió arquitectònica del Poème de Varèse, de manera que el Poème électronique constituís un tot: el què sonava (el Poème), el què es representava (efectes lluminosos i projeccions dissenyats pel propi Curbosier) i l’espai on tenia lloc. No cal dir que el públic què va assistir a les performances del Poème va quedar “al•lucinat”.
Però potser un dels grans mèrits d’Edgar Varèse va ser la seva sinceritat: no tenia pels a la llengua quan retreia als seus amics i col•legues d’aplicar els nous mitjans amb criteris antiquats. Varèse concebia una revolució musical integral, què no solament anés a la recerca de nous universos sonors, sinó també de nous llenguatges musicals. Aquesta crítica segueix vigent en l’actualitat, i aniria dirigida, per exemple, als qui empren samplers què sonen com els instruments reals per a reemplaçar aquests en composicions què a més solen ser de tipus estàndard, quan el que haurien de fer (si seguim els criteris de Varèse) seria investigar amb els sintetitzadors què possibiliten la creació de nous sons i nous tipus de música. (L’ús del sampler, des d’aquesta perspectiva, només és justificable o bé per experimentar en la transformació dels sons “reals” o bé en el cas que un compositor vulgui saber com pot sonar el què està composant sense tenir que recórrer per endavant a músics què normalment cobren per aquesta feina).
La popularització dels instruments electrònics va tenir com a conseqüència la divisió de la música electrònica en dues vessants: la destinada a la escolta i la destinada al ball. Per la simple dinàmica del mercat la més prevalent ha estat la segona, i en la actualitat se sol confondre la música electrònica amb la música dance. Això ha comportat un estrany fenomen: en comptes de ser els músics (què en l’àmbit de la música dance n’hi ha de bons) els qui s’emporten el mèrit són els DJ, què cobren carretades sense fer pràcticament res què tingui relació amb la música, sinó més aviat amb el copy-paste. La música electrònica ha quedat relegada a l’àmbit de la música experimental, i els qui la cultiven als llimbs de l’anonimat. Només resten els noms de les grans patums com Vangelis, Philip Glass, Brian Eno, Tangerine Dream o Jean Michel Jarre (entre altres), però la llista dels qui han contribuït com a compositors al desenvolupament de la música electrònica és tan llarga com desconeguda; una mostra petita: George Antheil, Eduard Artemiev, Louis & Bebe Barron, Luciano Berio, Pierre Boulez, Glenn Branca, Robert Fripp, Gavin Bryars, John Cage, Wendy Carlos, Delia Derbyshire, Fred Frith, Harold Budd, Philip Glass, Henryk Górecki, Pierre Henry, Erkki Kurenniemi, György Ligeti, Alvin Lucier, Gordon Mumma, Conrad Schnitzler, Luigi Nono, Pauline Oliveros, Arvo Pärt, Einojuhani Rautavaara, Steve Reich, Terry Riley, Kaija Saariaho, Erik Satie, Pierre Schaeffer, Arnold Schoenberg, Karlheinz Stockhausen, Morton Subotnick, Edgard Varèse, Iannis Xenakis, LaMonte Young, Les Baxter, Brian Eno, Bruce Haack, Dick Hyman, Jean Michel Jarre, Gershon Kingsley, Kraftwerk, Krause & Beaver, Joe Meek, Giorgio Moroder, Mother Mallard’s Portable, Focus, Masterpiece Co., Jean-Jacques Perrey, Klaus Schulze, Krautrock, Raymond Scott, Passport, ELP, Silver Apples, Vangelis, Tomita, Tangerine Dream, Soft Machine, Stevie Wonder, Harvey Hancock, Weather Report i molts altres.
D’alguns dels noms citats es desprèn que no podem fer abstracció del context musical: mentre es desenvolupava la tecnologia de la música electrònica, la música “popular” contemporània, nascuda de la barreja del blues amb el gospel i el country, evolucionava cap a diferents branques tals com el jazz, el rock’n’roll, el soul, la música “disco” i l’anomenat pop. El primer grup en emprar el primer sintetitzador què es va comercialitzar, o sigui el Theremin, va ser The Beach Boys a Good Vibrations (1966) i el primer en emprar el Mellotron va ser The Beatles a Strawberry Fields Forever (1967), tot i què aquest grup ja havia emprat la tecnologia de la musique concrète en la producció de Tomorrow Never Knows (1966).
Un altre àmbit què va fer seva la nova tecnologia va ser el de la producció cinematogràfica: el 1956 es produïa Forbidden Planet, el primer film amb banda sonora íntegrament electrònica. Louis i Bebe Barron en van composar la música i els efectes especials però a més van construir, amb els seus coneixements en física i electrònica, i inspirant-se en els principis de la Cibernètica de Norbert Wienner i de la Teoria General de Sistemes de Ludwig von Bertalanffy, tots els instruments electrònics què havien de tenir un paper musical o sonor en la dita obra. No hi ha cap altre cas com aquest en tota la història del cinema. Altres films de misteri i ciència ficció van assumir com a característic el so del Theremin, què des d’aleshores ha quedat associat a l’àmbit esotèric o alienígena.
No cal dir que tota aquesta evolució en els instruments havia estat possible gràcies a revolucions en la ciència i la tècnica: l’audion tube feia possible l’orgue Hammond i els dos grans sintetitzadors històrics: el Theremin i Moog. Més endavant els transistors feien possible la aparició dels primers sintetitzadors compactes i finalment els micro-processadors feien possible la digitalització del so i la aparició del més revolucionari de tots els llenguatges: el MIDI.
Però va ser la creació, per la companyia japonesa Roland, dels primers seqüenciadors programables de baixos (TR-303) i de ritmes (TR-808 i TR-909) el fet què va marcar el començament d’una nova etapa en la qual aquests instruments electrònics serien els botxins de la música disco i els primers protagonistes del seu fill no desitjat: la música dance. Malauradament, la música disco no va saber aprofitar la nova tecnologia per a créixer, sinó que (a causa de la llei del màxim benefici) va servir a les productores per a reemplaçar els músics, produint-se música de cada cop més baixa qualitat. Aquest fet va tenir, si més no, dues conseqüències: el desprestigi de la música disco i el naixement de la figura del DJ tal com el coneixem ara: un paràsit musical què aprofita el material què han creat altres per a “remesclar-lo” i fer-lo passar com a creació pròpia. El primer que van fer els DJ va ser apoderar-se dels vinils dels clàssics i fer-ne les seves “versions”. Cal reconèixer que, en alguns casos, com el de la gent del Warehouse de Chicago, es va fer alguna cosa interessant; de fet, van crear un dels estils més prevalents de la música dance: el house. Els millors compositors dins del gènere dance els trobem en els estils house, trance i hip-hop (què per oposició al four to the floor —imposat per les “caixes de ritme”— s’inclou dins d’un subgènere del dance anomenat breakbeat, què no és altra cosa què l’ús dels típics rock beats). Una altra conseqüència lamentable d’aquesta moda és que els compositors que “punxen” la seva pròpia música s’han d’auto-nomenar DJ si volen reeixir. Com en tot, però, hi ha excepcions, i existeixen alguns raríssims “remixers-músics” què arriben a millorar l’original (un exemple: el remix de Carte Blanche de Viracocha per Alex M.O.R.P.H.)
Aquesta reflexió no és el lloc on fer una història exhaustiva de la Música Electrònica (per això em deixo molts ítems importants al calaix) sinó que el seu objecte és exposar la situació en el marc del nostre sistema de coneixements d’un fet culturalment tan important com aquest. I la situació, tal i com es desprèn del dit fins aquí, és, per una banda, de desconeixement generalitzat de què és la música electrònica, i, per l’altra banda, la constatació que la música electrònica es troba en una situació problemàtica pel que fa a la determinació de la seva pròpia identitat, ja que la música dance la ha fet seva. Però hi ha, també, un altre factor que incrementa aquest caos identitari: la confusió entre la producció musical per mitjà d’ordinador i la creació de música electrònica. Avui dia, l’ordinador és el cor de qualsevol estudi de producció musical: sigui per enregistrar una orquestra filharmònica o per crear la banda sonora d’un videojoc. Hi ha un programari específic per aquest tipus de tasques, el qual inclou normalment sintetitzadors i samplers. Per endavant ja queda clar que enregistrar una filharmònica no és un cas de creació de música electrònica, malgrat que per a fer-ho s’empren mitjans electrònics i software amb el qual es treballa digitalment amb el material què s’està enregistrant, monitoritzant-lo, mesclant-lo i masteritzant-lo. No és crear una banda sonora electrònica d’un film el producte de l’ús de samples en el lloc dels instruments tradicionals. Tampoc és crear música electrònica la producció d’un tema dance amb l’ús de samples i loops (això és, simplement, organitzar sons pre-existents en l’espai i el temps). Crear música electrònica és, sense allunyar-se gaire de l’esperit de Varèse, dissenyar nous sons o bé a partir dels existents o bé des de zero, treballant amb el sintetitzador, i composar un tipus de música en la qual aquests nous són brillin amb la seva màxima esplendor.
L’única resposta per a la Música Electrònica és retrobar-se a si mateixa en la seva història, reivindicant (tant per a ella mateixa com per a la societat) el seu llegat i tenint molt present que “…el camí es fa en caminar”.
2015 Jordi Soler Alomà

Festa al Cel

Aquest diumenge a Mataró va ser la Festa al Cel…pasada per aigua aixó si. Aqui teniu un recull de les fotos que vaig fer. 

Il·luminació nocturna


Al Tecnocampus comencem una nova assignatura, optativa per els alumnes de quart curs del Grau en Mitjans Audiovisuals, sobre una nova matèria: la llum nocturna. La impartirem entre la professora Mª Soliña Barreiro i jo mateix, Cristòfol Casanovas, com a responsable.

De que tracta aquesta assignatura ?
Volem parlar, analitzar, reflexionar i experimentar sobre diferents temes relacionats amb la nit i la llum nocturna. Una recerca que, al final, volem que ens aporti una nova visió, i uns nous usos, de la nocturnitat, orientats a una manera més conscient de fer imatges.

La llum nocturna no ens permet veure gaire lluny , la nostra relació amb l’espai és reduïda, però en els darrers segles hem aconseguit eixamplar-la, permetent moure’ns, fer activitats i desplaçar-nos gairebé com de dia, però circumscrits en els àmbits humans de les ciutats, o poblacions. Més enllà és difícil, pregunta-ho als pescadors o als escaladors.

La llum nocturna per excel·lència ens ve la de la lluna, del resplendor del seu cercle visible, reflexa pàl·lid de la llum del sol. Monstres, bruixes, màgia i somnis s’alimenten i son hereus de la nit i de la lluna plena. La seva llum és font creativa i molt arrelada en la cultura. En la “Paremiologia comparada” de Sebastià Farnés hi diu que, “ Per parlar no cal lluna”, “Qui lluneja bogeja” o “ Penja’t de lluna que et salvaràs”…dites del s XIX. Darrerament Sabina diu que “la luna es una daga, manchada de alquitrán”…i seguirem, clar. Seguirem dient coses que ens suggereix la seva imatge.

Amb la nit, perdem el concret , però guanyem l’infinit. Guanyem profunditat, espai, univers, però també incògnita i misteri, dos grans generadors de preguntes, una part de vida important. Aquest fet té a veure amb l’acceptació tàcita d’associar la nit al gènere femení i el dia al masculí ? L’home, el sol i la dona, la lluna i els estels?.

Però parlar d’eixamplar la llum nocturna és fer-ho d’il·luminació artificial, és parlar de tecnologia, de noves eines, aspectes molt presents des del segle XX i que ens ha canviat el nostre viure i el nostre quotidià.

L’origen imprecís de la llum artificial el podem situar en el domini del foc, ja fa mig milió d’anys. Però és en el segle XX, amb el control de l’electricitat, que l’ús d’aquesta llum, encapsulada, enllaunada i controlada en forma de bombeta pels inventors del s. XIX, quan pren un paper protagonista, multiplicant les seves formes i funcions. Jugant un paper fonamental en els usos socials i personals. Només cal pensar en l’arquitectura, en l’enginyeria o en les normatives de treball relacionades amb el tema.

Hem omplert la nostra nit de llum artificial i si, a les ciutats, hem perdut els estels, també hem inventat maneres diferents de fer-nos sentir vius, palpablement vius, amb maneres de perllongar el dia, en detriment d’uns ritmes circadians ja ancorats en les gens , i que figuren en el genoma humà; darrerament la premsa ja parla dels estudis fets sobre el gen DEC2, de manera a poder reduir el temps de dormir.

Controlar la llum ens esta canviant. Però sabem vers on ?

L’arquitectura i l’enginyeria ja saben quin és l’ús principal de la llum: fer el mon visible i que la principal font d’energia és l’electricitat i cal pensar com obtenir-la.

Però al GMA la nostra matèria prima son les imatges, i els sons, unes representacions que ens eixamplen la nostra visó del mon i la nostra percepció e inventiva. Com deia Alekan, director de fotografia, il·luminar no només per donar a veure sinó per donar a sentir. I sentir es el que determina les nostres accions.

Ara no tenim fonts de llum de flama que fan pampallugues, amb ombres mòbils que a força de temps , de milers d’anys, amb l’ajut de la nit, s’han anat transformant en personatges i fets màgics o fantàstics. El que tenim ara es tecnologia per fer les imatges, encara que en molts casos nomes siguin pampallugues als ulls.
Tenim també una llarga tradició de representació en imatges, en pintura Goya ja denunciava la superstició i la violència amb els seus gravats, i on el dormir es alliberador; recordem el personatge adormit, envoltat d’animals voladors nocturns, i la inscripció que diu: “el sueño de la razón, produce monstruos”, anunciant el que més tard en direm subconscient, matèria primera del surrealisme. Més recentment, Hopper, ens presenta, en les seves pintures, la soledat en ambients nocturns a la ciutat.

Però els mitjans on la nit s’ha fet present i a traves del quals ens ha modelat més la nostra percepció del mon, és a traves la fotografia, el cinema i la televisió; però si bé en la fotografia i el cinema és una font d’experimentació i desenvolupament constant, pensem en les primeres fotos nocturnes de les nits de Paris per Brassai, o en la pel·lícula de Murnau, Amanecer, on la llum de la lluna acompanya fets d’amor i desitjos de mort, com exemples embrionaris i perdurables, la televisió ha anat negant la nit oferint, majoritàriament en els programes de plató, espais sempre il·luminats de la mateixa manera, sense saber en quin moment del dia estem, com en un gran magatzem.
Analitzarem aquests aspectes, com d’altres. També la poesia hi té el seu lloc amb la seva capacitat de síntesi i de suggerir imatges. Però tot i que la història del cine es curta e intensa, també s’han anat instal·lant certes convencions. Com diu M Chion, es representa la nit en colors blaus…quan no ho és !

Sociologia, tècnica, modes de representació, arts, història, una assignatura polièdrica que té l’ambició d’experimentar i proposar noves maneres de representar en imatges la nit i la seva llum, de buscar i trobar relacions entre el ritmes nocturns actuals i els antics.

Algú deia que la nit és mentidera, que promet coses que el dia s’emporta. Però , tornant a Farnés, podríem dir : “De la nit no fer-ne dia” i que “Entre el dia i la nit no hi ha paret ni tabic”. No hi ha separació física entre dia i nit, és una diferència perceptiva, però ens esforcem massa en perllongar el dia ?

Això si, un foc a terra, una bombeta encesa, sempre voldrà dir que hi ha algú.

Cristòfol Casanovas

Els desafiaments del retrat infogràfic- I

Actualment, el terme Infografia s’utilitza també per a designar totes aquelles imatges generades per ordinador, que tracten d’imitar el món tridimensional que ens envolta mitjançant el càlcul del comportament de la llum, dels volums, l’atmosfera i el moviment . Aquestes tècniques basades en complexos càlculs matemàtics, poden tractar d’aconseguir imatges reals, i en aquest cas, es parla de fotorealisme.

En aquest sentit, el fotorealisme infogràfic,  és la qualitat d’una imatge generada per ordinador que imita les imatges generades per càmeres fotogràfiques, mitjançant complexos càlculs i algoritmes matemàtics capaços de simular els efectes / defectes que la llum, les asprors, brillantors, reflexos, refraccions, així com la radiositat  (acolorit de la llum ambient ) que es produeixen en les imatges resultants. Trobem els orígens del fotorealisme en la pintura; consisteix a fer un quadre a partir d’una fotografia. Els pintors fotorealistes parteixen d’un origen fotogràfic que després és transferit al llenç amb materials i tècniques ben físiques, però amb la clara intenció de generar en la seva percepció el dubte identitari: Es tracta d’una imatge fotogràfica o una pintura?

Si seguim aprofundint en els orígens de la representació de la realitat mitjançant la semblança, i el concretem en el rostre com l’aparença que es mostra de la identitat d’una persona o animal, el terme retrat (del llatí retractus), es refereix a l’expressió d’una persona o imitació de la mateixa, la qual cosa succeeix en la pintura, l’escultura i la fotografia. En un retrat predomina l’expressió de la cara, la seva semblança i fins i tot l’estat d’ànim de la persona. Potser per això, un retrat fotogràfic no és una simple imatge, sinó més aviat una representació composta. Artistes com Miguel Àngel, no es van avenir a practicar el retrat, ja que consideraven que per la seva condició imitativa limitava les seves possibilitats creatives.

No obstant això, està clar que el retrat no és una mera reproducció mecànica dels trets, sinó que depèn completament de la sensibilitat de l’artista. I això succeeix independentment del mitjà i/o tècnica en què el duem a terme, tant si es tracta d’una pintura tradicional, com si es tracta d’una imatge fotogràfica, o en els nostres dies, a partir d’un tractament d’imatge computeritzat.

En aquest sentit, avui, podem trobar aquesta imprompta emotiva evidenciada en treballs  d’artistes com OLeg Dou, un jove creatiu, fotògraf i editor rus, que ens porta amb els seus enigmàtics retrats informatitzats a transcendir la realitat. Els seus escollits rostres són retratats en curtes sessions fotogràfiques, modelant-los després durant setmanes amb photoshop, fins que aconsegueix donar-los una nova identitat. Els transforma amb la freda mirada de la tecnologia, quan en realitat i una vegada més, ens mostra la seva.

En un segon article, em proposo establir una anàlisi comparativa sobre la rendibilitat de les tècniques tradicionals i les noves tecnologies. Es veurà, com en definitiva, tot està condicionat a qui les utilitza. Mentrestant, us deixo unes imatges que il·lustren el descrit: Autoretrat de perfil de l’autora amb tècnica pictòrica tradicional, nu amb tècnica pictòrica fotorealista de Josep Santilari, i retrat fotorealista d’Oleg Dou generat per ordinador.

El poder (econòmic) de la TV

A Corea del Sud, un programa de prestigi de la TV està revolucionant, encara més, la visió que tenen els coreans de la ciutat de Barcelona. A “Avis sobre les flors” –així es diu el programa-, uns famosos del país de diferents edats arriben a una ciutat del món, sense cap mena de preparació prèvia i han de fer-se camí sense cap coneixement de l’idioma ni suport que no sigui el de persones anònimes que ajuden als forasters. La imatge que dóna la ciutat comtal i la seva gent és molt positiva. Per tant, no hi ha cap dubte que el programa farà augmentar el nombre de visitants coreans a Barcelona (ara son un 21.000) i demostrarà una vegada més el poder que un programa de TV té sobre el desenvolupament d’un sector econòmic, en aquest cas, el turisme. Caldrà confirmar si el programa de TV fa incrementar el nombre de visitants d’aquest país, però de ben segur que es tornarà a confirmar el poder econòmic del mitjà televisiu.

Regles de la composición fotográfica

La composición es fundamental para conseguir una imagen de calidad. Una composición bien equilibrada proporciona una agradable sensación a la vista. Muchas veces observamos fotografías y no sabemos porque algunas nos merecen nuestra atención y otras pasan desapercibidas. La diferencia está en la composición.

Los microprocesadores implementados en la tecnología fotográfica digital consiguen que las cámaras fotográficas proporcionen fotografías bien enfocadas y con la exposición correcta, pero la composición aun sigue siendo competencia única del cerebro humano. Para ello hay que educar nuestro cerebro de fotógrafo para que sea capaz solamente con la mirada seguir las siguientes reglas o recomendaciones para conseguir una buena composición.

Podríamos decir que la composición fotográfica es el arte de seleccionar y distribuir los objetos en el espacio captado por la cámara, para conseguir una imagen de calidad. Y no se olviden que la cámara capta las escenas de manera diferente a como las ve nuestro cerebro.

Las reglas son las siguientes:

1. Sencillez

La primera regla de la composición fotográfica es mantener la escena tan simple como sea posible. La fotografía tiene que centrarse en un solo elemento o motivo y hay que buscar fondos sencillos, que no destaquen del elemento o motivo principal de nuestra fotografía. La información de la fotografía tiene que ser simple y directa.

Si no conseguimos captar la sencillez de la escena es que no estamos suficientemente cerca. Robert Capa como consejo decía “Si nuestras fotografías no son buenas es porque no estamos lo bastante cerca”. Hoy con los programas de edición fotográfica (photoshop por ejemplo) lo tenemos fácil, recortamos lo innecesario.

2. Regla de los tercios

El punto de interés tiene que estar situado fuera del centro de la composición. Dividimos el fotograma en dos líneas verticales y dos horizontales. El elemento que nos interesa destacar lo situaremos en uno de los puntos de intersección de estas líneas.

En la imagen siguiente podemos observar como William Holden en “Grupo Salvaje” se encuentra situado en la intersección superior izquierda de los tres tercios, dejando libre el espacio hacia donde dirige la mirada.

En fotografías panorámicas el horizonte se situara en la línea horizontal inferior o superior dependiendo de si queremos destacar el cielo o el suelo.

En retratos a corta distancia destacaremos un rasgo superior del personaje en una intersección superior. Si dirige la mirada hacia un lado, dejaremos el espacio vacío del lado de la mirada.

En casos de movimiento hay que reservar espacio para que el sujeto de la sensación de que se puede desplazar dentro del encuadre.

3. Líneas

Las líneas ayudan a conducir la mirada hacia el motivo principal de la fotografía. Las líneas diagonales proporcionan dinamismo y conducen la visión hacia el motivo principal al mismo tiempo que sugieren continuación. La utilizaremos para resaltar motivos arquitectónicos o artificiales. Las curvas en S como un rio o camino las utilizarnos para resaltar motivos naturales, como en paisajes y panorámicas. Procuraremos que estas líneas conduzcan la vista hacia el interior de la imagen o motivo. Siempre escogiendo un fondo sencillo. Los motivos con líneas repetitivas suelen generar imágenes artísticas y agradables.

Fotografía tomada en el interior de la pirámide de Keops.

Fotografía tomada en el interior de la pirámide de Keops.

4. Equilibrio o Balance

Es la disposición de las formas, colores, luces y sombras de manera que se complementen. Hay que considerar todos los recursos disponibles delante de una escena, como los objetos, las líneas o formas, los colores o texturas.

La fotografía tiene que contar una historia por sí misma, aquello de que una imagen vale más que mil palabras en fotografía tiene su aplicación directa. La imagen necesita al menos mil palabras para poder expresar su contenido.

En la siguiente imagen quise destacar el mundo viejo del mundo nuevo, el pobre del rico. Lástima que no tenia polarizador para conseguir un fondo más azulado.

Vista de las pirámides desde el hotel Mena House

5. Emmarcar

Se utilizan los elementos disponibles en la escena para enmarcar el motivo principal y resaltarlo. En una fotografía de paisaje, arquitectura o gente es útil reencuadrar la escena y buscar un objeto en el primer término que sirva de marco natural al elemento principal. Por ejemplo podemos utilizar los arcos de un edificio, una valla, una puerta, una ventana o las ramas con hojas o flores de un árbol, aunque no tienen que ser muy llamativos. De esta manera se consigue crear la profundidad de campo.

El marco puede aparecer enfocado o desenfocado, para ello cerraremos o abriremos el diafragma del objetivo. Si la fotografía es oscura puede aparecer como una silueta. De esta manera damos un toque personal que no se conseguiría con los ajustes automáticos del programa de la cámara.

6 Relación figura-fondo

Hay que vigilar que no se produzcan límites confusos entre el fondo y los primeros planos, tiene que haber un punto de interés claro i resaltado. Si no lo encontramos simplemente intentemos acercarnos más o utilizar un objetivo de mayor distancia focal.
Lo mejor es utilizar un objetivo con una abertura grande y desenfocar el fondo.

Bien, no siempre se tienen que seguir estas reglas, pero si lo hacen conseguirán más fotografía interesantes y empezaran a educar el cerebro para que actue como cazador de instantáneas.

Ver original en undostresd

Tornant al ‘pre-cinema’

El 1891, ara fa més de 120 anys, el geni i agressiu inventor Thomas Alva Edison presentava el seu cinetoscopi, un invent que aconseguia la síntesi de les imatges en moviment i que podria considerar-se com un precedent tècnic i ideològic del cinema. Però no era cinema! El setè art té com a data de naixement la projecció dels germans Lumière, quatre anys més tard, al Saló Indien del Grand Cafè de París.
Per què no es considera cinema, encara, aquesta nova genialitat del prolífic Edison? Doncs, perquè té mancances importants respecte a la idea que, posteriorment, els historiadors valoraran de l’art cinematogràfic. En primer lloc, perquè es tracta d’un aparell que no projecta el film, sinó que, en una postura bastant incòmoda, doblegant l’esquena i recolzant-se en la mateixa màquina, es pot veure, mitjançant un visor, la reproducció de la pel·lícula. I, en segon lloc, conseqüència de l’anterior, perquè amb el cinetoscopi d’Edison el visionat era individual i no col·lectiu; es realitzava en aparells individuals, i no en projeccions per a tota una sala.
Això és interessant perquè, si fem una senzilla enquesta avui en dia entre la joventut veurem que, tot i que l’audiovisual en general segueix sent un producte cultural i d’oci que va a l’alça, sí que es produeix un canvi d’hàbits important. Cada vegada més, el jovent no considera necessari –fins i tot ho considera molest­– desplaçar-se a una sala per veure-hi una pel·lícula i, és clar, encara més molest, haver de pagar per ella.
El consum de cinema torna a ser cada vegada més individual, a través d’ipads, ordinadors, fins i tot mòbils, i mitjançant plataformes virtuals de vídeos o mecanismes d’intercanvis de fitxers. El producte és el mateix. Podem dir-li encara cinema? La qüestió és que, al menys en la dimensió sociològica, sembla que estem tornant als inicis del cinema o fins i tot abans, al “pre-cinema”.