Actualment, el terme Infografia s’utilitza també per a designar totes aquelles imatges generades per ordinador, que tracten d’imitar el món tridimensional que ens envolta mitjançant el càlcul del comportament de la llum, dels volums, l’atmosfera i el moviment . Aquestes tècniques basades en complexos càlculs matemàtics, poden tractar d’aconseguir imatges reals, i en aquest cas, es parla de fotorealisme.
En aquest sentit, el fotorealisme infogràfic, és la qualitat d’una imatge generada per ordinador que imita les imatges generades per càmeres fotogràfiques, mitjançant complexos càlculs i algoritmes matemàtics capaços de simular els efectes / defectes que la llum, les asprors, brillantors, reflexos, refraccions, així com la radiositat (acolorit de la llum ambient ) que es produeixen en les imatges resultants. Trobem els orígens del fotorealisme en la pintura; consisteix a fer un quadre a partir d’una fotografia. Els pintors fotorealistes parteixen d’un origen fotogràfic que després és transferit al llenç amb materials i tècniques ben físiques, però amb la clara intenció de generar en la seva percepció el dubte identitari: Es tracta d’una imatge fotogràfica o una pintura?
Si seguim aprofundint en els orígens de la representació de la realitat mitjançant la semblança, i el concretem en el rostre com l’aparença que es mostra de la identitat d’una persona o animal, el terme retrat (del llatí retractus), es refereix a l’expressió d’una persona o imitació de la mateixa, la qual cosa succeeix en la pintura, l’escultura i la fotografia. En un retrat predomina l’expressió de la cara, la seva semblança i fins i tot l’estat d’ànim de la persona. Potser per això, un retrat fotogràfic no és una simple imatge, sinó més aviat una representació composta. Artistes com Miguel Àngel, no es van avenir a practicar el retrat, ja que consideraven que per la seva condició imitativa limitava les seves possibilitats creatives.
No obstant això, està clar que el retrat no és una mera reproducció mecànica dels trets, sinó que depèn completament de la sensibilitat de l’artista. I això succeeix independentment del mitjà i/o tècnica en què el duem a terme, tant si es tracta d’una pintura tradicional, com si es tracta d’una imatge fotogràfica, o en els nostres dies, a partir d’un tractament d’imatge computeritzat.
En aquest sentit, avui, podem trobar aquesta imprompta emotiva evidenciada en treballs d’artistes com OLeg Dou, un jove creatiu, fotògraf i editor rus, que ens porta amb els seus enigmàtics retrats informatitzats a transcendir la realitat. Els seus escollits rostres són retratats en curtes sessions fotogràfiques, modelant-los després durant setmanes amb photoshop, fins que aconsegueix donar-los una nova identitat. Els transforma amb la freda mirada de la tecnologia, quan en realitat i una vegada més, ens mostra la seva.
En un segon article, em proposo establir una anàlisi comparativa sobre la rendibilitat de les tècniques tradicionals i les noves tecnologies. Es veurà, com en definitiva, tot està condicionat a qui les utilitza. Mentrestant, us deixo unes imatges que il·lustren el descrit: Autoretrat de perfil de l’autora amb tècnica pictòrica tradicional, nu amb tècnica pictòrica fotorealista de Josep Santilari, i retrat fotorealista d’Oleg Dou generat per ordinador.
