Al Tecnocampus comencem una nova assignatura, optativa per els alumnes de quart curs del Grau en Mitjans Audiovisuals, sobre una nova matèria: la llum nocturna. La impartirem entre la professora Mª Soliña Barreiro i jo mateix, Cristòfol Casanovas, com a responsable.
De que tracta aquesta assignatura ?
Volem parlar, analitzar, reflexionar i experimentar sobre diferents temes relacionats amb la nit i la llum nocturna. Una recerca que, al final, volem que ens aporti una nova visió, i uns nous usos, de la nocturnitat, orientats a una manera més conscient de fer imatges.
La llum nocturna no ens permet veure gaire lluny , la nostra relació amb l’espai és reduïda, però en els darrers segles hem aconseguit eixamplar-la, permetent moure’ns, fer activitats i desplaçar-nos gairebé com de dia, però circumscrits en els àmbits humans de les ciutats, o poblacions. Més enllà és difícil, pregunta-ho als pescadors o als escaladors.
La llum nocturna per excel·lència ens ve la de la lluna, del resplendor del seu cercle visible, reflexa pàl·lid de la llum del sol. Monstres, bruixes, màgia i somnis s’alimenten i son hereus de la nit i de la lluna plena. La seva llum és font creativa i molt arrelada en la cultura. En la “Paremiologia comparada” de Sebastià Farnés hi diu que, “ Per parlar no cal lluna”, “Qui lluneja bogeja” o “ Penja’t de lluna que et salvaràs”…dites del s XIX. Darrerament Sabina diu que “la luna es una daga, manchada de alquitrán”…i seguirem, clar. Seguirem dient coses que ens suggereix la seva imatge.
Amb la nit, perdem el concret , però guanyem l’infinit. Guanyem profunditat, espai, univers, però també incògnita i misteri, dos grans generadors de preguntes, una part de vida important. Aquest fet té a veure amb l’acceptació tàcita d’associar la nit al gènere femení i el dia al masculí ? L’home, el sol i la dona, la lluna i els estels?.
Però parlar d’eixamplar la llum nocturna és fer-ho d’il·luminació artificial, és parlar de tecnologia, de noves eines, aspectes molt presents des del segle XX i que ens ha canviat el nostre viure i el nostre quotidià.
L’origen imprecís de la llum artificial el podem situar en el domini del foc, ja fa mig milió d’anys. Però és en el segle XX, amb el control de l’electricitat, que l’ús d’aquesta llum, encapsulada, enllaunada i controlada en forma de bombeta pels inventors del s. XIX, quan pren un paper protagonista, multiplicant les seves formes i funcions. Jugant un paper fonamental en els usos socials i personals. Només cal pensar en l’arquitectura, en l’enginyeria o en les normatives de treball relacionades amb el tema.
Hem omplert la nostra nit de llum artificial i si, a les ciutats, hem perdut els estels, també hem inventat maneres diferents de fer-nos sentir vius, palpablement vius, amb maneres de perllongar el dia, en detriment d’uns ritmes circadians ja ancorats en les gens , i que figuren en el genoma humà; darrerament la premsa ja parla dels estudis fets sobre el gen DEC2, de manera a poder reduir el temps de dormir.
Controlar la llum ens esta canviant. Però sabem vers on ?
L’arquitectura i l’enginyeria ja saben quin és l’ús principal de la llum: fer el mon visible i que la principal font d’energia és l’electricitat i cal pensar com obtenir-la.
Però al GMA la nostra matèria prima son les imatges, i els sons, unes representacions que ens eixamplen la nostra visó del mon i la nostra percepció e inventiva. Com deia Alekan, director de fotografia, il·luminar no només per donar a veure sinó per donar a sentir. I sentir es el que determina les nostres accions.
Ara no tenim fonts de llum de flama que fan pampallugues, amb ombres mòbils que a força de temps , de milers d’anys, amb l’ajut de la nit, s’han anat transformant en personatges i fets màgics o fantàstics. El que tenim ara es tecnologia per fer les imatges, encara que en molts casos nomes siguin pampallugues als ulls.
Tenim també una llarga tradició de representació en imatges, en pintura Goya ja denunciava la superstició i la violència amb els seus gravats, i on el dormir es alliberador; recordem el personatge adormit, envoltat d’animals voladors nocturns, i la inscripció que diu: “el sueño de la razón, produce monstruos”, anunciant el que més tard en direm subconscient, matèria primera del surrealisme. Més recentment, Hopper, ens presenta, en les seves pintures, la soledat en ambients nocturns a la ciutat.
Però els mitjans on la nit s’ha fet present i a traves del quals ens ha modelat més la nostra percepció del mon, és a traves la fotografia, el cinema i la televisió; però si bé en la fotografia i el cinema és una font d’experimentació i desenvolupament constant, pensem en les primeres fotos nocturnes de les nits de Paris per Brassai, o en la pel·lícula de Murnau, Amanecer, on la llum de la lluna acompanya fets d’amor i desitjos de mort, com exemples embrionaris i perdurables, la televisió ha anat negant la nit oferint, majoritàriament en els programes de plató, espais sempre il·luminats de la mateixa manera, sense saber en quin moment del dia estem, com en un gran magatzem.
Analitzarem aquests aspectes, com d’altres. També la poesia hi té el seu lloc amb la seva capacitat de síntesi i de suggerir imatges. Però tot i que la història del cine es curta e intensa, també s’han anat instal·lant certes convencions. Com diu M Chion, es representa la nit en colors blaus…quan no ho és !
Sociologia, tècnica, modes de representació, arts, història, una assignatura polièdrica que té l’ambició d’experimentar i proposar noves maneres de representar en imatges la nit i la seva llum, de buscar i trobar relacions entre el ritmes nocturns actuals i els antics.
Algú deia que la nit és mentidera, que promet coses que el dia s’emporta. Però , tornant a Farnés, podríem dir : “De la nit no fer-ne dia” i que “Entre el dia i la nit no hi ha paret ni tabic”. No hi ha separació física entre dia i nit, és una diferència perceptiva, però ens esforcem massa en perllongar el dia ?
Això si, un foc a terra, una bombeta encesa, sempre voldrà dir que hi ha algú.
Cristòfol Casanovas
