El 1891, ara fa més de 120 anys, el geni i agressiu inventor Thomas Alva Edison presentava el seu cinetoscopi, un invent que aconseguia la síntesi de les imatges en moviment i que podria considerar-se com un precedent tècnic i ideològic del cinema. Però no era cinema! El setè art té com a data de naixement la projecció dels germans Lumière, quatre anys més tard, al Saló Indien del Grand Cafè de París.
Per què no es considera cinema, encara, aquesta nova genialitat del prolífic Edison? Doncs, perquè té mancances importants respecte a la idea que, posteriorment, els historiadors valoraran de l’art cinematogràfic. En primer lloc, perquè es tracta d’un aparell que no projecta el film, sinó que, en una postura bastant incòmoda, doblegant l’esquena i recolzant-se en la mateixa màquina, es pot veure, mitjançant un visor, la reproducció de la pel·lícula. I, en segon lloc, conseqüència de l’anterior, perquè amb el cinetoscopi d’Edison el visionat era individual i no col·lectiu; es realitzava en aparells individuals, i no en projeccions per a tota una sala.
Això és interessant perquè, si fem una senzilla enquesta avui en dia entre la joventut veurem que, tot i que l’audiovisual en general segueix sent un producte cultural i d’oci que va a l’alça, sí que es produeix un canvi d’hàbits important. Cada vegada més, el jovent no considera necessari –fins i tot ho considera molest– desplaçar-se a una sala per veure-hi una pel·lícula i, és clar, encara més molest, haver de pagar per ella.
El consum de cinema torna a ser cada vegada més individual, a través d’ipads, ordinadors, fins i tot mòbils, i mitjançant plataformes virtuals de vídeos o mecanismes d’intercanvis de fitxers. El producte és el mateix. Podem dir-li encara cinema? La qüestió és que, al menys en la dimensió sociològica, sembla que estem tornant als inicis del cinema o fins i tot abans, al “pre-cinema”.
