Aprofitant l’excel·lent acollida del post anterior (Si la nostra vida és semi-presencial, el més lògic és que el nostre aprenentatge també ho sigui), i no sols m’estic referent a l’elevat volum de visites, aquesta setmana i crec que també en les properes voldria continuar amb el debat relacionat amb com aprenem que, afortunadament, cada cop està més present al si de l’àmbit educatiu, sigui obligatori o post-obligatori.
En la darrera setmana, i gràcies a programes com l’emès diumenge passat a 30 minuts El preu de ser els primers molts col·legues, tant d’institut com d’universitat, m’han anat treient el tema, suposo pel fet que en els darrers anys he passat de la docència presencial a o models blended o totalment virtuals.
D’opinions ni ha per donar i vendre, des de aquelles que, ho reconec, encara em deixen tocat: “per aprendre l’únic que cal és fer més hores de classe i deixar-se d’històries” (professor universitari dixit); fins a un alumne que igual es referia a mi quan va sentenciar “un cop puc seguir a twitter els millors qui necessita tornar a trepitjar un aula”.
En posts posterior tractarem alguns d’aquests temes, dels que podríem escriure no un post, sinó uns quants llibres. Avui però voldria, a partir d’aquests dos vídeos que ens plantegéssim:
1. És lògic que ens preocupem per elevar els nivell de la nostra educació, però és el model Coreà (número 1 segons l’informe PISA) el paradigma a seguir? La meva opinió és que “militaritzar” els nostres adolescents i fer classe 20 hores diàries, segurament els farà més eficients per a treure millors notes, però no persones més competents professionalment.
2. Respon el sistema educatiu actual a les necessitats del món global en el que estem vivint? La resposta de Ken Robinson ens dóna elements interessants per a reflexionar. Coincideixo molt en la seva manera d’entendre el món educatiu: tenim unes aules organitzades industrialment; ensenyem molts cops mirant el passat i sense intentar dissenyar el futur; la creativitat o la innovació no apareixen moltes vegades com a preocupació dels docents.
Per acabar, voldria resumir en un exemple quin és el camí que molts han adoptar per a innovar a les seves classes. En Pep un antic company d’institut em va confessar l’altre dia: “Víctor he passat directament de la pissarra al Prezi”. En Pep us situo és, a més d’una excel·lent persona, un mestre que explica molt bé segons el seu alumnat. Darrerament està realitzant cursos per a perdre la por a les TIC.
En veure la meva reacció va entendre que quelcom no anava bé. Sols vaig atrevir-me a citar-li una frase de Jordi Adell (@jordi_a):”no es la tecnologia Pep, és la metodologia” (to be continued….)
Trackbacks/Pingbacks