El bon disseny

El problema de les paraules és que de tant repetir-les perden sentit. Quan parlem de disseny, ens situem “a priori” en un ambient artificiós, on el significat es perd, engolit per un mon que prejutgem predominen les boges i sofisticades fantasies dels dissenyadors. De fet no és estrany que això succeeixi. Darrere cada objecte que ens observa en silenci des de la seva privilegiada situació dins un mon quotidià, s’amaga un projecte intel·ligent i sensible que s’ha concretat magistralment en unes formes plenes d’intenció.
D’aquesta manera, encara que la meravella de la seva creació obeeixi i doni resposta a unes determinades necessitats primàries i concretes, res no ho denota en la seva fisicitat, que se’ns apareix de vegades irreal. Fins i tot podria tractar-se de màgia, la de crear bellesa útil, tot i que paradoxalment obeeixi a un procés de producció ben real. I és aquest precisament, el punt d’inflexió on radica la seva gènesi, en aquesta transició que protagonitza de lo real a lo imaginari, obeint a unes necessitats universals i plurals a través de les seves artístiques formes. En això consisteix la híbrida i excepcional naturalesa del disseny, en la seva ambivalència racional i creativa, tamisada per la versàtil fluïdesa dels modes de la cultura i els seus paranys, i d’aquí la seva sofisticació.
El mític “Menys és més” de Mies Van der Rohe, el pensament discursiu d’Adrià Frutiger quan manifesta que “Les lletres han d’aparèixer nítides i clares. Han d’adaptar-se a la vida, doncs elles són el vestit de la paraula”, o la reivindicació per retornar a la tipografia la vivacitat de la parla, del professor de la Universitat de Xile Juan Guillermo Tejeda en el seu Diccionari Crític de Disseny, son exemples il.lustratius d’una interioritzada essencialitat del disseny. Així, submergit en un món on el principal contingent és la perdurabilitat de la essència, el bon disseny se’ns mostra “per se” en la mesura que esdevé intemporal.
Natàlia Quílez Cepero