La readaptació esportiva va sorgir per omplir aquest forat, i s’ha demostrat un concepte molt positiu per la vida dels esportistes. Per això avui qualsevol bon equip, club o organisme esportiu té equips multidisciplinaris on nutricionistes, metges, fisioterapeutes i readaptadors esportius treballen conjuntament per prevenir lesions i ajudar els esportistes a retornar al seu nivell sense entrebancs.
Treballar de forma multidisciplinària en aquest àmbit, però, implica conèixer bé els límits de cada especialitat, de forma que uns professionals no trepitgin la feina dels altres i no hi hagi intrusisme. Quan tota la cadena funciona bé, amb cada baula al seu lloc, la curació, recuperació i tornada de l’esportista és més ràpida, més eficaç i més segura. Tanmateix, no sempre és fàcil delimitar l’àmbit d’actuació entre professionals, especialment entre el fisioterapeuta i el readaptador esportiu. Ho veiem?
Del metge al fisioterapeuta
En el moment en què es produeix la lesió, és el metge qui diagnostica i estableix tractament i tempos. Cap altra baula de la cadena pot exercir aquesta funció, ni receptar o recomanar medicaments. Un cop el metge considera que la lesió s’ha curat, entra en joc el fisioterapeuta.
La funció d’aquest especialista és ajudar el cos a recuperar la normalitat de les estructures lesionades, accelerant i guiant les funcions biològiques. El més habitual després d’una lesió és la immobilització de les estructures afectades, i aquesta immobilització és fatal: la musculatura queda debilitada i fins i tot reduïda, i els lligaments queden rígids, amb una mobilitat molt reduïda especialment a articulacions. La feina del fisioterapeuta és treure el pacient d’aquesta immobilitat, amb exercicis progressius que vagin reactivant la musculatura i l’elasticitat dels tendons i lligaments.
Aquesta recuperació sempre comença amb dolor, que va minvant en les sessions successives un cop l’estructura es va normalitzant.
Un cop ha desaparegut el dolor i la mobilitat és completa, el pacient està curat. Però l’esportista encara no està preparat per tornar a la seva rutina d’activitat.
Aquí és on entra en joc el readaptador esportiu.
El paper del readaptador i l’entrenador esportiu
Després de curar, les estructures afectades s’han de rehabilitar. Després de rehabilitades, les estructures afectades s’han de reeducar per l’entrenament. Per què? Perquè encara que estiguin curades, portaran molt de temps sense realitzar els exercicis específics d’aquell esport. Tornar a l’entrenament directament des de la rehabilitació és un gran risc, perquè ni l’estructura muscular està preparada per tornar al nivell d’entrenament pre-lesió, ni la resta del cos està a to.
El resultat acostuma a ser o dolors i molèsties a les zones afectades, recidives (recaigudes en la lesió), o lesions als grups musculars propers a la zona primerament afectada.
La readaptació s’ha demostrat essencial en aquest impàs entre la fisioteràpia i l’entrenament. Com ja vam veure en aquest article anterior, el readaptador planifica un treball progressiu en el qual primer s’habitua el cos, i després es va augmentant la càrrega específica gradualment fins a assolir un estat de forma òptim. És només després d’això que l’esportista pot tornar al 100% al seu nivell d’entrenament.
Gràcies a la readaptació esportiva es redueix el nombre de lesions i les possibles recaigudes. I és aquesta capacitat de prevenció el que la fa tan necessària, fins al punt que avui, com dèiem al principi, la readaptació ja s’ha integrat a la pràctica esportiva com una de les baules essencials davant les lesions.
Per una altra banda, el paper del readaptador és molt important en clau psicològica. L’esportista lesionat necessita seguretat, confiança, en la resposta de les estructures lesionades, i en la capacitat de recuperació del seu cos. Si la part psicològica falla (i, diguem, un atleta no s’atreveix a forçar el múscul, a trepitjar fort, a…), el resultat és un entrenament pitjor i menys efectiu, una recuperació incompleta, i la possibilitat de noves lesions.
La necessitat de readaptadors a tots els clubs i organismes esportius, doncs, queda clara. I en falten molts: d’aquí que els últims anys la readaptació tingui un important pes curricular al grau de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE), i que existeixin postgraus i màsters d’especialització com el títol propi de la UPF: Màster en Entrenament Personal i Readaptació Fisicoesportiva. Un màster adreçat a titulats en CAFE, que aconseguiran la formació necessària per intervenir també en la fase de readaptació de l’esportista.