La readaptació esportiva porta ja anys penetrant en el teixit esportiu global, també en l’àmbit peninsular. Tanmateix, continua essent un art força desconegut, i els estudiants interessats en l’entrenament personal i la preparació esportiva sovint no veuen clar quin paper hi juga la readaptació, com es relaciona amb altres disciplines, quina és la seva importància en la prevenció de lesions, o quines perspectives professionals s’obren als futurs preparadors i readaptadors.Per resoldre aquestes qüestions, tenim l’oportunitat d’enriquir-nos amb el coneixement i l’experiència de Roger Font, actual preparador físic i readaptador del primer equip de handbol del FC Barcelona.

P: Les lesions són el malson de qualsevol esportista, i un dels aspectes central que ha de tractar un entrenador o preparador físic. En la seva experiència, la qualitat de l’entrenament de l’esportista pot reduir l’incidència de lesions?
R: La qualitat de l’entrenament sempre va associat a una bona execució tècnica de tots els exercicis a la vegada que una bona planificació en l’entrenament. La suma d’aquestes dos variables, més la incorporació d’altres ajuda a reduir lesions i a intentar tenir un major control.

P: Quin paper té aquesta readaptació a la reducció de lesions?

R: La readaptació busca que les lesions no tornin a succeir. Normalment busquem trobar els punts febles que han sorgit o que existien en l’esportista i no teníem controlats, per tal d’evitar una altra recidiva (que torni a lesionar-se del mateix, doncs és el motiu número 1 de que hi hagi una lesió)

P: Als actuals llicenciats en CAFE, els hi recomanaries començar a treballar ja mateix per agafar experiència, o bé ampliar la seva formació amb un màster o postgrau?
R: Jo combinaria les dues. Treballar per tal d’agafar experiència i , a la vegada, formar-se en readaptació, doncs ampliaran els coneixements obtinguts en la carrera.

P: Com encaixa la feina del readaptador físic amb la resta d’especialistes implicats a la recuperació d’un esportista professional?
R: Cal treballar pel bé del jugador, aquest és l’objectiu comú per tots els professionals que estant al seu voltant. Per mi, cal un grup multidisciplinari doncs, d’aquesta manera, segurament no ens deixarem cap estructura de l’esportista per treballar, fent una readaptació molt més complerta.

P: Podem extraure lliçons de la readaptació esportiva a nivell professional que puguin servir per esportistes amateurs, o per a l’activitat física de la població en general?
R: Sense cap mena de dubte. L’esperit competitiu i de superació que tenen els esportistes d’elit, fa que siguin uns grans miralls per la gent amateur o població en general. Cal pensar que per ells, l’esport és la seva feina i la seva forma de sustentació econòmica. Una lesió fa que no puguin entrenar, treballar i competir, fent que baixi el seu “caché” dins el seu esport, la seva cotització baixa. Per tant, veure com no s’enfonsen i treballen dur per sortir de la lesió, per molt greu que sigui, fa que siguin un referent.

P: Com veus la situació professional de l’entrenador personal i el readaptador esportiu a l’actualitat? I en un futur pròxim?
R: Crec que tant l’esport d’alta competició com el món del fitness, tendeix cada cop més a l’entrenament individualitzat. Cada esportista dins d’un equip té unes necessitats diferents als seus companys, per tant, cal treballar de forma diferent. El futur és tendir cap aquesta individualització i conèixer al màxim les lesions que poden patir els nostres jugadors o clients.

P: Què fa falta per esdevenir un bon preparador físic/readaptador esportiu?
R: Coneixements i moltes ganes de provar i tirar-se a la piscina. No tenir por de res i, amb els coneixements obtinguts en el Grau i en el Màster, analitzar al  màxim l’esport a que ens dediquem professionalment i buscar les solucions més òptimes. A la vegada, tenir molta  inquietud per saber per que passen les coses i com podem solucionar-les.