Entrevista a Roger Font, preparador físic i readaptador del 1er equip de Handbol del FC Barcelona

La readaptació esportiva porta ja anys penetrant en el teixit esportiu global, també en l’àmbit peninsular. Tanmateix, continua essent un art força desconegut, i els estudiants interessats en l’entrenament personal i la preparació esportiva sovint no veuen clar quin paper hi juga la readaptació, com es relaciona amb altres disciplines, quina és la seva importància en la prevenció de lesions, o quines perspectives professionals s’obren als futurs preparadors i readaptadors.Per resoldre aquestes qüestions, tenim l’oportunitat d’enriquir-nos amb el coneixement i l’experiència de Roger Font, actual preparador físic i readaptador del primer equip de handbol del FC Barcelona.

P: Les lesions són el malson de qualsevol esportista, i un dels aspectes central que ha de tractar un entrenador o preparador físic. En la seva experiència, la qualitat de l’entrenament de l’esportista pot reduir l’incidència de lesions?
R: La qualitat de l’entrenament sempre va associat a una bona execució tècnica de tots els exercicis a la vegada que una bona planificació en l’entrenament. La suma d’aquestes dos variables, més la incorporació d’altres ajuda a reduir lesions i a intentar tenir un major control.

P: Quin paper té aquesta readaptació a la reducció de lesions?

R: La readaptació busca que les lesions no tornin a succeir. Normalment busquem trobar els punts febles que han sorgit o que existien en l’esportista i no teníem controlats, per tal d’evitar una altra recidiva (que torni a lesionar-se del mateix, doncs és el motiu número 1 de que hi hagi una lesió)

P: Als actuals llicenciats en CAFE, els hi recomanaries començar a treballar ja mateix per agafar experiència, o bé ampliar la seva formació amb un màster o postgrau?
R: Jo combinaria les dues. Treballar per tal d’agafar experiència i , a la vegada, formar-se en readaptació, doncs ampliaran els coneixements obtinguts en la carrera.
P: Com encaixa la feina del readaptador físic amb la resta d’especialistes implicats a la recuperació d’un esportista professional?
R: Cal treballar pel bé del jugador, aquest és l’objectiu comú per tots els professionals que estant al seu voltant. Per mi, cal un grup multidisciplinari doncs, d’aquesta manera, segurament no ens deixarem cap estructura de l’esportista per treballar, fent una readaptació molt més complerta.
P: Podem extraure lliçons de la readaptació esportiva a nivell professional que puguin servir per esportistes amateurs, o per a l’activitat física de la població en general?
R: Sense cap mena de dubte. L’esperit competitiu i de superació que tenen els esportistes d’elit, fa que siguin uns grans miralls per la gent amateur o població en general. Cal pensar que per ells, l’esport és la seva feina i la seva forma de sustentació econòmica. Una lesió fa que no puguin entrenar, treballar i competir, fent que baixi el seu “caché” dins el seu esport, la seva cotització baixa. Per tant, veure com no s’enfonsen i treballen dur per sortir de la lesió, per molt greu que sigui, fa que siguin un referent.
P: Com veus la situació professional de l’entrenador personal i el readaptador esportiu a l’actualitat? I en un futur pròxim?
R: Crec que tant l’esport d’alta competició com el món del fitness, tendeix cada cop més a l’entrenament individualitzat. Cada esportista dins d’un equip té unes necessitats diferents als seus companys, per tant, cal treballar de forma diferent. El futur és tendir cap aquesta individualització i conèixer al màxim les lesions que poden patir els nostres jugadors o clients.
P: Què fa falta per esdevenir un bon preparador físic/readaptador esportiu?
R: Coneixements i moltes ganes de provar i tirar-se a la piscina. No tenir por de res i, amb els coneixements obtinguts en el Grau i en el Màster, analitzar al  màxim l’esport a que ens dediquem professionalment i buscar les solucions més òptimes. A la vegada, tenir molta  inquietud per saber per que passen les coses i com podem solucionar-les.

Vols saber-ne més?

Sortides professionals amb el Máster en Entrenament Personal i Readaptació Físicoesportiva

Sortides professionals amb el Máster en Entrenament Personal i Readaptació Físicoesportiva

La pràctica esportiva i la recuperació de lesions han evolucionant conjuntament. Aquest Màster proporciona totes les eines i els coneixements per ajudar els esportistes a tornar al seu nivell d’entrenament després d’una lesió.

Converteix-te en la nova peça clau de la pràctica esportiva: el readaptador fisicoesportiu.

Forma part dels readaptadors esportius del futur

Principals diferències entre fisioteràpia i readaptació esportiva

Fins fa no gaires anys, davant d’una lesió, la rehabilitació d’un esportista tenia principalment una funció terapèutica: millorar el rang articular, i sobretot reduir el dolor. El problema, però, era el “forat” entre aquesta rehabilitació terapèutica i la tornada a l’entrenament ordinari: sense un control, la possibilitat de molèsties, recaigudes i noves lesions a músculs propers augmentava exponencialment, posant en risc la salut i la capacitat esportiva de l’individu.

La readaptació esportiva va sorgir per omplir aquest forat, i s’ha demostrat un concepte molt positiu per la vida dels esportistes. Per això avui qualsevol bon equip, club o organisme esportiu té equips multidisciplinaris on nutricionistes, metges, fisioterapeutes i readaptadors esportius treballen conjuntament per prevenir lesions i ajudar els esportistes a retornar al seu nivell sense entrebancs.

Treballar de forma multidisciplinària en aquest àmbit, però, implica conèixer bé els límits de cada especialitat, de forma que uns professionals no trepitgin la feina dels altres i no hi hagi intrusisme. Quan tota la cadena funciona bé, amb cada baula al seu lloc, la curació, recuperació i tornada de l’esportista és més ràpida, més eficaç i més segura. Tanmateix, no sempre és fàcil delimitar l’àmbit d’actuació entre professionals, especialment entre el fisioterapeuta i el readaptador esportiu. Ho veiem?

Del metge al fisioterapeuta

En el moment en què es produeix la lesió, és el metge qui diagnostica i estableix tractament i tempos. Cap altra baula de la cadena pot exercir aquesta funció, ni receptar o recomanar medicaments. Un cop el metge considera que la lesió s’ha curat, entra en joc el fisioterapeuta.

La funció d’aquest especialista és ajudar el cos a recuperar la normalitat de les estructures lesionades, accelerant i guiant les funcions biològiques. El més habitual després d’una lesió és la immobilització de les estructures afectades, i aquesta immobilització és fatal: la musculatura queda debilitada i fins i tot reduïda, i els lligaments queden rígids, amb una mobilitat molt reduïda especialment a articulacions. La feina del fisioterapeuta és treure el pacient d’aquesta immobilitat, amb exercicis progressius que vagin reactivant la musculatura i l’elasticitat dels tendons i lligaments.

Aquesta recuperació sempre comença amb dolor, que va minvant en les sessions successives un cop l’estructura es va normalitzant.

Un cop ha desaparegut el dolor i la mobilitat és completa, el pacient està curat. Però l’esportista encara no està preparat per tornar a la seva rutina d’activitat.

Aquí és on entra en joc el readaptador esportiu.

El paper del readaptador i l’entrenador esportiu

Després de curar, les estructures afectades s’han de rehabilitar. Després de rehabilitades, les estructures afectades s’han de reeducar per l’entrenament. Per què? Perquè encara que estiguin curades, portaran molt de temps sense realitzar els exercicis específics d’aquell esport. Tornar a l’entrenament directament des de la rehabilitació és un gran risc, perquè ni l’estructura muscular està preparada per tornar al nivell d’entrenament pre-lesió, ni la resta del cos està a to.

El resultat acostuma a ser o dolors i molèsties a les zones afectades, recidives (recaigudes en la lesió), o lesions als grups musculars propers a la zona primerament afectada.

La readaptació s’ha demostrat essencial en aquest impàs entre la fisioteràpia i l’entrenament. Com ja vam veure en aquest article anterior, el readaptador planifica un treball progressiu en el qual primer s’habitua el cos, i després es va augmentant la càrrega específica gradualment fins a assolir un estat de forma òptim. És només després d’això que l’esportista pot tornar al 100% al seu nivell d’entrenament.

Gràcies a la readaptació esportiva es redueix el nombre de lesions i les possibles recaigudes. I és aquesta capacitat de prevenció el que la fa tan necessària, fins al punt que avui, com dèiem al principi, la readaptació ja s’ha integrat a la pràctica esportiva com una de les baules essencials davant les lesions.

Per una altra banda, el paper del readaptador és molt important en clau psicològica. L’esportista lesionat necessita seguretat, confiança, en la resposta de les estructures lesionades, i en la capacitat de recuperació del seu cos. Si la part psicològica falla (i, diguem, un atleta no s’atreveix a forçar el múscul, a trepitjar fort, a…), el resultat és un entrenament pitjor i menys efectiu, una recuperació incompleta, i la possibilitat de noves lesions.

La necessitat de readaptadors a tots els clubs i organismes esportius, doncs, queda clara. I en falten molts: d’aquí que els últims anys la readaptació tingui un important pes curricular al grau de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE), i que existeixin postgraus i màsters d’especialització com el títol propi de la UPF: Màster en Entrenament Personal i Readaptació Fisicoesportiva. Un màster adreçat a titulats en CAFE, que aconseguiran la formació necessària per intervenir també en la fase de readaptació de l’esportista.

 

Vols ser tu un dels readaptadors que necessita el nostre esport?

La importància de la planificació, preparació i readaptació esportiva en lesions

Quan un esportista sofreix una lesió, en molts casos existeix un període buit entre la recuperació mèdica (finalització de la fisioteràpia) i la tornada a l’entrenament i/o la competició. Aquest període buit és un problema que sol traduir-se en un pitjor acompliment esportiu després de la lesió, una recuperació inefectiva, l’aparició de dolors a la zona lesionada, o fins i tot una nova lesió. De fet, la quantitat de lesions i recaigudes ha augmentat considerablement en els últims anys, en sintonia amb l’augment de la pràctica esportiva amateur o professional que viu el nostre país.

Aquest període mort entre la recuperació i la volta a l’entrenament és el regne del readaptador, és a dir, del preparador físic que guia a l’esportista des de la inactivitat al nivell d’activitat previ a la lesió. Un període en el qual la planificació de l’exercici i la preparació del grup muscular seran claus per a una correcta readaptació.

Planificant la readaptació

La planificació és sempre el primer pas que un entrenador ha de realitzar si vol arribar de forma òptima als objectius. La planificació mai es deixa a l’atzar, ni és fruit de la intuïció de l’entrenador, sinó que s’estableix partint de l’estat inicial de l’esportista, seqüenciant els exercicis que portaran a la meta desitjada.
En el cas de l’esportista lesionat, aquesta lesió és el punt de partida per a la planificació: una vegada el metge i el fisioterapeuta han fet el seu treball… com tornem al nivell d’exercici previ a la lesió?
Per al fisioterapeuta i readaptador esportiu Carlos Lalín (autoritat en la matèria, i actualment responsable de l’estat físic dels jugadors del Manchester United), la planificació d’una readaptació ha de distingir tres fases.

=

FASE 1: La recuperació funcional esportiva.

És una fase d’ajust dels paràmetres motors i físic-esportius, tant els generals com els específics de la pràctica habitual de l’atleta, el seu gest esportiu. L’objectiu d’aquesta primera fase és reincorporar a la persona a la pràctica esportiva de la forma més eficaç i ràpida possible.

=

FASE 2: La readaptació físic-esportiva.

En aquesta fase intermèdia es reeduca la musculatura i els patrons motors, tant generals com específics, de l’esportista.
Aquesta fase el readaptador la planifica en dues etapes. La primera, d’aproximació, consisteix en exercici general que d’una banda eviti una deterioració o la pèrdua total de funcionalitat del membre o grup muscular afectat, i per un altre mantingui la condició física bàsica de la resta del cos. Una segona etapa, d’orientació, combina l’exercici general (que millora la condició física) amb entrenament especial destinat a reforçar la musculatura o zona lesionada.

=

FASE 3: El reentrenament esportiu.

En aquesta fase el cos i la zona lesionada ja estan reeducats i llests per integrar-se progressivament en la rutina d’entrenaments pre-lesió. Lalín distingeix de nou dues etapes: una primera de preoptimització, en la qual es busca reeducar patrons motors molt específics de l’esport practicat per l’individu; i una segona d’optimització, en la qual ja realitzem els exercicis específics de l’entrenament.
Planificar l’exercici seguint aquestes tres fases s’ha demostrat important no només per reduir els temps de tornada a l’entrenament “normal”, sinó per garantir un enfortiment progressiu del sistema muscular general i específic que prevé davant molèsties cròniques, recaigudes en la lesió, o lesions en músculs o estructures adjacents a la primera lesió.

El paper del readaptador físic-esportiu

La readaptació és un procés complex que demanda a un professional qualificat. D’una banda, perquè ha de tenir la formació adequada per treballar en sintonia amb els altres professionals implicats en la recuperació (metges, fisioterapeutes i nutricionistes), i per un altre, perquè ha de tenir un coneixement profund no només de la física de l’entrenament, sinó també de la psicologia de l’esportista. Una lesió és un esdeveniment traumàtic que pot afectar a la seguretat que l’esportista sent, i a la confiança en si mateix, especialment quan parlem d’esportistes professionals. I això el readaptador ha de saber portar-ho igual de bé que l’entrenament.

La figura del readaptador, per tant, es revela fonamental per a la recuperació completa de qualsevol esportista després d’una lesió. I més encara: el seu treball és clau en la prevenció de noves lesions i possibles patologies, amb una millora constant del programa d’entrenament que permeti a l’esportista aconseguir els seus objectius. Sense por, sense problemes físics, i sense dolor.

D’aquí la importància d’una bona formació en readaptació a banda dels fonaments en entrenament personal. Segons això a TecnoCampus Mataró-Maresme hem desenvolupat un Màster en Entrenament Personal i Readaptació Esportiva on et formarem i t’explicarem tot el que necessites saber per a esdevenir un gran professional en aquest camp. Vols saber-ne més?

5 característiques d’un bon entrenador personal i readaptador esportiu

Els beneficis de l’esport en la salut i la vida d’una persona estan estudiats i demostrats, de la mateixa manera que ho estan els perills del sedentarisme: l’augment del risc de contreure malalties no transmissibles, com la diabetis, l’obesitat o els problemes cardiovasculars, entre altres. D’això porta alertant l’Organització Mundial de la Salut des de fa gairebé dues dècades, insistint en la necessitat d’una activitat física regular per a tota la població.

En països com Espanya, no obstant això, estem lluny d’aconseguir les recomanacions generals de l’OMS sobre activitat física. Menys de la meitat de la població practica esport amb regularitat, i una part dels que sí que ho practiquen ho fan de forma inadequada.

En aquest context, un professional com l’entrenador personal s’eleva com a protagonista de la millora de la vida de la gent. Però, què és exactament un entrenador personal i quines característiques el converteixen en un professional de confiança?

La personalització de la pràctica esportiva

Quan parlem d’un entrenador personal, parlem d’un professional qualificat el treball del qual és millorar la qualitat de l’exercici d’una persona i optimitzar el temps que li dedica a aquest exercici. La personalització és ineludible en aquesta pràctica, perquè cada cos és únic i té unes condicions úniques que han de tenir-se en compte per aconseguir millors resultats, potenciar la prevenció de lesions i facilitar la readaptació esportiva. No és el mateix una dona que un home, ni algú de 30 que algú de 60, ni un esportista professional que un sedentari que desitja activar-se.

Un bon entrenador personal, doncs, ha de tenir com a mínim aquestes 5 característiques:

=

Formació i qualificació

L’entrenador personal ha de tenir coneixements reglats especialitzats, acadèmics i científics, avalats per una entitat oficial. És la garantia de l’usuari d’estar en bones mans, i avui existeixen postgraus i màsters especialitzats en entrenament personal al qual poden accedir tant llicenciats o graduats en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE).

=

Capacitat per identificar i marcar objectius

Un bon professional qualificat ha de ser capaç d’avaluar amb encert l’estat físic i mental de la persona que ve a entrenar sota la seva tutela. Aquesta avaluació personalitzada és la que porta a un planning adaptat a cada cos i a cada situació, en el qual els objectius siguin racionals, progressius i assolibles per l’esportista.

Aquest és un dels aspectes en els quals la personalització es fa més necessària: no poden aplicar-se les mateixes rutines a un esportista professional, a un esportista amateur, a algú que comença a exercitar-se, i a algú que recentment surt d’una lesió. Detectar cada necessitat i plantejar objectius adequats per a elles és la clau de l’èxit en l’entrenament esportiu.

=

Capacitat de motivació

L’element psicològic és clau en la integració de l’exercici com a rutina vital, o en el seu fracàs i l’abandonament de l’activitat. Un bon entrenador personal no només sap el que ha de fer l’esportista: sap com motivar-li perquè ho faci. Aquesta motivació, a més, beu de moltes fonts: no és només l’estímul de l’entrenador, o el seu propi exemple personal (que també), sinó per exemple la capacitat d’idear metes progressives que pugui aconseguir l’esportista, servint així com reforç positiu.

Aquestes competències es treballen en la formació especialitzada, ja que són element central per a l’èxit. D’aquí la importància de la qualificació explicada en el primer punt.

=

No intrusiu: multidisciplinari

L’entrenador personal té un camp d’acció molt concret que no ha de depassar-se en cap cas. No és un fisioterapeuta ni un metge (tret que sí que ho sigui prèviament, clar) i per tant ni pot diagnosticar-te ni pot indicar-te medicaments, així com tampoc ha de recomanar-te dietes (a menys, de nou, que parlem d’un nutricionista).

Els coneixements anatòmics i bio-sanitaris que adquireix l’entrenador personal durant la seva formació no han de servir per a l’intrusisme laboral, sinó, al contrari, per facilitar la comunicació i col·laboració amb els altres professionals en la millora de la vida de la persona a la qual entrena. I això ens porta a l’últim punt, no finalment menys important.

=

Coneixements en readaptació físicoesportiva

Un bon entrenador personal ha de saber readaptar els exercicis quan apareix alguna lesió o molèstia física, o quan es torna a practicar exercici després d’una lesió, o algun problema en el sistema motriu. Parlem llavors del “readaptador“. La readaptació esportiva és una subdisciplina de les CAFE la importància de les quals està augmentant any rere any pel seu impacte en la millora de la qualitat de vida.

Aquest professional s’encarrega de modificar les rutines d’exercici i fixar uns objectius que

  1. a) ajudin en la recuperació de la lesió o patologia (en coordinació amb el fisioterapeuta).
    b) previnguin l’habitual reaparició del dolor o molèsties a la zona, o noves lesions

D’una bona readaptació depèn molt, des que una persona segueixi fent exercici en comptes d’abandonar-se al sedentarisme, fins que un esportista professional pugui seguir o no amb la seva carrera.

No estem parlant, per tant, d’un esportista a qui li agrada ensenyar la seva passió: l’entrenador personal és un professional especialitzat… i l’única persona a qui qualsevol esportista, aficionat o professional, hauria de confiar la seva salut físicoesportiva.

Vols saber-ne més?